Germans blocaires semper fidelis:
Avui és l'aniversari de Joan Piris. En fa 69 (i no vull bromes) i encara que el nom no us soni de res us diré que la Santa Seu (no la d'Urgell: la del Papa de Roma, que por el blog asoma), ha decidit fer-li un detallet (que una altra cosa no, però de detallistes en són molt: feu una passejadeta per la Plaça de Sant Pere), atorgant-li aquest passat diumenge el Bisbat de Lleida.
Jo no vaig poder anar a la presa de possessió perquè els diumenges a la tarda m'agrada fregar el terra de casa amb la cera alex de tota la vida (pisa morenaaaa..!), però m'han explicat que la Catedral de Lleida estava abarrotada de fidels (més de 1.200 persones), alguns vinguts de les ignotes terres de València, d'on és fill, perquè no es van voler perdre l'àlgid moment en què Piris prenia el bàcul i la tiara que l'acrediten com un bisbe comme il faut.
Per als pobres ignorants (que de tot hi ha en la vinya del Senyor) que no sapigueu què són aquests objectes, us diré que el bàcul (báculo) és aquella mangala acabada en forma d'interrogant i que per una ment una mica recargolada (digueu-li la meua), semblaria ben bé sortida d'un catàleg d'articles sado-massoquistes. La tiara és com un cucurutxo que es posen els nens petits al cap, però amb una tisorada feta amb mala llet a la punta. Habillat amb una túnica a lo Demis Roussos color verd marihuana fins els peus, l'home lluïa més feliç que un anís, envoltat d'altres túniques del mateix color i fent de cordó de seguretat un reguitzell de monges amb aquella burka políticament correcta en blanc i negre. Vaja: que la vista des de dalt dels frescos de la catedral devia ser talment un immens prat de plantes de maria (hi tinc fixació), cadascuna coronada amb una nívea caperutxa, envoltat tot per una tanca black & white.
En el sermó, dividit en dues parts, Piris ja va començar fent amics. La primera, en català, el bisbe deixà molt clar que l'art sacre se n'anirà dereshito pa' Barbastro, perquè aquesta és la voluntat de Déunostro sinyor, i vés quina coincidència, la del Sant Pare Benedicte XVI. En la segona, on l'home ja es devia trobar més suelto, va intercalar el català i el castellà (un homenatge al president de la Generalitat, potser?), va citar els evangelis, naturalment, i va dir la bonica frase (feu-me el favor de pronunciar-la amb marcat accent valencià): "L'església no pot ser propietat de ningú".
Per a la posteritat queda la foto del bisbe amb Carod Rovira, present a l'acte. Carod va aprofitar per a demanar-li a Piris "molta mà esquerra en el litigi de l'art". El problema que jo hi veig és que, històricament, i amb honroses però comptades excepcions, als mandataris de l'església catòlica la part esquerra no els acaba de funcionar del tot, i menys als bisbes.., que amb l'esquerra han d'anar aguantant el bàcul in seacula saeculorum.
Joan Piris té com a segon cognom Frígola. Em recorda Joe Rígoli, aquell humorista dels temps del destape que popularitzà el personatge de Felipito Takatún (què gran que sóc!), el leifmotiv del qual era "yo sigo". Quantes coincidències.
Per als pobres ignorants (que de tot hi ha en la vinya del Senyor) que no sapigueu què són aquests objectes, us diré que el bàcul (báculo) és aquella mangala acabada en forma d'interrogant i que per una ment una mica recargolada (digueu-li la meua), semblaria ben bé sortida d'un catàleg d'articles sado-massoquistes. La tiara és com un cucurutxo que es posen els nens petits al cap, però amb una tisorada feta amb mala llet a la punta. Habillat amb una túnica a lo Demis Roussos color verd marihuana fins els peus, l'home lluïa més feliç que un anís, envoltat d'altres túniques del mateix color i fent de cordó de seguretat un reguitzell de monges amb aquella burka políticament correcta en blanc i negre. Vaja: que la vista des de dalt dels frescos de la catedral devia ser talment un immens prat de plantes de maria (hi tinc fixació), cadascuna coronada amb una nívea caperutxa, envoltat tot per una tanca black & white.
En el sermó, dividit en dues parts, Piris ja va començar fent amics. La primera, en català, el bisbe deixà molt clar que l'art sacre se n'anirà dereshito pa' Barbastro, perquè aquesta és la voluntat de Déunostro sinyor, i vés quina coincidència, la del Sant Pare Benedicte XVI. En la segona, on l'home ja es devia trobar més suelto, va intercalar el català i el castellà (un homenatge al president de la Generalitat, potser?), va citar els evangelis, naturalment, i va dir la bonica frase (feu-me el favor de pronunciar-la amb marcat accent valencià): "L'església no pot ser propietat de ningú".
Per a la posteritat queda la foto del bisbe amb Carod Rovira, present a l'acte. Carod va aprofitar per a demanar-li a Piris "molta mà esquerra en el litigi de l'art". El problema que jo hi veig és que, històricament, i amb honroses però comptades excepcions, als mandataris de l'església catòlica la part esquerra no els acaba de funcionar del tot, i menys als bisbes.., que amb l'esquerra han d'anar aguantant el bàcul in seacula saeculorum.
Joan Piris té com a segon cognom Frígola. Em recorda Joe Rígoli, aquell humorista dels temps del destape que popularitzà el personatge de Felipito Takatún (què gran que sóc!), el leifmotiv del qual era "yo sigo". Quantes coincidències.
4 comentaris:
M’ha escandalitzat la teva crònica, en que de manera tan llefiscosa carregues contra la nostra Santa Mare Església.
De ben segur no dius res quan veus un passi de models de l’Agatha Ruiz de la Prada, o fins i tot aplaudeixes, i en canvi quan desfilen amb un fashion similar els representants de Déu a la terra et falta temps per fer la brometa. Quina gràcia, no?
Quins temps aquests en que (una) qualsevol es creu amb el dret de mancar el respecte a les instàncies més sagrades, sense que pugui caure sobre ella la flama purificadora.
És cert, això sí, que el clergat no és exempt de defectes (com tenim tots els altres), i que al llarg de la història ha mostrar una marcada tendència i predisposició a l’engany, el robatori, la tortura, l’assassinat i diverses curioses formes d’entendre la sexualitat amb una especial tendència a la pederàstia.
Tampoc no podem negar, com suggereixes malèvolament, que en d’altres ocasions ha tingut tirada a recolzar dictadors, especialment d’extrema dreta.
I què? Nobody’s perfect, com li van dir al Jack Lemmon a “Con faldas y a lo loco” Per als malpensats, amb aquesta darrera expressió no em vinc a referir a monsenyor Piris... és un petit homenatge cinematogràfic aquesta setmana en que s’ha produït la malaurada pèrdua de Mr Newman (el de Vinagretes Newman).
Benvolgut Jo:
A la plaça major d'Alpicat estan clavant un pal envoltat amb llenya al voltant. Vés que nos sigo per a mi. Juro que quan estigui combustionant, cridaré el teu DNI a diest i siniest.
Aquesta nit fan un desfile de Custo a la Seu Vella. Prometo crònica. Pa' que vegos que l'església i la moda van de la maneta.
Amb lo del Paul m'has mentat la bicha! Aquell home no me'l tocos que estic perjudicadíssima pel seu traspàs. Que des de dissabte que estic de dol i no faig res de bo! Prosaic! Heretge!
Buaaaaaaaa!!!!!!
Jo de petita sempre m'havia cregut que les monges tenien el cap amb la mateixa forma que l'hàbit (burka) amb el qual se'l cobrien, és dir: mínima front consistent a un dit per sobre de les celles, crani trapezoidal completament calb abovedat per dalt, pavellons auditius inexistents i coll d'hipopòtam.
Eren així perquè eren monges. I quan es posaven les mans per sota de la peça blanca i dura que portaven des de la barbeta fins a la cintura, com si fos un pitet per a prendre farinetes, i treien un crucifix gris i fred ( sé que era fred perquè ens el feien besar cada cop), semblava que fessin com els prestidigitadors quan fan aparéixer un colom, amb la diferència que el de les monges no estava precisament viu.
Suposo que els nois que anaven a col.legis de capellans també devien tenir imatges fantasmagòriques de l'interior de la seva sotana, però d'això jo ja no en puc dir res.
Gran ser la meva decepció quan un dia vaig veure sortir cabell ros i arrissat per sota la diguem-ne toga que els cobria el monstruós cap.
Llavors vaig comprendre que eren dones de veritat, que tenien cabell, i fins i tot pits.
I, degut a la meva sagacitat, vaig endevinar que els capellans i els bisbes també tenien lo seu al seu lloc.
Per sort, tot això ja forma part del passat i avui dia el seny i el sentit crític prevalen sobre les creences absurdes amb què vam ser educats.
AH, NO??!!
Majorette:
Per la descripció que fas de les teves imaginades monges sembla ben bé que eren una espècie d'E.T. amb babero. T'imagines que fantàstic si realment ho fossin? Les haguéssim pogut emborratxar, disfressar-les, guardar-les a l'armari i facturar-les en una nau espacial quan ja n'estiguéssim fins els mismíssims. Hasta m'hagués agradat anar a les monges, en aquestes circumstàncies...sí, jo també les he patit...se'm nota?
Quant els capellans, et recordo un fragment de la Trinca: "aquella bragueta immensa...de cap a peus".
Si la grandària de la bragueta era proporcional a lo que s'hi guardava, llavors es tractava d'un altre tipus d'extra-terrestres. Dic jo. No creus?
Publica un comentari a l'entrada