Esternocleidomastoideo & me

En periodes previs a eleccions i referèndums jo tinc un cuquet de la consciència que m'informa sobre l'estat de la qüestió. Tots (tots?) tenim un baròmetre interior, una mena de Pepito Grillo diminut a dins que, amb veu de Barrufet (si tu barrufes jo tambeeee), ens indica que anem pel camí correcte o no. L'Eduard Punset, que és el meu pensador de capçalera -i mai millor dit perquè aquest il.lustre senyor tot ho situa al cap-, ens diu que qualsevol pensament, per més elaborat que sigui, comença amb un determinat estat emocional. Primer, fou l'emoció. Sembla que aquestes teories es confirmen en totes les fascetes de la nostra vida, (la recerca del benestar, l'acceptament del proïsme...) i en aquesta línia se situa la tesi de Drew Western, autor d'un llibre de recent publicació: The political brain. Pels que no sigueu tan afortunats com jo i no domineu l'anglès (a més de 350 llengües més, entre elles el bantú-dialecte-ampurdanès) us diré que, segons el senyor Western, que deu ser, indiscutiblement, gran admirador de John Wayne, les "persones humanes", a l'hora de dipositar el nostre vot a l'urna (lletja paraula), ens deixem portar, en un 80%, per les emocions que la imatge dels candidats en ha suscitat al llarg de la campanya i el 20% restant pels temes pròpiament tractats en els debats i pel programa electoral de cada partit.

Ves que aquest bon home encara no faci curt. O potser jo no arribo a ser persona humana. Però a mi el meu cuquet interior no m'abandona mai. Us el presento: és el meu Esternocleidomastoideo. Jo li dic Deo, que és més curt i li dóna una connotació sobrenatural molt estimulant. El Deo, doncs, se'm manifesta plenament en tots els periodes pre-comicis. Ara el tinc d'un manifestat que fa por. Quan circulo amb el cotxe i vaig mirant a banda i banda de la carretera les banderoles amb les cares dels candidats, la bèstia comença a sortir del seu aletargament. A banda dreta el PP: el Mariano, que per aconseguir fer aquella rialla el pobre fotògraf li haurà lligat aquella immensa llengua amb una goma de pollastre com un botifarró per tal de encabir-li dins la boca, i la Nadal (vaig conéixer un gripau blau, un gripau blau, babau). A banda esquerra, el PSOE: el Jose Luis, que per molts ullets blaus que li vulguin ressaltar jo li continuo veient cara de Mr. Bean, i la Chacon (per què li hauran tret les ulleres per a la foto i no li han dissimulat la mirada de miop?). Torno a mirar cap a la dreta: el Duran amb una enganxina del Chin-Chan a la calba (culet-culeeeet). El Deo rugeix. A l'esquerra: El Sirera (a aquest no li fa falta cap mena d'atrezzo). Els udols del Deo se senten per tota la comarca.

Arribo penosament a casa, amb l'única possibilitat de mirar al front, i m'empasso senceret el debat Solbes-Pizarro, extreient-ne la sàvia conclusió que el cuquet de la consciència el Solbes el té a l'ull dret i el Pizarro...o no té cuquet o no té consciència. El Deo ha passat de cridar a intentar estrangular-me directament. Estic a punt de l'asfíxia quan en el debat del Manuel Campo Vidal, el Rajoy solta allò de: "miré ushté: quiero que en mi paíhs la niña que nazca tenga deresho...). El Deo i jo decidim anar al metge.

I, com a cada campanya pre-electoral, acabo amb un volant a les mans, tot esperant que el cel.lador ens cridi per fer una placa al pobre Deo, els esgarips del qual se senten per tota la sala de radiologia. I, com sempre, ens prometem mútuament que el nostre vot anirà a parar al primer canditat que ens asseguri que el personal administratiu de l'ICS (que per molta bata blanca que dugui té tanta idea de medicina com l'actor que fa de House) ens atendrà amb un mínim d'amabilitat. I, per no perdre el costum, el nostre vot quedarà desert.

Au, Deo, reiet, paciència...el dia 10 tot haurà acabat.

Estic perturbada...fem un cine?

Agafo La Mañana (anada d'olla 1 -A.O.1-: "mañana" és una paraula que em fa molta gràcia. Ma-ña-na. Proveu-ho. Fa riure. És com "pechuga". Pe-chu-ga) i miro la cartellera de les pinícules per anar al cine. He d'anar al cine perquè m'ho ha manat el metge. El psicoanalista, concretament. "Vos, sabés..., debés mirar de distraerte, casanilar esa furia interior que vos yevás en el inconsieeeente, darle salida hasia fuera, entendés flacaaaa? Coge el auto y vete al shopping, o a visionar algun film y olvidaaate de ese rencor que te reconcome tu superego, oís?". La rancúnia del que parla el Rafel (sí, el psicoanalista es diu Rafel, és d'Aubesa i ens coneixem des de que teníem quatre anys, però quan et fa asseure al divà parla portenyo, diu que dóna credibilitat. A.O.2), la rancúnia, dic, és deguda a que hisenda encara NO m'ha tornat els diners de la declaració de l'any passat. Fa mesos que espero l'ingrés dels meus calés. Truco dia sí dia també i la veu enregistrada sempre em respon impàvida: "La devolución de su importe está lista para ser efectuada". La darrera vegada que sento aquesta frase pel mòbil em veig a mi mateixa asseguda dins del meu auto, davant de la delegació d'hisenda preparant, amb la careta angelical de la mainadera de La mano que mece la cuna, un bonic còctel molotov (A.O.3). Quan ja abaixo la finestreta per tal de fer punteria, sento per la ràdio la cançó del Chiqui-Chiqui, que té tots els números de representar-nos a Eurovisión, restant absolutament embadalida per la seva gran qualitat, moment que aprofita un urbano per escopir-me un "aquí no es pot aparcar", sense adonar-se que l'ampolla que duc a la mà dreta no és precisament d' aigua de Bezoya (que rima amb...xirimoia -A.0.4). Tinc aquí un estrany moment de lucidesa on crec necessitar l'ajut del meu psicoanalista d'Aubesabuenosaires. I vet aqui la raó per la qual estic mirant la cartellera.

És difícil triar la pel.lícula en qüestió, donada l'amplitud de l'oferta. Temptada estic d'anar a veure el meu Johnny Depp, que protagonitza l'última de Tim Burton (A.O.5) "Sweeney Tood. El barbero diabòlico de la calle Fleet". Una estètica neogòtica per a un entranyable barber que degolla els seus clients i els converteix en carn picada per a fer deliciosos pastissos, però dubto que sigui el tipus d'història més convenient per equilibrar el meu convuls estat d'ànim. Continuo el repàs: "Pozos de ambición", amb Daniel Day-Lewis (que últimament té tendència a disfressar-se, i no només en el cel.luloide: mireu què guapo que se'ns posa per a fer rodes de premsa A.O.6). Aquesta va d'un magnat del petroli que de tant en tant li agafen brots de psicòpata assassí. Potser que tampoc. Següent: "No es país para viejos", dels Coen (A.O.7). D'aquesta ja m'és igual l'argument. Mireu la foto del Bardem. Guardeu-me de mentir però amb aquest perrucot que li han col.locat sembla talment que li hagi caigut al cap un gat des d'una teulada.

Quan ja estic a punt de claudicar i anar a perpetrar un altra acció a qualsevol edifici recaptatori de l'Estat, visualitzo la pel.lícula perfecta per evitar caure en la temptació. Feliç i contenta, me'n vaig a veure l'última de Rambo.

Coincidireu amb mi en que és la més idònia per retornar-me la pau espiritual i reconcil.liar-me amb hisenda. L'únic dubte que tinc és si seré capaç de aprehendre la profunda complexitat de l'argument. Ja us ho explicaré a l' A.O.8.

Se'n té o no se'n té

Ho recordo amb claredat. Tinc 8 anys. Des de la tribuna de casa veig sortir una veïna del seu portal. La dona, de mitjana edat, és coneguda pel seu costum de maquillar-se i vestir-se contravenint la discrecció. Camina amb fermesa, desafiant les mirades (masculines i femenines) que -creu ella- són fruit del seu atractiu irresistible. El que ella no veu, però jo sí, és que, els transeüts, un cop han quedat enrera, esclaten en una riallada mal reprimida. Ella aixafa fort la vorera (pisa morenaaaa, pisa con garbooo..!), i al darrera deixa un núvol de persones que comenten en veu baixa i s'aguanten les llàgrimes de tant riure. Quan passa per davant de casa ho entenc tot: la dona porta la faldilla de vol enganxada, en un lateral, dins de les calces beige, de forma que el seu caminar és un lluïment de cul flonjo, cames amb varices i mitjonets de mitja fins als genolls. És just en aquell moment de la meva infantesa que sóc sabedora d'un fet que condicionarà, i no poc, la resta de la meva vida: sóc portadora del virus de LA VERGONYA ALIENA. Si patiu aquest mal, que es pot manifestar en graus molt diversos, ja en coneixeu la simptomatologia. Només us diré que vaig anar-me'n directa al llit, vaig adoptar la posició del lot i em vaig tapar amb la vànova, formant una figura vagament piramidal que va romandre immòbil fins que ma mare, preocupada, va venir a preguntar-me si em trobava bé.

He arribat a la conclusió, després d'anys d'atacs indiscriminats d'aquesta dolència, que es tracta d'una subtil estratègia que la mare naturalesa ha desenvolupat per mantenir l'equilibri de forces en aquest estrany món que habitem. Si un individu està cometent un ridícul tan espantós que si en fos conscient es produiria en ell una combustió espontània, aquest mecanisme adaptatiu fa que el mal rotllo es diversifiqui immediatament cap a altres víctimes que, per proximitat física o visual, n'estan sent espectadors, provocant en ells una sensació de calorada i rubor malaltís talment com si en fossin els protagonistes. És com una Llei de Vasos Comunicants de "fer la pena", un Ying/Yang de l'abochornamenta, com un Feng-shui del tierra, trágame. El ridícul no augmenta ni disminueix, només es transforma i -afegiria- canvia cruelment de víctima.

Afortunadament, no tothom té aquest estrany virus innoculat: només som uns quants els elegits. És -i que em perdonin els físics- com els materials que són bons o mals conductors de l'energia elèctrica. També -i que em perdonin els biòlegs- té un component genètic: bona part dels membres de la meva família el pateixen.

Us diré tres ocasions en les quals he sentit vergonya aliena d'una manera contundent:

* A l'institut, contemplant a contra-cor una escala en hi-fi. El guaperetes de la classe feia, pletòric, de Miguel Bosé: samarreta blanca ajustada, pantalons texans gastats, mocador vermell a la butxaca de darrera, micròfon en ristre, coregrafiant: "morir de amooooor, despacio y en silencio sin sabeeeer...", conscient que la majoria de les nenes se'l miraven babejant. Al tercer "morir de amoooor", la improvisada tarima que fa d'escenari cau com vulgar castell de naips i el nostre Miguelito se'ns queda assegut al terra, damunt de totes les fustes, sense soltar el micròfon, amb cara de póquer. La música continua: "si todo lo que he dado te llegó a tieeeempoooo".

* A la facultat, al despatx del professor de Geografia Física, una companya treu de la bossa un porta-mapes. Enganxada a l'extrem, oscil.la una compresa Evax con alas d'aquestes que portem les dones per si hom cas, en una bosseta de colors, tota mona. El professor (jove i atractiu, per més inri), no es pot aguantar el riure. Jo no sé on posar-me.

* A les bodes, en general (ai, quin mal!): des de la tallada de corbata, el pastís de dos ous i una pastanaga a la núvia, la irrupció de la inefable Tuna o, en el seu defecte, El Mariachi, el tiet borratxo que es dedica a tocar el cul a totes les dones, núvia inclosa, fins els "que se besen los novios, los padres de los novios, los cuñados con las primas, las suegras con los camareros"...

Suposo que ja us heu fet una idea. Ara que tothom afegeixi les seves pròpies experiències. L'únic que ha canviat, amb els anys, és la meva capacitat de dissimular el mal tràngol. A part d'un lleu rubor, ningú diria que estic passant una crisi. Amb una excepció: les campanyes electorals.


Aleshores tots els meus recursos d'adult es desmoronen, corro a buscar la vànova d'ossets que la meva mare encara em té guardada i, immòbil com una esfinx, espero que alguna ànima caritativa em pregunti: "et trobes bé?".

VEO MUÈRTO!!! (o ser professor de secundària)

L'alumne està dret al passadís, aguantant la bronca de la cap d'estudis i alguna professora indignada que s'hi ha afegit.
Un cop més s'havien fet destrosses poca-soltes als lavabos com: pegar patades a les portes, trencar les baldes, llençar per terra tot el paper higiènic, esquitxar el terra d'aigua fins que el servei es convertia en una escena de Muerte en Venecia... i altres fets que mostraven refinada intel.ligència.
- Ja n'estem farts de tu!- s'exclama la cap-. Et podries dedicar a fer la feina que et toca, segur que tots hi sortiriem guanyant.
- YO NO HE SÍO!- diu l'adolescent.
El Jonathan and company pertanyen al substrat cultural dels que tenen allò més bàsic: moto, mòbil de darrera generació, xupa de pell; no tenen en canvi coses poc importants: educació, cultura, llibres, hàbits ; i els manca totalment allò que no té cap importància: algú que els eduqui.
És pràcticament inútil mirar de raonar amb ell. Roman sorrut amb expressió venjativa contra les dues úniques persones que li planten la canya en aquest món.
- YO NO HE SÍO!
- Doncs ja em diràs qui ha estat!- perd la paciència la professora més anyenca.
- QUE YO NO HE SÍO ! POQUE YO NO 'TABA!!
El miren amb la paciència als peus i pensen que un cop més el brètol se'n lliurarà del càstig per falta de testimonis.
Però llavors, el Diable, o Deu, vés a saber, parla per ell:
- YO NO 'TABA!! Y ADEMÁ... HABÍAN MÁ!!!

MAJORETTE

Sóc un diàb(v)olo?

-Quina talleta fas?

Aquesta és la temuda pregunta amb la que ens hem d'enfrontar cada vegada que anem a comprar-nos alguna peça de roba. Pregunta fatídica per moltes de nosaltres, que resolem la qüestió amb un evasiu: "depèn del fabricant...", deixant la resposta en mans del bon ull del professional, el qual ens farà una repassada breu i analítica i decidirà que ens ha de portar un número de talla que nosaltres suposàvem molt inferior.

El Ministerio de Sanidad ha portat a terme un estudi antropomòrfic de les dones espanyoles per tal d'adequar els nou fenotips als patrons dels fabricants de tèxtil. Després que els agafés un esquinç al cervell de tant pensar, els experts ens han dividit en tres grans grups: Diàbolo, Cilindre i Campana, a partir dels quals es faran subdivisions tenint en compte perímetre de pit, cintura, maluc i estatura. Per entendre'ns: a l'entrar a la botiga haurem de dir: "Bon dia tingui. Al maig se'm casa lo fill i vull un vestit. Sóc una Campana 110101120155. Té alguna cosa?" (sigui dit de pas que el fenotip "Campana" ha substituït a l'inicial "Pera", per considerar-lo aquest últim una mica ofensiu. Delicats que són ells).

La vice-presidenta De la Vega (quin fenotip deu tenir ella?) ha qualificat aquest estudi d"excel.lent", malgrat s'hagin alçat moltes veus crítiques per perjudicar (encara més!) l'auto-estima de les dones, ja que, amb aquest nou sistema, la insatisfacció no vindrà només per un número, també per una forma. La resposta és que aquest tipus de combinacions ja s'aplica en les talles dels sostenidors. La subtil diferència, dic jo, és que es pot demanar un sostenidor 80A, 90B o 110C, posem per cas, sense necessitat d'afegir el pre-fixe "Globus a Punt de Rebentar", "Piloteta de Golf"o "Pebrot Escalivat".

Segons una cimera hispano-lusa celebrada a Braga (ai, quin nom més adequat...subdividim els culs segons la seva morfologia? Va, porfa..!), ara els tocarà el torn als homes (o pensàveu que us en salvaríeu?). Com si ho veiés: "Mangala de Pastor", "Triangle Invertit" i"Bombona de Butà". I pregueu a Nostrosenyor que no us demanin més dimensions que les estrictament necessàries.

I, com que la societat proposa però la Moda disposa, a les pasarel.les continuen passejant-se noies i nois amb mesures inversemblants habillats amb roba inversemblant.

Així doncs, després de profundes reflexions, arribo a la conclusió que reivindicar la burka per tothom tampoc és tan mala idea: a risc de caure en una gris uniformització, ens estalviem el maldecap de les talles i, de passada, el maquillatge les unes i els tractaments per l'al.lopècia els altres.

Leche, cacao, avellanas y azúcar

Entro a la cuina amb la mateixa determinació d'Hannibal Lecter moments abans de cometre el crim més abjecte. Obro el calaix del pa (sí, jo tinc un calaix del pa). Agafo el pa de pagès rodó, trossejat. Prenc una llesca (la del mig, que és la més grossa). La poso damunt del marbre i, amb mirada penetrant, li adverteixo el que li espera a continuació. La llesca reposa damunt el granit, ignorant de la seva sort. I llavors PERPETRO: obro el pot de Nocilla (d'un sol color, sempre, sempre) agafo una cullera (sopera, evidentment) i aboco la meitat del contingut del pot damunt de la pobra llesca, que em mira amb cara de corder degollat. Quan només es veu una muntanya enorme i cremosa aguantat-se amb precari equilibri damunt una gairebé invisible plataforma blanquinosa, relliscant pels costats, el meu rostre dibuixa una rialla sardònica i PERPETRO: agafo la cullera i la xupurro fins que queda neta. La tiro amb menyspreu a la pica, com a utensili inútil que ara és, considerant els plans que immediatament PERPETRO: obro la mandíbula desencaixant-la com una boa constrictor abans de deglutir un nyu, assaborejo la menja poc a poc, en la penombra que ampara els pecadors, només il.luminada per la dèbil bombeta de l'extractor, deixant que la crema em regalimi pels morros, em taqui el nas, em pringui ben pringada. Aquesta execrable acció la porto executant des dels vuit o nou anys, de tant en tant. És un dels meus vicis (l'altre és Johnny Deep, però a aquest, oh món cruel, no el puc guardar a l'armari de la cuina).

I és per això que després de tants anys practicant aquest ritual eròtico-gustatiu tipus ménage à trois, o sigui, la inane llesca, la Crema -així, amb majúscula- i jo, no puc tolerar que esmentin el nom de la meva Nocilla en va. I ho han fet, ho han fet...

Perquè ara els sociòlegs (que això de compartimentar els agraaaaada..!) diuen que els nascuts a finals del seixanta i principis del setanta pertanyem a la Generació Nocilla. Una dècada venent-nos la moto que érem la Generació X (i a mi que m'agradava això de la "X" com a paradigma de la incògnita que s'ha de resoldre, l'expedient X, l'enigma, la cosa rara, la generació freaky, en definitiva) i finalment, arrel de la publicació d'un intel.ligent llibre titulat Nocilla Dream, ens posen al mateix pot...de crema d'avellanes. L'autor del llibre es Agustín Fernández Ramallo, nascut el 1967, el rialler i expressiu rostre del qual podeu veure en la fotografia (entre nosaltres: creieu que fa cara d'haver menjat molta Nocilla...caducada, pot ser?).

Les raons sociològiques de la qüestió us les deixo a vosaltres, si us interessen. Jo només demano que deixin la meva Crema en pau. S'ho mereix. Juntes hem viscut tants bons moments...i si sou molt joves i en lloc de Nocilla us va tocar menjar Nutella, i Nesquik i no Cola-Cao, la culpa no és pas meva. Tenir una edat comporta certs privilegis.

Me'n vaig a la cuina. El Johnny m'espera...


*Aquesta entrada està dedicada a un mollerussenc instal.lat al país de les avellanes, i que enyora, inexplicablement, la boira i les gelades.

Quin Marron

Cau a les meves mans de lletra-ferida -en aquestes alçades del bloc els màrtirs que m'heu anat llegint ja suposareu que sóc més amant dels llibres que de les Harley-Davidson-, un exemplar d'una prestigiosa revista de literatura el nom de la qual ara se me n'ha anat del cap. A plana dreta completa, a tot color (us imagineu quin paston pot valer això?), trobo una publicitat d'un llibre que amenaça a ser una altre best-seller. Transcric textualment:

LA ECUACIÓN DANTE Jane Jensen. Códigos secretos, misterios religiosos, conspiraciones clandestinas e historias escondidas. *El libro que recomiendan leer en EE.UU. después del "Código Da Vinci". *Entre los más vendidos de Carrefour y El Corte Inglés.

Brevíssima sinopsi: remake de la de Dan Brown, però en aquesta el misteri gravita al voltant de la figura d'un rabí físic polonès que havia, en temps pretèrits, descobert una llei física que explica el bé i el mal. Uf. El llibret en qüestió té 832 pàgines, amb edició de butxaca. Compreu-vos doncs, els que el vulgueu llegir, unes ulleres com les que duu el Mortadelo, si no voleu acabar venent cupons. Jo, amb el Codi no vaig passar de la pàgina 88. M'estalvio oculista.

El que m'ha cridat l'atenció és que l'autor és una dona. Abans de que em titlleu de tenir prejudicis sexistes m'explicaré: simultàniament a l'aparició d'aquesta novel.la, surt la segona part d'un interessant assaig de Stefan Bollman. El primer es titula: "Las mujeres que leen son peligrosas". El segon "Las mujeres que escriben también son peligrosas". Més enllà de l'exagerat que pugui semblar el títol, l'estudi és un amè repàs de la vida i obra de reconegudes escriptores europees i nord-americanes. Per dir-ho de manera entenedora, i disculpeu l'expressió, les van passar putes: van haver de recórrer a pseudònims masculins les que van tenir coratge de publicar les seves creacions, que van ser molt poques, restant en l'anonimat durant tota la seva vida. Els era gairebé impossible compaginar l'ecriptura i la maternitat (les més prolífiques no tenien fills i es quedaven solteres). Les que sí estaven casades eren sovint qüestionades per sogres (ai, les sogres!) i marits, que en alguns casos van tenir el morramen d'apropiar-se de les seves obres, com la pobra Colette, que es va passar mitja vida fent-li de negre al seu sant espòs (bé, al final el va acabar engegant a la merda). Moltes d'elles no van gosar ni intentar que els editessin les obres, per por a ser emmarcades en "literatura menor", com passa encara ara. O potser ja no. La nostra Jane Jensen, malgrat la semblança del nom, no ha hagut d'amagar-lo com Jane Austen. Ans al contrari, si mireu la seva florida pàgina web, res ha d'envejar-li al seu col.lega Brown. A l'estat espanyol, Matilde Asensi i Julia Navarro són exemples de narrativa adreçada al gran públic i que no se circumscriu en la literatura tradicionalment "femenina"(és a dir: pensada per ser llegida majoritàriament per dones, intimista, que parla de les emocions, de l'empatia, dels sentiments). Per això crec que les escriptores que segueixen l'estel.la del Dan han fet un gran avenç, però és una fita que em recorda vagament les estadístiques en les qual les dones ja són, percentualment, més fumadores que els homes en la mateixa franja d'edat, i que, el fet d'ocupar cada cop més llocs de responsabilitat (això s'ha d'agafar amb pinces) en el món laboral, ha provocat que patim la incidència de les cardiopaties cada cop més, arribant a les dels nostres companys masculins.

I jo em pregunto si cal. O si hi ha altres vies. Perquè si per a que se'm reconegui la meva competència, i estar podrida de pasta, he de fumar, tenir la pressió pels núvols i haver de portar un desfibrilador a la bossa, potser que em quedo a casa. I si per ser una escriptora de renom, m'he d'emmirallar amb el sr. Marron. quasi que em limito a fer-me pajilles literàries al meu bloc, que només llegeixo jo i dos o tres persones més que m'estimen de manera incomprensible.

Però no em feu gaire cas. Ves que no sigui tot punyetera enveja. Encara que, per a no perdre l'esperança us convido a mirar aquest link:

La elegancia del erizo. Muriel Barbery

I més endavant, si voleu, en parlem.