Tenir-la llarga o curta

Us preguntareu a què venen aquestes dues imatges. La foto aèria és la conca del nostre Segre, que darrerament és en boca de tothom pel controvertit tema de si es fa trasvassament o no per abastir l'àrea metropolitana de Barcelona, la qual, si Déu (digue-li Déu, digue-li pluja generosa) no posa remei, haurà de patir restriccions domiciliàries molt aviat. L'altre gràfic correspon a la imatge d'un gen. Llegint El cerebro femenino (és fantàstic llegir llibres científics amb ànim divulgatiu: fa que em senti menys cavernícola del que sóc. Dóna bo. Tobeña, Damasio, Punset, Pinker...i ara la Louanne; gràcies a tots ells), me n'assabento del recent descobriment d'un gen que permet explicar per què només el 5% dels mamífers són monògams: els mascles posseeixen un gen receptor de la vasopresina -hormona que actua de "pegament" a l'hora de trobar parella sexual- el filament del qual, com més llarg i ramificat, més marit fidel i pare protector fa al seu portador. En l'espècie humana s'han trobat 17 llargàries diferents, que presumiblement oscil.len entre la promiscuïtat de "morritos" Jagger i l'empalagosa perfecció de papà Ingalls en "La casa de la pradera". L'autora, mig en broma, ens avisa a les lectores que, a l'hora de buscar parella estable, la llargària sí importa.

I ves per quina obscura associació d'idees, la imatge dels ramals, les diversificacions, les llargàries, la promiscuïtat natural...em retornen a l'esmentat problema de l'aigua. Segons els experts (que són les úniques veus autoritzades d'on els governants han d'escoltar les solucions, encara que malhauradament poques vegades és així), ens enfrontem, a Catalunya, amb el problema més greu des del retorn de la democràcia. Poca broma. Els polítics, però, van a la seva bola, com sempre. La cultura de l'aigua s'ha convertit en la "verborrea de l'aigua", de manera vergonyosa.

Quan jo estudiava, és a dir, al segle passat, el molt recordat professor Joan Vilagrasa ensenyava que una de les premises fonamentals per al desenvolupament econòmic era el continu esforç en el reequilibri territorial. Sabem que les infra-estructures per l'aprofitament de l'aigua estan obsoletes, que falta una veritable conscienciació ciutadana...tot això és cert. Però el problema és acuciant i la realitat colpidora: si no cedim hectòmetres entre conques, si no comuniquem cabals, si no practiquem la promiscuïtat més lasciva i descarada, amb l'aigua disponible en aquest moments no arribem a finals d'agost.

I és que, com sempre, ens omplim la boca amb el concepte "nació", però quan pinten bastos ens agafem ben fort a allò que creiem nostre per llei natural i que al veí li donin molt pel sac. I, "si no eres mía, no serás de nadie", que diuen aquells.

Doncs mira, jo proposo una orgia incontrolable entre tots els catalans. Un intercanvi de fluids a tutiplén. A veure què passa. I quan tot estigui més calmat, que cada ovella retorni al seu corral i cada ramal al seu cabal. I ja tindrem temps de demostrar qui la té més llarga.

* Per cert: queda pendent la poligàmia femenina, que entronca força bé amb el tema de les dessaladores. Serà la segona part.