A Lleida, a més de la permanent olor de purins, tenim un altre fet diferencial que farà morir d'enveja als que no sou d'aquí i no en podeu gaudir: el nou tanatori. Situat als afores de la ciutat, en una zona on els que tenen possibles es construeixen xalets/mansió amb piscina i pista de paddle particular, s'erigeix una gran construcció de més de 5.000 m2 dedicada íntegrament a la que el meu admirat Vázquez Montalbán en deia la culminación de la gran estafa, els antics tanatos, els creients passar a una altra vida i jo, com la resta dels mortals i valgui la redundància, morir-se.
Després d'haver visitat les instal.lacions (es poden visitar virtualment si us en moriu de ganes, ai què enginyosa estic avui..!) us he de dir que impressiona. L'edifici és ampli, modern, envoltat de zona verda. Només entrar ja tens un panell indicador de la sala on has d'adreçar-te, talment com quan vas als àpats de les bodes: "Enllaç Maria Cinta i Pepet. Sala de les Acàcies". Només que aquí, en principi només figura un sol nom "Sr. Bonifaci Elquepugui. Sala dels Xipresos". Pel demés, el procediment és calcat: si tens la sort de pertànyer al món dels vius-no desposats la sala la busques tu solet. Si la teva condició és de traspassat-desposat, a la sala t'hi porten. El cóctel mortífer (ai, una altra vegada..!) que un diligent cambrer et dóna a l'entrar al casori (i que et cau com una bomba de neutrons a la boca d'un estómac buit i assedegat) encara no forma part dels nombrosos serveis del tanatori, però és una qüestió de temps.
Perquè, per tot allò altre, no falta cap detall: catorze sales immenses, amb hall incorporat, càmera frigorífica amb cabuda per 60 hostes (collons!), possibilitat d'oficiar funerals en múltiples confessions, també laics, i un ampli jardí pels capriciosos que vulguin ser acomiadats a l'aire lliure, tot propiciant que, donat el benèvol clima de Lleida (a l'hivern boira gebradora i a l'estiu calor infernal -ai, se m'ha escapat..!) les possibilitats d'ampliar clientela per una congelació instantània o per un cop de calor siguin més que notòries. Estratègies del màrqueting.
Jo em demano, d'aquí a molts anys si pot ser, unes exèquies a la intempèrie. Deixo escrit que vull que un cunyat que tinc (Josep, t'ha tocat), que malgrat ser d'un poble de secà Catalunya endins té una gràcia andalusa que et mors de riure (perdó, perdó..!) llegeixi, micròfon en mà, uns versos ben emotius del gran poeta Chiquito de la Calzada, amb la gestualitat i l'entonació que el gran mestre ha immortalitzat (ese cobarrrrde de la praderarrrr...!) i que si els assistents pateixen fred o calor, doncs que es fotin, perquè el Josep té dret al seu minut de glòria i jo estaré aguantant com una jabata (no puedorrr..! no puedorrr..!).
Als qui no els deu fer punyetera gràcia és als malalts i familiars que ingressen a l'hospital Arnau de Vilanova (una altra icona de la modernitat de la nostra ciutat) i que per falta de llits i infra-estructura no tenen dret a una habitació com Déu mana i es veuen obligats a quedar-se als passadissos i box de l'edifici mentre un equip de metges totalment desbordats van d'una llitera a l'altra, fonendo en mà, intentant que no s'hagi de trucar al tanatori abans d'hora. Que el tanatori pertanyi a una empresa privada i que l'hospital sigui res publica és una circumstància que de ben segur no ve al cas.
I com que de previsor no se n'és mai prou, em demano també el bon ofici del millor maquillador (que també n'hi ha) que en aquell moment tingui el tanatori. Que cap de les gàrgoles que vinguin a fotre el nas a la caixa de pi pugui fer seus aquells versos de Sabina: "tú has visto, Maruja, como está d'estropeá?/ de ti para mí que está mal follá!"
Després d'haver visitat les instal.lacions (es poden visitar virtualment si us en moriu de ganes, ai què enginyosa estic avui..!) us he de dir que impressiona. L'edifici és ampli, modern, envoltat de zona verda. Només entrar ja tens un panell indicador de la sala on has d'adreçar-te, talment com quan vas als àpats de les bodes: "Enllaç Maria Cinta i Pepet. Sala de les Acàcies". Només que aquí, en principi només figura un sol nom "Sr. Bonifaci Elquepugui. Sala dels Xipresos". Pel demés, el procediment és calcat: si tens la sort de pertànyer al món dels vius-no desposats la sala la busques tu solet. Si la teva condició és de traspassat-desposat, a la sala t'hi porten. El cóctel mortífer (ai, una altra vegada..!) que un diligent cambrer et dóna a l'entrar al casori (i que et cau com una bomba de neutrons a la boca d'un estómac buit i assedegat) encara no forma part dels nombrosos serveis del tanatori, però és una qüestió de temps.
Perquè, per tot allò altre, no falta cap detall: catorze sales immenses, amb hall incorporat, càmera frigorífica amb cabuda per 60 hostes (collons!), possibilitat d'oficiar funerals en múltiples confessions, també laics, i un ampli jardí pels capriciosos que vulguin ser acomiadats a l'aire lliure, tot propiciant que, donat el benèvol clima de Lleida (a l'hivern boira gebradora i a l'estiu calor infernal -ai, se m'ha escapat..!) les possibilitats d'ampliar clientela per una congelació instantània o per un cop de calor siguin més que notòries. Estratègies del màrqueting.
Jo em demano, d'aquí a molts anys si pot ser, unes exèquies a la intempèrie. Deixo escrit que vull que un cunyat que tinc (Josep, t'ha tocat), que malgrat ser d'un poble de secà Catalunya endins té una gràcia andalusa que et mors de riure (perdó, perdó..!) llegeixi, micròfon en mà, uns versos ben emotius del gran poeta Chiquito de la Calzada, amb la gestualitat i l'entonació que el gran mestre ha immortalitzat (ese cobarrrrde de la praderarrrr...!) i que si els assistents pateixen fred o calor, doncs que es fotin, perquè el Josep té dret al seu minut de glòria i jo estaré aguantant com una jabata (no puedorrr..! no puedorrr..!).
Als qui no els deu fer punyetera gràcia és als malalts i familiars que ingressen a l'hospital Arnau de Vilanova (una altra icona de la modernitat de la nostra ciutat) i que per falta de llits i infra-estructura no tenen dret a una habitació com Déu mana i es veuen obligats a quedar-se als passadissos i box de l'edifici mentre un equip de metges totalment desbordats van d'una llitera a l'altra, fonendo en mà, intentant que no s'hagi de trucar al tanatori abans d'hora. Que el tanatori pertanyi a una empresa privada i que l'hospital sigui res publica és una circumstància que de ben segur no ve al cas.
I com que de previsor no se n'és mai prou, em demano també el bon ofici del millor maquillador (que també n'hi ha) que en aquell moment tingui el tanatori. Que cap de les gàrgoles que vinguin a fotre el nas a la caixa de pi pugui fer seus aquells versos de Sabina: "tú has visto, Maruja, como está d'estropeá?/ de ti para mí que está mal follá!"
1 comentari:
Conviure amb la mort -Rous, aquí t'he superat- és quelcom que els mortals de la vida moderna- osticxs-hem d'aprendre.
Mentre per una banda la ciència intenta aconseguir la vida mortal eterna- ?- per l'altra el Death Bussiness ens ofereix la darrera morada – o la primera- eterna, lliure ja d'hipoteques, impostos o possibles reformes.
Ahir mateix, mig en broma, mig seriosament, amenaçava els alumnes- ja han sortit!- amb enfadar-me amb ells si sortien de classe fent xivarri. Imaginadme enfadada, els deia, soy horrible. Em miraven des de la porta amb expressió indiferent fins que un d'ells, el Yousef, em diu:
Yo cuando quiero imaginarte enfadada me imagino El Infierno.
Sempre he tingut clar on aniré a parar quan demani el traspàs, però ara ja ho tinc més clar que mai.El meu nou cap serà el Belcebú, i els meus veïns de foguera seran tots aquells que van intentar en vida educar i ensenyar els innocents mortalets que l'únic que volien era fer allò que els rotava.
Així, doncs, demano que no s'inverteixi en les meues restes mortals gaire més d'un euro o dos, tenint en compte la seva immediata destinació. Això sí: m'agradaria estar ben pentinadeta abans del viatge.
Però, sisplau, de moment m'agradaria conservar encara aquesta sàvia màxima: el muerto al hoyo y el vivo al pollo. ( No tinc clar si es diu pollo o bollo, però ja ens entenem, oi?)
Publica un comentari a l'entrada