Blocaires tots:
Avui a les comarques de ponent ens hem llevat esmaperduts pel peasso notícia de la qual es feien ressò les portades de la premsa local: vet aquí que en la terrassa d'un piset de Lleida habitat per quatre germans (i que jo sàpigui, el seu cognom no és ni Dalton, ni Marx, ni Tonetti, però, analitzant els fets, ho podria ser perfectament), a la terrassa del domicili, deia, la Guàrdia Urbana ha trobat quaranta plantes (40!) de marihuana (ojo peligro!) de dos metres d'alçada cadascuna.
Curiosament, aquest planter de sequoies de maria, (que, per alguna ànima càndida que ho ignori, és una planta que si l'asseques i te la fumes t'agafen unes ganes de riure d'aquelles tontes-tontes i et patinen les consonats oclusives), no va ser descobert fruit de minucioses investigacions estil CSI per part dels nostres cossos policials, ni després de dies de seguiment als presumptes malfactors i costoses interceptacions de trucades telefòniques. Qui va fer acudir als urbanos a l'escenari del crim fou l'avís dels veïns de l'immoble, farts que el gos dels Costo's Brothers -un Pit-bull, per cert, d'aquells que tenen tan mal perdre-, els fes la vida impossible.
Jo estic per creure que allò que va cridar l'atenció al veïnat va ser el canvi sobtat de caràcter de la bèstia, que de fotre uns lladrucs que feien tremolar tota l'escala va passar en qüestió de dies a emetre uns alegres i relaxants udols, deixar-se unes rastes fins més avall de les peülles i entonar, amb joia poc dissimulada, tota la discografia de Bob Marley.
I això ens ha passat a Lleida DF. Ara entenc per què Lucy Luke ha substituït la seva eterna burilla per una branqueta (de sequoia?) i per què, aquest any la boira és tan primerenca: el fum dels petardos es pot tallar amb ganivet i fa plorar els ulls que és un contento.
"No, woman, no cry..."
Avui a les comarques de ponent ens hem llevat esmaperduts pel peasso notícia de la qual es feien ressò les portades de la premsa local: vet aquí que en la terrassa d'un piset de Lleida habitat per quatre germans (i que jo sàpigui, el seu cognom no és ni Dalton, ni Marx, ni Tonetti, però, analitzant els fets, ho podria ser perfectament), a la terrassa del domicili, deia, la Guàrdia Urbana ha trobat quaranta plantes (40!) de marihuana (ojo peligro!) de dos metres d'alçada cadascuna.
Curiosament, aquest planter de sequoies de maria, (que, per alguna ànima càndida que ho ignori, és una planta que si l'asseques i te la fumes t'agafen unes ganes de riure d'aquelles tontes-tontes i et patinen les consonats oclusives), no va ser descobert fruit de minucioses investigacions estil CSI per part dels nostres cossos policials, ni després de dies de seguiment als presumptes malfactors i costoses interceptacions de trucades telefòniques. Qui va fer acudir als urbanos a l'escenari del crim fou l'avís dels veïns de l'immoble, farts que el gos dels Costo's Brothers -un Pit-bull, per cert, d'aquells que tenen tan mal perdre-, els fes la vida impossible.
Jo estic per creure que allò que va cridar l'atenció al veïnat va ser el canvi sobtat de caràcter de la bèstia, que de fotre uns lladrucs que feien tremolar tota l'escala va passar en qüestió de dies a emetre uns alegres i relaxants udols, deixar-se unes rastes fins més avall de les peülles i entonar, amb joia poc dissimulada, tota la discografia de Bob Marley.
I això ens ha passat a Lleida DF. Ara entenc per què Lucy Luke ha substituït la seva eterna burilla per una branqueta (de sequoia?) i per què, aquest any la boira és tan primerenca: el fum dels petardos es pot tallar amb ganivet i fa plorar els ulls que és un contento.
"No, woman, no cry..."
6 comentaris:
SÓC EL CARLITOS JR.
DE PLANTES DE MARIA N' HAVIA 80,
DONCS PENSO QUE NO ÉS MOLT NORMAL
QUE UN PERRU CANTI D'AQUESTA MANERA
SENSE HAVER FUMAT DROGA-SEQUOIA.
ÉS ESTRANY.
SE'N HAVIA FUMAT LA MEITAT.
ADEEEU.
Als de Mollerussa ens va el vici i el trapitxeo, què hi vols fer. Ara que estan tancant els històrics locals d’oci nocturn (ha tancat el Musicland!!. Quan m’ho van dir no em van saltar les llàgrimes de miracle) almenys conservem la penya xunga que ja s’havia convertit en un clàssic a la ciutat.
I es que els locals d’oci nocturn tanquen però la penya xunga no tanca ni per vacances. L’altre dia passejava pel carrer més cèntric del poble i vaig veure un balcó que semblava una selva de l’Amazonas feta a base d’una sola espècie de flora: La Marihuana. Ho vaig veure d’una miqueta lluny però conec aquesta agraïda i divertida espècie com si fos el palmell de la meva mà (tinc un passat). Sense cap mena de vergonya ni de por a l’autoritat aquella gent –no sé si devien ser parents dels germans Dalton Lleidatans- tenia exposada a la visió pública almenys quinze o vint plantes de maria. Cony, nosaltres a la nostra època plantàvem tres o quatre plantes en remots bancals que per trobar-los t’havies de posar les xiruques i t’havies d’endur la brúixola. I es que eren altres temps. Després de tant de temps de ser “Las Vegas del Pla d’Urgell” a Mollerussa ho tenim tan interioritzat, això del vici, que fins i tot la policia (que pels meus dallonses que ha hagut de veure la frondosa plantació) fa la vista grossa. I per això després, aquesta entranyable i tradicional penya xunga mollerussenca, se’n van al Brasil i porten el material de guerra amb la confiança que no passarà res; talment com si portessin ensaïmades de Mallorca.
Per cert jo tenia un gos que quan em fumava un canut al seu costat reia com aquell gos de "Los Autos Locos". Era tremendo, s’ho passava més bé ell que jo...
Benvolgut Jordi:
He trigat una mica a contestar-te perquè des que he llegit el teu comentari no he parat de plorar i moquejar per la insistituïble pèrdua del Musicland...dis-me que és una broma, si-us-plau! Quins records...la permanent, les hombreres, la ratlla inferior dels ulls, la pista de ball, els calentadors i la música de Mecano a tota pastilla. Sóc gran, collons. RIP: Musicland, Systema,Trident...ara el nostre futur és els balls del casal dels jubilats. Intentaré sobreposar-me.
Ehem...pel que es desprèn de les teves cròniques mollerussenques veig que éreu una colla de fumats deixats de la mà de Déu. "Los autos locos"...com oblidar al famossísim Patán?
L'expressió d'aquest gos és talment la que devia tenir el Pit-bull dels Dalton quan van arribar los urbanos.
Espero que ara hagis substituït el consum de la planta en qüestió per les infusions de camamilla...o no.
Vès per on!
La setmana passada vaig escoltar per la arràdio, dins un programa que crec que li diuen quelcom així com el còmic, o el tebeo,...la historieta?...Ah , no, calla, La Vinyeta!, la intervenció d'una corresponsal ponentina que explicaba de manera divertidíssima una trama tan inversemblant com la que tu comptes, Rosa. M'he quedat de pedra pòmez, de veritat. Podries explicar als teus blocaires si hi ha alguna relació entre tu i la impostora que et copia les cròniques de la vida quotidiana de la nostra comarca per tal d'introduir-se als mitjans de comunicació, passar després a tele cinco, i més tard convertir-se en guionista de confiança del Sabatero?
You are the real one, aren't you?
Estimada Majorette:
La notícia de la arràdio en qüestió en principi va ser donada per una servidora de vostès, però un cop vaig tornar a escoltar-la crec que es tractava d'una altra persona. Aquella veu peta-vidres no és meva! No! No! No!...i pensar que totes les meves germanes estan dotades d'una dolça i sensual veu femenina...
Quant a les teves -francament optimistes- previsions de ser guionista en un futur, et diré que com a molt em veig escrivint alguna
intervenció del Paquirrín o de la duquesa de Alba. Només que diguin una oració amb subjecte, verb i predicat (els complements els deixarem per més endavant), crec que deixaran pasmats a l'audiència. Tu creus que seré capaç...o nor???? Dis-m'ho, dis-m'ho, dis-m'ho..!
Què passa, que des que ets mediàtica ja ens tens abandonats als lectors?
Eh?
Eh?
Publica un comentari a l'entrada