diumenge, 18 de maig del 2008

Au, Maria Puríssima..!


Potser és casualitat, però darrerament quan se m'acut fer zapping, em topo bàsicament amb entrevistes als polítics de rigor (catalans u otras hierbas) o amb monogràfics de la caiguda lliure del Barça. De les crisis polítiques se'ns en dóna molta d'informació (potser excessiva, si pensem que només veient l'últim Polònia ja ens podem fer una idea del panorama) i pel que fa al futbol...perdoneu-me els aficionats, però a mi que el Barça no s'hagi menjat una rosca aquest any me la repampumpimfla bastant. De fet, quan veig imatges de la darrera temporada, em crida molt més l'atenció l'elegància en el vestir del Rijkaard que l'última declaració del bocamoll de l'Eto'o. I pel que fa al Ronaldinho, no us enganyeu: és la Maruja Torres (o el Pedro Guerra?) embetumat.

Per això, dins d'aquesta avorrida dinàmica del
déjà vu s'agraeix quan sobresurt algú que fa les coses bé, amb originalitat i trencant tòpics. És el cas de l'Albert Espinosa, que aquest dies s'ha prodigat als mitjans de comunicació per la publicació del seu llibre El Mundo Amarillo, que és una delícia. Quan algun escriptor surt en un programa literari sense semblar un amargat, amb un llenguatge senzill i allunyat de la pedanteria, sense deixar de somriure i utilitzant constantment l'adjectiu "bonic" o "feliç", com a mínim, et crida l'atenció. Si després vas a la llibreria, compres el llibre, el llegeixes i en gaudeixes d'una tirada i, acte seguit, la curiositat t'empeny a buscar a internet informació sobre la vida i la seva producció cinematogràfica i literària, com molt bé diu Millás, ja es pot considerar un miracle. Deixo a les vostres mans la possibilitat de perpetrar-lo.

Diu l'Albert que les casualitats sempre són per alguna cosa, i vet aquí que jo vaig quedar-me a veure el programa en qüestió un dijous a la nit -quan normalment a aquelles hores sóc en braços de Morfeu, quin gran amant és Morfeu!- perquè vaig sentir com l'entrevistaven en un programa de ràdio que es diu La Vinyeta, a Ona Fm. El director i presentador és Lluís Martínez,
er LuisMi, el rialler rostre del qual podeu veure a la foto. Ell és una altra rara avis, que et col.loca els uriculars i t'impedeix de treure-te'ls durant dues hilarants hores. Figuerenc militant, fa divuit anys (divuit, poca conya!) que treballa en El Jardín de los Bonsais amb Luis del Olmo, aprofitant el seu desmesurat talent a l'hora d'imitar veus (en un minut pot ser Acebes, Rahola, Almodóvar, Pujol, Maragall i Rajoy). La Vinyeta és un programa fresc i divertit, amb entrevistes, sàtira política, música i concursos...però va més enllà. Sintonitzar-lo és escoltar ràdio en estat salvatge, amb sortides de guió genials, sincronia de tot l'equip, bon rotllo, llibertat pura, irreverència i mala llet amb grans dosis de simpatia. Com em va dir en Vila, que forma part del team i a qui li dec la seva coneixença: "no havia vist mai un tipus amb una agilitat mental tan gran". Ho subscric. Si teniu ocasió, escolteu-lo. A part de fer-vos uns farts de riure, quan sonin les dotze us sentireu una mica més intel.ligents. El LuisMi té el seu particular Món Groc.

LuiMi,
carinyu...s'ha notat molt que som amics?