"Même sur un banc d'accusé, il est toujours intéressant d'entendre parler de soi".
A. Camus (L'étranger)
Vizcarra és un caricaturista genial. Nascut a Montblanc el 1967 (bona collita!), té en el seu traç descarat una sàvia manera de treure la idiosincràsia més punyent de cadascun dels seus personatges. El rosegador que s'emparra al micròfon: ulls mesquins, sexe ambigu, rialleta d'animal abjecte, llengua enverinada, fons verd-bilis.
Si fem un esforç d'imaginació, no costa gaire veure el puny que enlaira el micro, protegint-lo del fem que s'escapa de les seves dents esgrogueïdes. La rata parla i nosaltres escoltem. Aquest cop li ha costat 36.000 euros (que potser pagarà amb l'ajut de les benintencionades "X" en la casella de les declaracions de renda). No us pregunteu quants milions serien necessaris per pagar la quantitat d'injúries que ha inflingit a tots i cadascun de nosaltres, bé per ser catalans, bé per ser d'esquerres, bé per no pensar com ell?
Aquest cop inclús els seus acòlits -menys el Paco Clavel diürn- manifesten (que no vol dir que pensin) que s'ha passat tres pobles. Tenen por que a aquest pas es quedin sense feligresos. De fet, comença a haver un moviment social de "donar-se de baixa" de l'església, que cada vegada té més predicament (amb perdó). Es declaren apóstates. Normalment són individus que han estat batejats per pura tradició, com el 90% dels catalans. I senten soroll de rates. I pensen: me les piro, vampiro. Però no hi ha remei; hi ha rates que no callen ni sota l'aigua.
Firmin, però, malgrat ser una rata de claveguera, no pot parlar. Ha crescut en un brut altell d'una llibreria, devorant llibres, primer amb les dents, després amb la seva privilegiada ment. Una rata culta, poètica, melòmana, enamoradissa, plena d'humor, sensibilitat i un punt de patetisme: la condició humana més excelsa encabida en un ridícul coset pelut i sense cordes vocals.
A la inversa de la del micròfon, un home en un cos de rata.
* Pel que fa a si em decideixo o no a abraçar l'apostasia, em passa una mica com a en Monzó: saber que pertanyo al mateix club que el Rouco i el Fedeguico m'estimula d'allò més: em posa. Segur que el vicioset del Firmin estarà d'acord amb mi.
2 comentaris:
Quina mala òstia que gastes, Rous, òstia.
Al cap i a la fi les rates són necessàries per recordar el gènere humà que hi ha un món subterrani molt prop del nostre,on la immundícia i la reproducció compulsiva són els trets més característics.
Què seria de les persones humanes, si visquéssim en la creença que no existeixen éssers vils i traidors, de cua llarga i infecciosa, que s'amaguen en la foscor, i que intenten mossegar-nos només perquè mirem de desempallegar-nos de la seva desagradable presència?
M'agraden les rates. Em fan sentir millor. Em fan sentir orgullosa de pertànyer a un nivell superior en la cadena evolutiva. Em donen identitat, m'allunyen d'allò que no sóc i m'ajuden a apropar-me als meus.
I fins i tot les rates tenen apóstates, com el Firmin i el Pérez.
No n'hi ha per tant, Rous, òstia.
Que et tanquin al cuarto de les rates!!
Majorette:
t'has deixat un altre apóstata: el Mickey Mousse!Aquest freaky de guants blancs, que, a pesar de ser suposadament heterosexual (o la Minnie és una tapadora?) té la veu talment com si li haguessin extirpat els cataplins de petit.
Potser sí que tinc una ràpbia que no se'm pot aguantar. Sort que et tinc a tu que m'ho recordes, collons!
Quina merda tot, òstia.
Publica un comentari a l'entrada