En l'entrada anterior hem pogut ser testimonis, gràcies a un comentari molt documentat de "Jo", del procès que sofreix una guitarra elèctrica nova de trinca, portat a terme per especialistes, per acabar presentant el mateix aspecte que tindria després d'haver passat anys en antres plens de fum de porro i vapors etílics, en mans d'autèntics Guitar Hero de vida dissoluta, i, de pas, augmentar sensiblement el seu preu de mercat. La primera observació que fa el meu celebro assecat és que, en aquest món de Peters Pans, el fer-se vell és espantós, una indecència imperdonable. Ben vist està, però, tenir un passat, un bagatge ostensible, però portat amb aquella elegància aparentment no estudiada, un charme cuidadament descuidat, un "estic estupendo/a però no ho pretenc".
Aquest "look" tan "cool" (escrivint així em foto ràbia a mi mateixa) es pot aconseguir per diversos camins. La cirurgia estètica és un d'ells, els resultats de la qual pot apropar a l'interfecte a un alt grau de relíquia. El photoshop és un altre (cal dir que no són auto-excloents: se'n pot fer ús d'un, de l'altre o dels dos alhora). Deixeu-me fer en aquesta moment un incís: la conversió en relíquia (amb perdó de la Santa Mare Església...o no), té la màniga més ampla amb els homes que amb les dones: sent demagògicament feminista, i després d'haver vist un estupendíssim Indiana Jones de seixanta-cinc anys...podeu imaginar-vos una Hale Berry sexagenària enfundada en el vestit de cuir de la Cat Woman?
L'Alaska, en la foto, va enfundada en la seva pròpia pell. La causa és noble, a mi les curses de braus em repugnen i no puc entendre com encara no les han prohibides, malgrat les SS (Sabina i Serrat) es van deixar veure per Barcelona admirant una faena de José Tomás (Juanma, Juanma, por qué nos has abandonado?). Avui a La Vanguardia un tal Albert Gimeno surt en defensa d'aquest espectacle adduint que també és cruel el procès d'engreixament dels ànecs per produir foie: és com intentar justificar l'Holocaust per l'existència de les presons de Guantànamo.
Alaska, doncs, sen's posa amb porretes per denunciar la crueltat de "la fiesta". M'ha cridat molt l'atenció la cintureta de pin-up que llueix la senyora, el pit turgent, la pell tersa i la cara d'orgasme que li provoca tenir clavades tres banderilletes a la gepa (ay, qué dolorín...). Però el que
més m'ha impactat és el títol de la il.lustració: La verdad al desnudo. I al final, la paraula "Peta", que no sé si es refereix a la Protectora d'Animals o al petardo que s'ha fumat el publicista per perpetrar aquesta obra d'art.
I és que a mi, que la gent es despulli per mostrar-nos el goig que fa em sembla molt bé, i si volen fer anar el photoshop, doncs millor, que la tecnologia està per això. Però, voleu dir que de tant ensenyar les vergonyes amb reivindicacions i calendaris la cosa ja no té l'efecte buscat? O potser m'equivoco. Jo mateixa, malgrat el meu 1,48 d'alçada i 96 quilos en canal estic pensant en penjar una photoshopada en pilota viva en el "perfil" del bloc. Ves que així no m'entrin hasta els fans del José Tomàs.
Aquest "look" tan "cool" (escrivint així em foto ràbia a mi mateixa) es pot aconseguir per diversos camins. La cirurgia estètica és un d'ells, els resultats de la qual pot apropar a l'interfecte a un alt grau de relíquia. El photoshop és un altre (cal dir que no són auto-excloents: se'n pot fer ús d'un, de l'altre o dels dos alhora). Deixeu-me fer en aquesta moment un incís: la conversió en relíquia (amb perdó de la Santa Mare Església...o no), té la màniga més ampla amb els homes que amb les dones: sent demagògicament feminista, i després d'haver vist un estupendíssim Indiana Jones de seixanta-cinc anys...podeu imaginar-vos una Hale Berry sexagenària enfundada en el vestit de cuir de la Cat Woman?
L'Alaska, en la foto, va enfundada en la seva pròpia pell. La causa és noble, a mi les curses de braus em repugnen i no puc entendre com encara no les han prohibides, malgrat les SS (Sabina i Serrat) es van deixar veure per Barcelona admirant una faena de José Tomás (Juanma, Juanma, por qué nos has abandonado?). Avui a La Vanguardia un tal Albert Gimeno surt en defensa d'aquest espectacle adduint que també és cruel el procès d'engreixament dels ànecs per produir foie: és com intentar justificar l'Holocaust per l'existència de les presons de Guantànamo.
Alaska, doncs, sen's posa amb porretes per denunciar la crueltat de "la fiesta". M'ha cridat molt l'atenció la cintureta de pin-up que llueix la senyora, el pit turgent, la pell tersa i la cara d'orgasme que li provoca tenir clavades tres banderilletes a la gepa (ay, qué dolorín...). Però el que
més m'ha impactat és el títol de la il.lustració: La verdad al desnudo. I al final, la paraula "Peta", que no sé si es refereix a la Protectora d'Animals o al petardo que s'ha fumat el publicista per perpetrar aquesta obra d'art.
I és que a mi, que la gent es despulli per mostrar-nos el goig que fa em sembla molt bé, i si volen fer anar el photoshop, doncs millor, que la tecnologia està per això. Però, voleu dir que de tant ensenyar les vergonyes amb reivindicacions i calendaris la cosa ja no té l'efecte buscat? O potser m'equivoco. Jo mateixa, malgrat el meu 1,48 d'alçada i 96 quilos en canal estic pensant en penjar una photoshopada en pilota viva en el "perfil" del bloc. Ves que així no m'entrin hasta els fans del José Tomàs.
4 comentaris:
A mi m’agradaria veure els SS en la mateixa situació en la que es va haver de veure l’exalcalde de Madrid i companyia quan aquella bèstia de cinc-cents quilos va voler saltar la tanca del ruedo tot encarant els seus pitons cap als seus collons (els de l’ex-alcalde i companyia, vull dir). No he trobat la foto però no té preu; suposo que l’heu vist. Quina meravella. Aquell geto d’esfereït, aquella cara desencaixada, aquells ulls desorbitats deixant en evidència als defensors d’aquesta sagnia injustificable que són les curses de braus. I es que a mi tota aquesta gent que justifica l’esbudellament inmoral dels toros parlant de l’art, la valentia i l’estat suprem de gràcia que és el retrobament del valerós torero amb el passat essencial de l’home quan s’havia d’enfrontar al perill de la natura, doncs tot aquest discurset ridícul ja cansa i no excusa de res ni a ningú. L’home i la bèstia en igualtat de condicions. I una merda!! Que posin un toro de Miura a entrenar vuit hores al dia durant deu anys en tècniques de com envestir el pelacanyes que se’ls posa al davant amb el drapet vermell i l’espaseta de fer riure i ja m’agradaria veure quants valerosos toreros tenen els pebrots de sortir al ruedo. Ni José Tomàs, ni el Cordobés ni mariasantíssima.
Sí que l'he vista, l'afoto!
Llàstima que l'animalot no hagués pogut saltar la tanca!
I l'Álvarez del Manzano després negava que hagués sentit pánic..."sólo sorpresa". Sort que aquest home deu portar dodotis..
Un dels inconvenients d’entrar a l’edat provecta és, como jo mateix puc testimoniar, l’aparició de la vista cansada.
D’un dia per l’altre has de deixar de triar els llibre pel tema o l’autor a fer-ho per la mida del tipus de lletra i el contrast: Un tipus Times New Roman de 14 punts i una pàgina refulgentment blanca són ideals. (Per cert, gràcies pel tipus de lletra del teu blog).
Naturalment això exclou una bona colla de literatura, però n'obre les portes a una altra. En el meu cas, per exemple, ha implicat abandonar la lectura de les obres mestres de la literatura universal d’Editorial 62 (que de fet només tenia en projecte des de fa uns vint anys), en favor de la col•lecció del Teo. Ara, per exemple, estic llegint “En Teo i el Canvi Climàtic”. Us el recomano.
Aquest és un dels primers síntomes de la regressió a la infància que tots patim en arribar a una certa edat.
En el meu cas, a més, hi ha l’agreujant que, per una coqueteria ridícula (un altre dels síntomes de l’edat avançada) em nego a portar ulleres per veure-hi de prop. Ja fa dies, per exemple, que per saber què estic menjant primer ho he de tastar: per a mí el plat no és altra cosa que una boira circular, de color variable, que tinc a dos pams de la cara.
I és aquesta mateixa circumstància la que m’ha portat a malinterpretar el cartell de la persona turgent que es fa passar per l’Alaska.
A la part inferior a l’esquerra, el que jo havia llegit, fins que el teu post m’ho ha aclarit, és “ALASKA PARA PUTA”.
He de confessar que tan suggerent titular havia aconseguit de despertar el meu interès: La barreja entre voyeurisme, obscenitat, grolleria i impotència és una altra de les característiques del procès de momificació, almenys en el sexe masculí.
Pero resulta que ens dius que tan sols era un cartell contra els braus!
Puaf.
Doncs jo he rebut amb força joia el fet que les relíquies tinguin valor en les nostres temps.Com que ja fa temps que he estat deshauciada pels cirurgians plàstics, em queda encara l'opció de fer-me un afeamiento-envejecimiento ( que no serà pas gaire difícil), per tal de mostrar un passat digne, ple de lluites al costat del proletari i davant les porres de la policia, sempre que els masculíns de les porres ho permetien.
La meva personeta, vulgar i anodina, passaria així a tenir l'aspecte d'objecte de culte que desperta una guitarra elèctrica relicada, testimoni de múltiples baixeses humanes, supervivent, però, de la vida arrossegada dels triomfadors.
Reliquem-nos. Els passos que es poden seguir us els deixo a la vostra creativitat.
I, canviant de tema, vull contestar al meu apreciat Jo, a qui he conegut mitjançant aquest blog i he triat com a pare dels meus fills: la perversió mental agreujada per la vista cansada no és únic patrimoni del sexe masculí. Fa poc, quan anava a entrar en un restaurant de la Catalunya Nord ( on tots els rètols són en francés, clar), vaig llegir un cartell penjat a sobre d'un recipient que algú havia col.locat al mateix costat de la porta: CONDONIER.
Vaig estar una estona esmaperduda, pensant que estava a punt de endinsar-me en una casa de barrets, quan ho vaig tornar a llegir: CENDRIER.
Reliqueu-me. Ja veieu que no serà difícil.
I, contestant al Jordi, només puc dir que desitjo que ben aviat això de torturar braus sigui només una vergonyosa relíquia del passat del país de la pell de brau.
Publica un comentari a l'entrada