Ho faig poc, cada cop menys (ja sabeu: els fills, la feina, la falta de temps..) però quan perpetro, intento gaudir intensament. I cada vegada li agafo més el gust a fer-ho sola...qui millor que un mateix per saber allò que el satisfà?
No malpenseu, malalts...parlo de viatjar. Aprofitant l'abaratiment dels vols, em faig un Clickair. Em trio una ciutat, coneguda o no, i allà m'hi planto. Aquest cop, Londres, que m'encanta. I m'ha passat una cosa tan increïble que no puc deixar d'explicar-vos-la. Us quedareu de pasta de boniato:
Aterro a Heathrow dissabte al matí. Per la línia Picadilly arribo al Blakemore Hotel, baratet i acollidor. Deixo la bossa de viatge i torno a sortir disparada amb una sola idea fixa (idée fixe, d'aquí ve el nom del gosset de l'Obèlix, Idefix. D'on vindrà Milú? I Scooby Doo?): anar-me'n a Harrod's. Aquests grans magatzems són el paradigma del consumisme dels europeus i turistes d'elit: disseny, luxe, vanguàrdia i preus desorbitats. Com diu ma mare: "no es pot tocar res" (val la pena veure el santuari que Al-Fayed ha erigit al seu fill Dodi i a Diana Spencer. Ja només falta que els beatifiquin...). Em passo el dissabte sencer amunt i avall de les cinc plantes abarrotades. Els turmells em fan "blob-blob". Surto finalment a l'aire lliure en direcció a la boca del metro. La primavera a Londres és això: primavera. Solet suau i rebequeta. I ara ve quan lo maten: mireu qui vaig veure a la zona d'aparcaments: l'actor Hugh Laurie i un dels seus fills. Reprodueixo esquemàticament la conversa, escrivint de manera literal el meu exquisit anglès:
Jo: Mr. Louri, mr. Louri, plis!
Hugh: (rialla perfecta, ulls blaus, altíssim, prim, elegant, gentleman). Yes?
Jo: Maid it ji sinang otograf, plis?
Hugh: Italian? (vull pensar que la pregunta fou fruit de la meva evident semblança física amb la Mònica Bellucci i no pel meu anglès d'spaguetti-western).
Jo: Nou, nou, aiam hisp...gut, catalan.
Hugh: (Sense perdre la rialla espatarrant) Catalan? From Barselona?
Jo: Yes, yes. Barcelona...(ves què cony sap ell on para Lleida).
Hugh: Ou, Barselona! Yo hablo un poquitou de español. Me gusta Barselona. Cuál es chu nombge?
Jo: (visiblement alleugerida). Rosa. Me llamo Rosa.
I així va ser. Dos petons (DOS!), un autògraf amb dedicatòria en una llibreteta groga que sempre duc a la bossa i una conversa en castellà totalment intrascendent (per a ell, és clar).
Com us imaginareu, ja no vaig fer res més de bo en tot el cap de setmana, tocada com estava per la fletxa de Cupido. L'endemà diumenge em vaig dedicar a passejar per Notting Hill, com una vulgar Julia Roberts de 1,48 buscant el seu Hugh Grant. Però cada dia no és diumenge, dic, dissabte. Us fixeu? Tinc debilitat pels Hugh. Recordeu-me que la propera escapada la faci a los madriles a veure si sóna la flauta i em trobo amb l'Hugo Silva.
Per cert, algú dels que em llegiu es diu Hugh???
*Aclaració sense importància: això que us acabo d'explicar és una mentida flagrant. En realitat m'he passat tot el cap de setmana planxant i canviant bolquers...però: hi ha alguna diferència? Ja ho va dir aquell pro-hom el cognom del qual he embrutat vilment en el títol de l'entrada: "que toda la vida es sueño y los sueños, sueños son".
No malpenseu, malalts...parlo de viatjar. Aprofitant l'abaratiment dels vols, em faig un Clickair. Em trio una ciutat, coneguda o no, i allà m'hi planto. Aquest cop, Londres, que m'encanta. I m'ha passat una cosa tan increïble que no puc deixar d'explicar-vos-la. Us quedareu de pasta de boniato:
Aterro a Heathrow dissabte al matí. Per la línia Picadilly arribo al Blakemore Hotel, baratet i acollidor. Deixo la bossa de viatge i torno a sortir disparada amb una sola idea fixa (idée fixe, d'aquí ve el nom del gosset de l'Obèlix, Idefix. D'on vindrà Milú? I Scooby Doo?): anar-me'n a Harrod's. Aquests grans magatzems són el paradigma del consumisme dels europeus i turistes d'elit: disseny, luxe, vanguàrdia i preus desorbitats. Com diu ma mare: "no es pot tocar res" (val la pena veure el santuari que Al-Fayed ha erigit al seu fill Dodi i a Diana Spencer. Ja només falta que els beatifiquin...). Em passo el dissabte sencer amunt i avall de les cinc plantes abarrotades. Els turmells em fan "blob-blob". Surto finalment a l'aire lliure en direcció a la boca del metro. La primavera a Londres és això: primavera. Solet suau i rebequeta. I ara ve quan lo maten: mireu qui vaig veure a la zona d'aparcaments: l'actor Hugh Laurie i un dels seus fills. Reprodueixo esquemàticament la conversa, escrivint de manera literal el meu exquisit anglès:
Jo: Mr. Louri, mr. Louri, plis!
Hugh: (rialla perfecta, ulls blaus, altíssim, prim, elegant, gentleman). Yes?
Jo: Maid it ji sinang otograf, plis?
Hugh: Italian? (vull pensar que la pregunta fou fruit de la meva evident semblança física amb la Mònica Bellucci i no pel meu anglès d'spaguetti-western).
Jo: Nou, nou, aiam hisp...gut, catalan.
Hugh: (Sense perdre la rialla espatarrant) Catalan? From Barselona?
Jo: Yes, yes. Barcelona...(ves què cony sap ell on para Lleida).
Hugh: Ou, Barselona! Yo hablo un poquitou de español. Me gusta Barselona. Cuál es chu nombge?
Jo: (visiblement alleugerida). Rosa. Me llamo Rosa.
I així va ser. Dos petons (DOS!), un autògraf amb dedicatòria en una llibreteta groga que sempre duc a la bossa i una conversa en castellà totalment intrascendent (per a ell, és clar).
Com us imaginareu, ja no vaig fer res més de bo en tot el cap de setmana, tocada com estava per la fletxa de Cupido. L'endemà diumenge em vaig dedicar a passejar per Notting Hill, com una vulgar Julia Roberts de 1,48 buscant el seu Hugh Grant. Però cada dia no és diumenge, dic, dissabte. Us fixeu? Tinc debilitat pels Hugh. Recordeu-me que la propera escapada la faci a los madriles a veure si sóna la flauta i em trobo amb l'Hugo Silva.
Per cert, algú dels que em llegiu es diu Hugh???
*Aclaració sense importància: això que us acabo d'explicar és una mentida flagrant. En realitat m'he passat tot el cap de setmana planxant i canviant bolquers...però: hi ha alguna diferència? Ja ho va dir aquell pro-hom el cognom del qual he embrutat vilment en el títol de l'entrada: "que toda la vida es sueño y los sueños, sueños son".
5 comentaris:
Hola Rosa, que ve ho expliques , es com si estigues passejant per Londres, (llàstima , jo també estava planxant).
El que has de fer”URGENMENT”, es perfeccionar o començar a “estudiar” inglés, perquè , encara que sigui ham somnis, mai se sap, sinó pensa ham la PRETTY WOMAN, o no?????
Jo hi vaig estar fa un parell de setmanes a Londres i per allí a les botigues de Chelsea, que és per on acostumo a rondar quan vaig a la capital britànica, em vaig trobar a la Kate Moss comprant-se roba interior i després de donar-nos, com sempre que ens trobem, un parell de petons fashions –d’aquells que es fan sense tocar-se les galtes- i mirant la peça de roba que tenia a la mà no em vaig poder estar de dir-li:
-Nena, millor compra’t una talla més petita de calces que aquestes que et mires per mi que t’aniran massa grans. I és que estàs massa prima filla meva, hauries de menjar més. Mira, per no enyorar-me, m’he portat de casa una mica de botifarra de la llengua; no n’hi ha de més bona! En vols una mica? Perquè ets tu eh, que si no...
I ella, com no podia ser d’una altra manera, davant d’aquell bé de Déu em va dir que sí que en volia i al damunt mateix del mostrador de la botiga (que més semblava el Buckingham Palace que una botiga, però bueno) allí mateix, deia, n’hi vaig fer un tall ben gros i de la meva bossa de pell d’Armani vaig treure’n una llesca de pa de pagès que vaig sucar ben sucada amb una dent d’all i li vaig oferir a la Kate que amb la boca feta aigua s’ho va fotre tot plegat coll avall talment com si fos un Dry Martini. I una vegada engolit i amb els ulls extasiats em va preguntar si en tenia més de botifarra d’aquella i jo, tot i que me’n quedava ben bé un pamet, li vaig dir que no, que se m’havia acabat tota i llavors fent veure que a fora m’esperava el xofer per portar-me a la botiga de Versace a comprar-me mitjons i calçotets del tipus “casual” vaig marxar cames ajudeu-me abans no sentís la flaire de l’embotit sortint del meu sarró (sarró Armani, és clar).
Ah, mentre sortia de la botiga vaig veure com la Kate, finalment, agafava la talla petita de les calces...com no podia ser d’una altra manera.
PD: El que va passar és el que aquí es relata. I punt. Absteniu-vos de dobles lectures marranes.
Blocaires tots:
Mireu que va haver de fer la Kate després que el Jordi li negués el seu pamet de botifarra:
hues ací
A aquest pas li hauré de fer arribar les calces que encara guardo de quan jugava amb la Nancy.
I és que no teniu pietat...
Quina gràcia m'ha fet això de l'Idefix, Rous, filla.
I me n'he recordat de l'Asurancetourix, el bard que sempre pegava la pallissa quan cantava ( no tant com jo, però) i he caigut ( aaaahhh!, clar!!) que el seu nom significa Seguro a todo riesgo ( traduiu, traduiu!).
I després he continuat pensant i he vist que el mateix Obelix tenia nom de megamonument semblant a les pedrotes que transportava.
I després he recordat que quan jo era petita hi havia un personatge de còmic ( llavors en déiem tebeos) que es deia Hug, el Troglodita.
I vet aquí que conec algú amb aquest nom i que no ha passat d'aquest estadi.
Hostitu.
Estarem condicionats pel nostre nom, molt més del que ens pensem?
Si algú es diu Cucufato es veurà obligat a practicar vasectomies de manera vocacional? ( los c.... te ato)
Però estigues tranquil.la, Rous. El teu Hug no és un troglodita i no li han lligat res de res. Bé, tu poser te l'has lligat, però d'una altra manera, onírica, vull dir.
Però no acabo d'entendre a què es pot dedicar algú que es diu Calderon de la Mierda.
Per què no escriviu a aquest blog, ostras!!
Ostres tu quina enveja.
Com viatgeu ,cabrons(volia dir estimats amics meus).
Jo casi que m’apunto amb en Jordi que sembla que també te (com jo)una Ideafix.
I jo,mentrestant, aquí defensant els aromes de Queralt cos a cos.
Per cert,estimada Majorette que soc el Bartoteu................
Publica un comentari a l'entrada