Aquests dies els veïns del davant són a la platja. Ella, que em coneix i sap que a mi em va -una mica- la marxa, m'ha demanat que li tregui a passejar el seu gos, un beagle mascle, l'Alp, més bo que el pa. El que faig doncs, és, de bon matí, treure primer la Coco, tornar-la a casa i, encabat, trec l'Alp. Quan l'Alp em veu deixar la gossa ja es prepara pel seu torn: s'aixeca i remena lentament la cua curta. Canvio de gos i m'allunyo, notant al clatell la mirada gelosa i implorant de la Coco que, des de dalt les escales de casa sembla dir-me: "traïdora".
L'Alp avança pel camí de terra com un veritable detectiu (en castellà hi ha una paraula molt gràfica: sabueso. Els del Manifiesto amb mi estaran contents). Des del moment que tanquem la porta de casa posa el musell pegat al terra, olorant els rastres dels altres gossos i fent pixadetes aquí i allà, defensant territori. En el silenci del matí, només trencat pel murmuri de les aigües de la sèquia propera, sento amb claredat el gruny-gruny que surt de les seves narius, mentre avança amb la cua horitzontal, el cos llarg i gruixut i les potes curtes i musculades, com si fos un tracció quatre rodes. De tant en tant s'atura un segon per olorar alguna cosa amb delectació, però continua avançat al moment següent, com si alguna tasca peremptòria l'estigués esperant. Mai augmenta la velocitat ni emprèn cap cursa, talment com si funcionés amb corda. L'Alp té els ulls rodons i fora de les òrbites, que li donen un aspecte de boig simpàtic. Amb el cap cot, els ulls li sobresurten encara més del crani, com còniques antenes, pendents del que passa al seu voltant. Mai fa cap intent d'allunyar-se de mi, acceptant l'hora del retorn amb estoica indiferència. En la vorera del camí, sense cap concepte d'impudícia, ajup les potes de darrera i es posa a fer caca. En aquell moment, degut a que la seva pell es tensa més del normal i n'hi fa falta un superàvit per alleugerir budells, el pren prestat de la pell del gland, de manera que durant aquells trenta segons, el penis li lluu, vermell i brillant, amb total impunitat. Les primeres vegades l'observava amb incredulitat, i ell m'aguantava la mirada, treient encara més els ulls cap a fora, com si em digués: "què vols, xiqueta, a mi no em sobra res. Tot ho tinc en la mida justa" (aquesta circumstància em fa venir al cap un acudit molt conegut que té com a protagonista la Sara Montiel (*)).
Quan el retorno, després de posar-li aigua i pinso, deixo d'interessar-li. Mentre menja amb delit m'observa com entro a casa i li faig festes a la Coco, que m'acull com si fos una pecadora que finalment retorna penedida dels seus adulteris. A l'Alp li rellisca que li torni a posar les banyes: "jo ja t'he utilitzat, ara ves-te'n amb qui vulguis".
El procedir de l'Alp em captiva en la mesura en què es distancia del temperament de la meva gossa: ella galopa pel camí traspuant llibertat, s'allunya i em repta a que la cridi, torna a venir i em fa una festa, gaudint del moment de manera irreflexiva, panteixant eufòrica, egoïsta i consentida. A diferència del seu veí, s'allunya púdicament per fer caca, malgrat li sobri pell per tot arreu, i es resisteix com una nena malcriada quan la crido per tornar a casa.
I és en aquests pensaments matiners quan considero que el procedir dels dos animals són formes ben diferents d'encarar la vida: prudent i a ras de terra l'una, evitant cap ensurt i lliure de vergonyes limitants, i esbojarrada i perillosa l'altra, menjant-se la vida a mossegades imprudents però sense abandonar la coqueteria del qui mira per la seva imatge. O més que dues maneres de ser responguin més aviat a dos estadis de la vida, la vellesa i la joventut, i potser jo, que amb 41 anys em situo en l'injust terme mig no sàpigui ben bé cap on tirar.
Tal vegada la solució rau en ser un creuament genètic d'ambdós vessants, el resultat del qual fos un petaner cautelós i esborrajat, púdic i sense prejudicis, egoïsta i alliberat, ingenu i de tornada de tot. I amb un petit, però (convindreu amb mi, molt necessari), superàvit de pell.
* Si algú de vosaltres no coneix el contingut de l'acudit en qüestió, estaré encantada de transmetre-li en "petit comité". Aquí em fa vergonya...
L'Alp avança pel camí de terra com un veritable detectiu (en castellà hi ha una paraula molt gràfica: sabueso. Els del Manifiesto amb mi estaran contents). Des del moment que tanquem la porta de casa posa el musell pegat al terra, olorant els rastres dels altres gossos i fent pixadetes aquí i allà, defensant territori. En el silenci del matí, només trencat pel murmuri de les aigües de la sèquia propera, sento amb claredat el gruny-gruny que surt de les seves narius, mentre avança amb la cua horitzontal, el cos llarg i gruixut i les potes curtes i musculades, com si fos un tracció quatre rodes. De tant en tant s'atura un segon per olorar alguna cosa amb delectació, però continua avançat al moment següent, com si alguna tasca peremptòria l'estigués esperant. Mai augmenta la velocitat ni emprèn cap cursa, talment com si funcionés amb corda. L'Alp té els ulls rodons i fora de les òrbites, que li donen un aspecte de boig simpàtic. Amb el cap cot, els ulls li sobresurten encara més del crani, com còniques antenes, pendents del que passa al seu voltant. Mai fa cap intent d'allunyar-se de mi, acceptant l'hora del retorn amb estoica indiferència. En la vorera del camí, sense cap concepte d'impudícia, ajup les potes de darrera i es posa a fer caca. En aquell moment, degut a que la seva pell es tensa més del normal i n'hi fa falta un superàvit per alleugerir budells, el pren prestat de la pell del gland, de manera que durant aquells trenta segons, el penis li lluu, vermell i brillant, amb total impunitat. Les primeres vegades l'observava amb incredulitat, i ell m'aguantava la mirada, treient encara més els ulls cap a fora, com si em digués: "què vols, xiqueta, a mi no em sobra res. Tot ho tinc en la mida justa" (aquesta circumstància em fa venir al cap un acudit molt conegut que té com a protagonista la Sara Montiel (*)).
Quan el retorno, després de posar-li aigua i pinso, deixo d'interessar-li. Mentre menja amb delit m'observa com entro a casa i li faig festes a la Coco, que m'acull com si fos una pecadora que finalment retorna penedida dels seus adulteris. A l'Alp li rellisca que li torni a posar les banyes: "jo ja t'he utilitzat, ara ves-te'n amb qui vulguis".
El procedir de l'Alp em captiva en la mesura en què es distancia del temperament de la meva gossa: ella galopa pel camí traspuant llibertat, s'allunya i em repta a que la cridi, torna a venir i em fa una festa, gaudint del moment de manera irreflexiva, panteixant eufòrica, egoïsta i consentida. A diferència del seu veí, s'allunya púdicament per fer caca, malgrat li sobri pell per tot arreu, i es resisteix com una nena malcriada quan la crido per tornar a casa.
I és en aquests pensaments matiners quan considero que el procedir dels dos animals són formes ben diferents d'encarar la vida: prudent i a ras de terra l'una, evitant cap ensurt i lliure de vergonyes limitants, i esbojarrada i perillosa l'altra, menjant-se la vida a mossegades imprudents però sense abandonar la coqueteria del qui mira per la seva imatge. O més que dues maneres de ser responguin més aviat a dos estadis de la vida, la vellesa i la joventut, i potser jo, que amb 41 anys em situo en l'injust terme mig no sàpigui ben bé cap on tirar.
Tal vegada la solució rau en ser un creuament genètic d'ambdós vessants, el resultat del qual fos un petaner cautelós i esborrajat, púdic i sense prejudicis, egoïsta i alliberat, ingenu i de tornada de tot. I amb un petit, però (convindreu amb mi, molt necessari), superàvit de pell.
* Si algú de vosaltres no coneix el contingut de l'acudit en qüestió, estaré encantada de transmetre-li en "petit comité". Aquí em fa vergonya...
8 comentaris:
Per circumstàncies de la vida que ara serien massa llargues per explicar, aviat tindré un gos. L'he de cuidar mentre els seus propietaris passen un any als Estats Units. Fins ahir no vaig saber que tindria un nou membre a la meva família i encara no m'he fet a la idea que la meva llar serà invadida per un ser de cinc anys, amb quatre potes i necessitats fisiològiques concretes i puntuals que m'obligaran a matinar i recollir matèria orgànica de la via pública.
Com serà? Com la Coco, saltadora i coqueta, o com l'Alp, assenyat i pràctic? I com el prefereixo? Destraler o estirat al terra com una espardenya?
Diuen que els gossos acaben semblant-se als seus propietaris. En la teva nova entrada (molt bonica, per cert) deixes un retrat de com deus de ser tu, Rous. Deus ser clavada a la Coco, i per això t'atreu tant l'Alp, que seria el teu complement. Està clar que necessitem no ser tots iguals, i potser també acabem per aprendre a ser diferents.
No sé com acabarà sent la Crispeta ( ara ja és la meva gossa) després de passar per dos propietaris, però és ben segur que no ensenyarà el gland.
Suposo.
La Sara M. ensenyava una altra cosa, oi? Tranquils, no ho penso explicar.
Estimada Majorette:
He de dir-te amb total sinceritat que l'aguda interpretació que fas de la meva entradota no se m'havia acudit en absolut. Només algú que em conegués molt bé hagués encertat de ple a la diana, per sorpresa meva. Sembla que em coneguis de tota la vida.
L'única feble objecció que puc posar-te és que el meu físic és més semblant a l'Alp que no a la Coco. Tinc les orelles enormes i peludes i els ulls són una barreja del jovencito Frankestein i el més lleig de los hermanos Calatrava. Potser sí que sóc una mil leches, perquè, per desgràcia, no faig honor a la bellesa (amb b alta) imperant en la meva família...vés què hi farem.
Pel que fa a la teva nova convidada, la Crispeta, només puc donar-te l'enhorabona: ara sabràs el que és recollir caques calentetes amb una bossa sempre massa petita, tenir la casa plena de pèls, matinar per passejar-la i patir si es posa malalta.
Ah! I recorda que en l'època del zel li ensenyarà a tothom la vulva, com fa l'Alp amb el seu penis, però ella...VOLUNTÀRIAMENT.
T'asseguro que acabaràs estimant-la. Vés que no s'assembli a tu.
I per què tenim un gos?
Per què coi les persones necessitem tenir prop nostre aquests éssers de quatre potes, peluts i mots cops babosos.
Ens roseguen les espardenyes, es cruspeixen les plantes que més ens agraden, en trobem pels fins i tot a sota del nostre matalàs, deixen caure la seva baba a sobre de les nostres sabates (això amb molta sort),borden als amics i conviden als lladres a fer un tomb turístic per la casa.
I fins i tot així (àdhuc)són els reis de la casa.
Molesten els veïns, els hem de dur a passejar, plogui o nevi, ens posen les potes plenes de fang a sobre dels pantalons blancs, panteixen al nostre costat fins que els llencem la seva joguina a l'altre costat del menjador, grunyen si els volem fer marxar del sofà i et llepen les dents mentre dines, si veuen que et queda menjar a la boca.
I cada matí els trobes a sobre del seu jaç, donant cops a terra amb la seva cua quan et veuen entrar per la porta.
Necessiten collar per allunyar puces, vacunacions, pinso especial, ser respatllats, banyats i desparasitats.
I sempre els trobes agitats ( estirats, si no sou de Lleida)als teus peus, amb els ulls plorosos, amb els seu cos ( cos?) tebi repenjat a les nostres cames, confiats, venerant-nos, esperant un gest que vagi dirigit a ells.
No demanen diners, no es queixen del menjar, saben escoltar, no embruten la seva roba(la nostra, sí)sempre tornen a casa, no demanen el cotxe...I se'ns queden mirant i sembla que ens entenguin.
I sempre, sempre, tornen les carícies.
I per què no teniu un gos?
A mi lo meu mansó també se'm queda mirant i sembla que m'entengui.
Pel demés tens, absolutament, tota la raó.
Si no fos perquè el meu gos,s’escapa de casa sempre que sent gresca al carrer,te veïnes en cel ,o fa massa estona que som fora i es troba sol al mon,m’atreviria a dir-te que en el fons,els gossos –es, s’assemblen als seus amos .
Dit això només ens queda comprovar si el teu veí, te sobrant de pell,o no.
Ah,ara no teniu boira oi?
No, Cavaller.
Ara tenim unes pudors de granja de tocinos i unes mosques que no les aguanta ni el prepuci més valent.
He d'entendre pel vostre comentari, oh, Cavaller, que marxeu de buenes a primeres a ensenyar-li l'espasa a qualsevulla veïna/donzella que us la vulgui veure? Com fa el seu noble ca, aproximadament?
Ostres,això era un secret,no?
Que genial, Rosa! Quins records "canils"! T'agraeixo la presència del nostre estimat-per-diverses-raons Alp i la vida que em remenes... Que ningú malpensi, és que "la caló" fa que les meves pollegueres filofòfiques (anava a posar "filosòfiques", però m'ha sortit el pallasso de la tele)s'estovin.
Aviat ens veurem, alomare.
Petons "a espuertas".
Publica un comentari a l'entrada