Llegeixo en un diari gratuït (des que tinc la paranoia de la crisi m'abasteixo de gratuïts: entro al Caprabo, em compro un xupa-xups de 0,15 € i em poso a la bossa l'Adn i el Bondia. A vegades, quan em sento esplèndida m'agencio una piruleta gegant de 0,30. Però poques vegades, que la cosa està mu maaaala mu maaala..), que el sindicat UGT denuncia la greu mancança de mossos d'esquadra de trànsit destinats a la Val d'Aran i a la Seu d'Urgell, on cada vegada hi ha més places vacants, ja que els agents (suposo jo), àvids d'entrar en acció, troben més atractives (o menys avorrides) les comarques del Pla de Lleida.
I vés que no tinguin raó. Com tots sabeu, aquest passat dilluns es va produir, per a la felicitat de pares i padrins l'inici del curs escolar i, inevitablement, les cues i els embussos a les carreteres d'accès a la ciutat.
Circulava jo histèrica perduda perquè la bèstia de dos anys asseguda a la cadireta del darrera feia estona que entonava el "mama-caca, mama-caca" -els que tingueu fills ja haureu identificat com la cantarella-preludi d'una catàstrofe imminent- quan, en una rotonda, un jove i atractiu agent em dóna l'alto. Mentre m'aturo per ordre de l'autoritat, aprofito per fer dos o tres mantres en silenci: mommmmm...Baixo la finestreta. El glamourós policia em saluda amb un lleu toc a la boina (porten boina!) i es dirigeix a mi amb modulada veu:
-Bon dia, senyora (ja hi som!). - Ja sap que està excedint el límit de velocitat?
El seu company em mira recolzat des del cotxe patrulla, darrera d'unes ulleres d'espill, a lo Starsky & Hutch. Són tan chics!
Jo m'excuso: -Sí, perdona, és que faig tard a l'escola del nen...
En aquells moments, a jutjar per l'expressió de pau espiritual que tenia el "nen", l'amenaça fantasma acabava de perpetrar-se.
- En aquest tram, senyora, el límit són 80 km/h. Em faria el favor de bufar?
Amb mala llet continguda callo i li bufo (l'alcoholímetre), amb la seguretat que de l'únic que puc donar positiu és de Cola-Cao. -0,0, senyora. Tot correcte. Pot circular, però hem d'avisar-la -oh! el plural de modèstia!- que ultra-passar el límit és una infracció sancionable.
Com us podeu imaginar, tot i aparcar en tercera fila, vaig fer tard, però vaig poder lliurar la bèstia, cagada i, ara també ella, histèrica, en braços de la mestra.
Aquella nit, tot sopant, vaig veure per la tele com els papàs de l'Elionor la duien al seu primer dia de cole (públic, potser?), vestidets tots com per anar a missa, riallers i sense presses. La mamà hasta havia tingut temps de fer-se algun quiròfan, mireu si n'anaven de sobrats de temps. I, mentre em fotia la botifarra i la Xibeca, vaig pensar que potser tenia alguna cosa a veure la recaptació d'impostos indirectes (perdó! de les multes de trànsit) amb l'estrés de molts i la tranquil·litat de molt pocs.
Per aquesta raó, i alguna altra, m'he fet el ferm propòsit que la propera vegada que em facin parar jo apretaré l'accelerador, i, amb una mica de sort, sentiré allò de: "atureu-vos, malfactora!".
I és que això que em tractin com una delinqüent emprant el català de Pompeu Fabra em posa quantitat. Més que menjar-me una piruleta.
* Dedico aquesta entrada a Jo, el nostre Fabià Estapé particular, per l'interès mostrat per a què publiqui una nova entrada, segurament amb la maliciosa intenció de fer-ne escarni cruel, i invitar-lo a que em digui si la meva suposició abans exposada és o no sostenible.
I vés que no tinguin raó. Com tots sabeu, aquest passat dilluns es va produir, per a la felicitat de pares i padrins l'inici del curs escolar i, inevitablement, les cues i els embussos a les carreteres d'accès a la ciutat.
Circulava jo histèrica perduda perquè la bèstia de dos anys asseguda a la cadireta del darrera feia estona que entonava el "mama-caca, mama-caca" -els que tingueu fills ja haureu identificat com la cantarella-preludi d'una catàstrofe imminent- quan, en una rotonda, un jove i atractiu agent em dóna l'alto. Mentre m'aturo per ordre de l'autoritat, aprofito per fer dos o tres mantres en silenci: mommmmm...Baixo la finestreta. El glamourós policia em saluda amb un lleu toc a la boina (porten boina!) i es dirigeix a mi amb modulada veu:
-Bon dia, senyora (ja hi som!). - Ja sap que està excedint el límit de velocitat?
El seu company em mira recolzat des del cotxe patrulla, darrera d'unes ulleres d'espill, a lo Starsky & Hutch. Són tan chics!
Jo m'excuso: -Sí, perdona, és que faig tard a l'escola del nen...
En aquells moments, a jutjar per l'expressió de pau espiritual que tenia el "nen", l'amenaça fantasma acabava de perpetrar-se.
- En aquest tram, senyora, el límit són 80 km/h. Em faria el favor de bufar?
Amb mala llet continguda callo i li bufo (l'alcoholímetre), amb la seguretat que de l'únic que puc donar positiu és de Cola-Cao. -0,0, senyora. Tot correcte. Pot circular, però hem d'avisar-la -oh! el plural de modèstia!- que ultra-passar el límit és una infracció sancionable.
Com us podeu imaginar, tot i aparcar en tercera fila, vaig fer tard, però vaig poder lliurar la bèstia, cagada i, ara també ella, histèrica, en braços de la mestra.
Aquella nit, tot sopant, vaig veure per la tele com els papàs de l'Elionor la duien al seu primer dia de cole (públic, potser?), vestidets tots com per anar a missa, riallers i sense presses. La mamà hasta havia tingut temps de fer-se algun quiròfan, mireu si n'anaven de sobrats de temps. I, mentre em fotia la botifarra i la Xibeca, vaig pensar que potser tenia alguna cosa a veure la recaptació d'impostos indirectes (perdó! de les multes de trànsit) amb l'estrés de molts i la tranquil·litat de molt pocs.
Per aquesta raó, i alguna altra, m'he fet el ferm propòsit que la propera vegada que em facin parar jo apretaré l'accelerador, i, amb una mica de sort, sentiré allò de: "atureu-vos, malfactora!".
I és que això que em tractin com una delinqüent emprant el català de Pompeu Fabra em posa quantitat. Més que menjar-me una piruleta.
* Dedico aquesta entrada a Jo, el nostre Fabià Estapé particular, per l'interès mostrat per a què publiqui una nova entrada, segurament amb la maliciosa intenció de fer-ne escarni cruel, i invitar-lo a que em digui si la meva suposició abans exposada és o no sostenible.
4 comentaris:
Saps què, Rous?
Com que el teu comentari té tota la raó en tot, incloent les al.lusions a Ses Majestats, los Reixos, i no puc criticar-te res i a més a més jo també he estat rebent tota la setmana alumnes que si bé no anaven cagats, mostraven clarament que els seus pares l'havien cagat, em dóna la gana d'explicar-te una poca soltada que no té res a veure amb la teva entrada, però que hauràs d'aguantar com a blogger col.laboradora que sóc. ( Au, dedica-li entrades al teu Jo. On és ara? Eh? Eh?)
Ho vaig escoltar ahir en una botiga de mascotes ( per a què coi serveixen les mascotes?) on vaig estar fent cua durant una hora de rellotge.
La parelleta de davant meu, que portava esperant el mateix temps que jo, se situa al davant del mostrador i el noi, amb veu un xic apagada, pregunta:
- Teniu... verí, ...per a ratolins?
Es produiex el silenci que devia perseguir tots els botxins que han existit al llarg de la història, però finalment, el dependent contesta:
-Doncs... no. Però tenim menjar...per a ratolins.
El diàleg ha quedat tan paral.lel, tan acabat i la resposta és tan paradoxal, que el noi decideix contraatacar iniciant una nova entrevista:
-I...una pregunta: Quant val aquell cadell de gat persa que hi ha en aquella gàbia?
Quatre cinquanta.
-Ah. - realment el gatet és la cosa més deliciosa que hi ha a la botiga- Doncs és barat. Segur que val quatre euros i mig?
Llavors el dependent reacciona:
-Bueno, vull dir quatre-cents cinquanta. És que és persa autèntic i bla, bla, bla...
-Ah, clar- diu el noi iniciant la retirada del mostrador agafant la mà a la seva acompanyant, que es mor de riure- És que com que és tan petit...
El dependent s'ha de quedar amb aquesta resposta, encara més increïble que la seva.
Ja diuen que qui riu l'últim riu millor.
Però qui es queda rient és el propi dependent, que ha d'atendre a una servidora rient d'ell mateix.
Què tal, què tal?
Ostres,Rosa. Quina sort teniu.
L’enveja se’m menja perquè a ponent,encara us podeu permetre ser advertits per els valents agents de transit de la Generalitat.
Aquesta passada setmana,una molt estimada companya meva que acabava de rebre una notificació d’acomiadament. Mentre es desplaçava entremig de llàgrimes i somics cap a l’INEM, va ser denunciada a la C-55 per circular a més velocitat de la indicada.
En total,17 kmtrs d’excés,que l’hi han significat uns pocs Euros,dos punts del seu carnet recentment estrenat,i una depressió que podria ser que nomes l’hi pugui alleujar jo.
Esperem que la cosa nostra s’estengui de ponent a llevant i no a l’inrevés.
Consoleu-vos companys de la Terra Ferma. Vosaltres la boira,nosaltres encapçalem l’ intransigència .No es pot tenir tot.....................
Dono a l’autora del blog les gràcies per haver-me esmentat... en portada!! I a més, amb l’observació i perspicàcia que la caracteritza, comparant-me amb el Fabià Estapé.
No puc negar la semblança tant morfològica com cronològica, però en canvi sí que hi ha una diferència notable en sapiència.
Però tan se val. Estem en un món d’aparences, així que ja em va bé.
Anem al tema mossos. Pel meu ofici tinc ocasió de tractar amb individus que volen accedir a tan selecte cos policial. Invariablement els pregunto per què. Les dues darreres respostes obtingudes han estat les següents:
a) Individu vestit amb samarreta de la roja i pantalons de xandall Adidas: “Pa sarvá vida”. Ni el propi Clint Eastwood a “El sargento de hierro” hagués donat una resposta més contundent. Jo l'identifico amb el mosso de les ulleres d'espill que esmenta la Rosa.
b) Xicota de disset anys i resident a un barri del Vallès al que el militar esmentat anteriorment no tindria ous d’entrar sense la seva companyía de marines i cobertura aèrea: “Porque la mitá de mi familia son moso... lo bueno e que la otra mitá etá en el truyo por mangui”. Fixem-nos en aquest cas en la catalanitat del model familiar: tot queda a casa!
Juro que són respostes reals. Con el Vallès no hi ha res.
Estimats Majorette, Cavaller, Jo:
Què espereu per venir a Lleida aquest dijous? Comença la Fira de Sant Miquel! I les festes de tardor! Ja sabeu: música de gralla, gimcames castelleres, ballades de sardanes, mariachis...no ens ho podem perdre.
Com a colofó, ve lo Miguel Bosé amb la seva gira Papitur...aquí no sé si podré venir perquè tinc una mà de roba per planxar...
Ara que ja sabeu que jo em venc ràpid: si em porteu unes quantes piruletes oblidaré la planxa un dia més.
Jordi: què tal són els xupa-xups de coca-cola reusencs?
Publica un comentari a l'entrada