La baldufa i les seves circumstàncies

Llegeixo amb especial interès les cròniques de Pilar Rahola des de Nova York (qui pugués!). Copsa des d'una escena quotidiana d'unes fashion victims passejant per la Cinquena Avinguda, fins la trajectòria de la campanya electoral de Barack Obama. Aquesta darrera es titula "El pensamiento pendular de Obama" i la Pilar (no puc treure'm del cap l'actor Cesc Casanovas imitant-la al "Polònia") es fa ressò dels continus canvis de criteri que el polític ha anat palesant des de l'inici de la seva candidatura. Diu Rahola que una periodista de Vanity Fair va qualificar Obama de empty box, que es podria traduir com una "bonica caixa de nadal plena de no-res" i enumera alguns temes claus en els quals Obama ha anat canviant de parer segons les circumstàncies electorals. En un moment del lúcid article, la periodista escriu: "además se ha mostrado favorable a la pena de muerte y su posición respecto a Irán dando un giro de 360º".

Donar voltes al voltant d'un mateix, a condició que el moviment no es faci molt ràpidament (i sobrevingui el mareig), és la manera més sàvia d'estar en concordància amb les lleis que regeixen l'univers. Des de les micropartícules fins els planetes i sistemes solars, tot sembla rotar (amb perdó) sobre el seu propi eix i al voltant dels altres, articulant un aparell format per peces el moviment de les quals es retroalimenten infinitament, formant un ens perfecte, que dirien els clàssics.

Jo no pertanyo a la generació que jugava amb baldufes, però tinc (5!) germans més grans que jo que em feien mestres demostracions de l'art de llençar-la lluny i fort. I jo, que en aquella època també era una baldufa (o així em deien) observava embadalida el seu perfecte gir, el seu trajecte gràcil i imprevisible pel terra del menjador, i esperava, no sense ansietat, el moment una mica frustrant en el qual la peça acolorida de fusta, cansada de ser objecte de la meva mirada obsessiva anava aminorant els girs, perdent la verticalitat i la decisió inicials i finalment, cloent una lenta agonia, jeia derrotada per les circumstàncies.

Sou lliures de buscar el paralel.lisme de la baldufa en la trajectòria de molts polítics, jo només apunto que això de donar tombs contínuament forma part de l'essència humana, que, com cantava en temps de la meva adolescència Franco Battiato, cerca un "punt de gravetat permanent". O vés que Obama no s'inspiri en els clàssics monistes fent un mad mix amb Battiato i, més que buscar un punt de gravetat, busqui un punt electoral per arribar a la presidència i allí continuar girant, girant, i entrar a formar part de la inacabable espiral que formen els annals (amb dues n) de la Història (amb h majúscula).

I així en lloc de tenir un candidat pendular, tenir, vés per on, un candidat baldufer, que és com han de ser els polítics comme il faut, ecològicament integrats en el sistema. Però a mi no em foteu gaire cas. Jo encara estic buscant el meu punt gravitatori, encara que el fet de no trobar-lo...me la pendula bastant. Paraula de baldufa.