dissabte, 18 d’octubre del 2008

Lliure arbitri "tudlm"


Entro al pub musical tope underground de la muerte intentant aparentar una seguretat que fa més de deu anys que he perdut (els mateixos que fa que no entro sola per la nit en un pub tudlm). Però si alguna cosa et dónen els anys, apart de canes, arrugues, despenjament de la cara i de les mamelles, és la capacitat de fingir ser allò que no se és. I com que per a mi l'amistat és sagrada i una promesa, inquebrantable, m'enfundo uns pantalons pitillo (els pitillo no es posen: s'enfunden), uns botins de taló i cap a la guerra.

Prèviament, però, he passat per la llibreria. Cadascú té les seves estratègies per sobreviure: empassar-se una copa de conyac, fer-se un bany de sals perfumades, escoltar música clàssica versionada pel Luis Cobos (és viu, aquest home?) o empassar-se el darrer capítol de Hombres y Mujeres y Viceversa (aquesta darrera estratègia és infalible: si un se sent ridícul recupera immediatament la seva dignitat per greuge comparatiu). Jo, però, que sempre me les he donat d'intel.lectual, he anat a l'Abacus i m'he comprat un llibre el nom del qual m'ha semblat suggeridor:
Storytelling, de Christian Salmon.

Amb el llibre a la bossa, com qui duu una pota de conill d'amulet, penetro en la foscor del local tudlm. Amb pas ferm damunt dels talons que han transformat el follet (bonica paraula) de 1,48 que en mi habita en una noia gairebé de passarel.la de 1,53, vaig cap a la barra on un
barman que podria ser el meu fill em diu: -Hola! Què et poso?- Si m'arriba a tractar de vostè li estampo la bossa amb llibre inclòs (300 pàgines) a la cara. -Posa'm una aigua. Natural, si pot ser-. Ja ho veieu: vaig forta.

Pregunto pel Toni, el cap de programació d'actuacions del cafè
tudlm amb qui m'he citat per lliurar-li un cd promocional del Quim Vila, a veure si d'una vegada aconsegueixo que actui a Lleida. Em diuen que el Toni trigarà una estoneta. Bueeeeeno. Pren-t'ho amb calma, Rosa. M'enfilo, no sense certa dificultat, al tamboret de la barra, creuo les cames sensualment i prenc el vas d'aigua, que pot passar perfectament per un talegasso de vodka.

Des de la meva solitària talaia contemplo l'escenari on un grup de músics de jazz fan proves de so. El tècnic, molt aprop meu, mou palanquetes i botons en un taulell ple de llumets de colors. Els músics proven instruments: El saxo vol que li pugin els greus, el guitarra diu: "puta mare". El bateria fa filigranes amb els plats i riu. Els músics deuen rondar la meva edat, un parell es veuen una cervesa i n'hi ha un que fuma. El local està mig ple (o mig buit, com el meu
talegasso de vodka d'atrezzo), quan apareix el Toni en qüestió. Un altre que pot ser el meu fill (em surten il.legítims per tot arreu). Com que Lleida es un poble gran, resulta que al Toni li conec al pare i als seus dos germans grans, la qual cosa em dóna peu a la conversa i a la venuda de moto posterior.

Acabada la feina, salto al terra des del tamboret, li encaixo la mà al Toni (senyora fins el final) i me'n vaig cap a la sortida convençuda que, a excepció del Toni i del barman, he estat un invisible follet amb talons. Just a l'obrir la porta cap al carrer, m'adono que un dels músics, concretament, el bateria rialler, està fumant just al costat. -Ja marxes?- em pregunta, somrient. -Sssssí...- contesto incrèdul.la. -Però tornaràs més tard al concert, no? -He, he, i tant...després vinc. I surto del local convençuda de ser la reina del mambo.

Un cop a casa, amb el pijama i les sabatilles posades, convertida novament en la pigmea de sempre, començo a llegir Storytelling. La lucidesa de l'assaig em fa pujar els colors: un estudi sobre la inaudita capacitat dels grups creadors de tendències, des dels assessors polítics fins els publicistes, de crear històries per cadascun de nosaltres i fer-nos creure que som totalment lliures de ser com som, triar el que triem, moure'ns en una fictícia autenticitat dins de les grans mentides que ells reinventen contínuament per a nosaltres, mitjançant una gegantina "arma de distracció massiva".

Una altra vegada he caigut de quatre potes. Em consolo pensant que tota aquesta ficció on jo surto com la prota servirà per a fer venir el Vila a Lleida. En el cas contrari, em juro per Snoopy pujar-me el politono al mòbil de la Novena Simfonia de Beethoven passada pel sedàs de l'infumable Cobos. I que em pegui la bufetada cada cop que em truquin. Per imbècil.

11 comentaris:

Majorette ha dit...

Des de fa uns anys, la queixa constant d'aquells/es que intentem ensenyar llenguatge als adolescents ( ja sabeu, uns éssers que gairebé no parlen, però que cada vegada que ho fan és per dir jo...er) és que aquests no llegeixen.
I és veritat. Només llegeixen els sms, les lletres de presentació dels videojocs, i els diàlegs, per anomenar-los d'alguna forma, del maleït messenger.
“Teniu uns models pobres i poc estimulants”, diem desolats els xalats que ens plantem al davant d'una trentena d'adictes al ADSL ( tranquils, no m'he equivocat de lletres). “El vostre vocabulari s'ampliarà si llegiu :novel.les, relats curts, articles, receptes, cartells d'advertiment, sigles...”, afegim rebaixant al màxim les nostres espectatives (o al mínim).
Però he decidit que ja no tornaré a insistir.
Si l'art de contar històries s'ha convertit en una arma de distracció per manipular no ja l'opinió pública, sinó l'emoció pública, penso que en aquest moment el millor que puc fer és estar-me calladeta i mirar cap un altre costat quan en un text hi llegeixi año selvático, enlloc de sabático, o quan m'escriguin Yo tengo un raquítico, quan els demano una frase amb l'esmentat adjectiu qual.lificatiu.
És el que hi ha.
Prefereixo que només sapiguin això a que es converteixin en uns literats teletubbies.
Quin dilema.
I jo, què puc llegir?
De moment seguiré llegint el teu blog, Rous, perquè cada cop ets més genial i perquè em fas assabentar d'un munt de qüestions sense el perill del storytelling
I alhora em faig un fart de riure.

Yours forever.

cavaller de blanca armadura ha dit...

Ai,ai,ai........................
Potser si que et penses que pots passar desapercebuda entrant en un puff ,encara que sigui underground i sense llum elèctrica.
Pobres nois,ells que ja s’havien fet il•lusions de tenir-te al concert,i possiblement ajudar-te a treure’t les sabates en algun moment de la llarga nit.
De fet,vaig a deixar el tema,que desprès cada vegada tinc més marits-enemics a l’agenda.
Ara,seriós.
No tan com la Majorette per això,es nota que no tic que aguantar la seva mateixa matèria prima .
Jo aguanto els seus pares,que desprès del kiki procreador amb centrifugat final,van creure que ja estava la feina feta.
Feu-me cas,Andrea Semple .El factor ex.
Real,fresc,distret i divertit.
Apa.

Rosa Peroy ha dit...

DISSUACIDI

Encara no us he contat,
Majorette i Cavaller,
això que ara us diré:
m'ho he de treure del pap!

El bateria en qüestió
que la floreta em tirà
prèviament el vaig pagar
tot propiciant l'ocasió:

"Al sortir fes-me el galant,
músic pollós del carrer,
cinquanta ebros et daré!"
I el meu ego va tirant.

I heus ací, (sóc tant ganàpia!),
que la història he manegada
per no semblar tan tirada
i prescindir de teràpia.

I tot i així no em fan cas
ni els del Cafè ni el Quim Vila.
Aparento estar tranquil.la...
prò anuncio el meu traspàs.

Majorette ha dit...

Rosa que en el blog s'hi posa:

Si tu diners vas donar
a aquell pollós bateria,
jo, pobra de mi, el voldria
per haver-m'hi de casar

Que quan som grans, les donzelles
poca cosa podem triar
car el temps hem de passar
depilant mostatxo i celles

No et queixos pas, corsetaire
que bé que te'ls tiren fort
els teixos, aquells senyors
mentre els micros són a l'aire.

Rosa Peroy ha dit...

Majorette, com m'heu distret!


Los teixos que em van tirant
los galants d'aqueixes ràdios
responen a "pagos varios"
que jo els he anat perpetrant.

De tirar-me d'un canyís
vós em voleu dissaudir
i jo només us puc dir:
"fem les dos com Thelma i Louise!"

Majorette ha dit...

Benvolguda Rosaflor:

Molt aviat un cavaller
cavall blanc, casc altaner,
arribarà al vostre regne
Que no sentiu la remor?

No us estimbéssiu pas, no
que aquell parell de bandarres
només eren unes guarres.


És millor omplir-se de pols
escoltant flors i violes
i compartint xerinoles.


I vos, el Cavaller Blanc:
mireu que ja trigueu massa
si no voleu la bagassa
aneu-se'n a pastar fang!

I si els lectors d'aquest blog
amb la seva inspiració
volen tancar les estrofes ( 2 i 3)
em faran un gran favor.

Rosa Peroy ha dit...

Majorette:
no puc superar
aquest últim verset(te).

alice ha dit...

Rosa, ets brutal. De debò. Ara mateix no puc currar-me un comentari com el de la meva mare o del Bartu perquè estic morta de son. Ahir vaig dormir 4 hores per fer tard un treball (hola mamá, ara no ho saps, però un dia m'ho retreuràs.)

M'he sentit molt identificada amb això que has escrit, sobretot amb això de l'aigua-vodka-aigua. Jo moltes vegades ho penso. Què passaria si canvies les garrafes d'aigua de casa per unas bidons de Vodka.. Mhh.. Només pensar-ho m'entra la son..

Sobre el penúltim paràgraf, dir un parell de coses.

1. Em posen molt nerviosa aquests nous estudis i percentatges i burrades que no volen dir res. Entenc que hi ha gent (normalment acostumen a ser psicòlegs; ejem) amb molt de temps lliure per filosofar sobre temes completament banals per treure conclusions hiper pretencioses (-Som lliures de veritat? No ens adonem de que estem condicionats per ta pPIIIIpa mare?-) i després poder fer un llibre o publicar-les al Muy Interesante. Però mira, és algo que no vull entendre. Evidentment tothom pot pensar el que vulgui i dir-ho en veu alta (tot menys trivialitzar sobre l'Holocausto nazi, cosa que vaig aprendre ahir), però aquest sensacionalisme em posa malalta.


2. És evident que l'educació de la gent va condicionada a factors externs com la publicitat o la política. Si aquests "estímuls" de l'exterior no existissin, X persona seria diferent. PUNT. Però és que això ha passat sempre. Què vol dir educació, si no? Els humans sempre s'han qüestionat fins a quin punt por arribar la "llibertat", si realment som lliures blablaguau.
Per començar, a partir del moment que formes part de determinada cultura, ja no ets lliure. Però això no és negatiu! És com formar part d'una tribu urbana, per exemple, els emos. Un emo dóna per fet que no pot sortir al carrer sense maquillar-se. Formar part d'un ramat sempre té les seves limitacions. Però ho acceptem. Perquè acceptar determinades formalitats ajuda al bé comú. Ni llibertat ni hòsties. La paraula llibertat no significa res, per mi. És un terme tan ampli o tan simple, ara no ho sabria dir, que quan veig que la gent l'utilitza en textos només per causar un efecte en aquells que no saben llegir entre línies, em sembla ridícul. No hi ha més. Em sembla una pèrdua de temps seguir especulant sobre un tema tan bàsic. I sobadíssim, per què negar-ho.

I res, que t'estimo molt i em sento orgullosa de tenir una tieta tan pata (guay per als de ponent)!!!

Aguantándose los párpados, Halissia.

Rosa Peroy ha dit...

Halissia:

Totalment d'acord amb la reflexió que fas amb el concepte de llibertat que de manera tan abusiva se'n fa ús.

És com quan parlem d'enveja "sana". Què cony. L'enveja és ENVEJA i prou. Jo ara mateix envejo la teva joventut, la teva intel.ligència, el teu tiparraco (cos bonic amb cañí) i alhora (perquè no és excloent), me'n sento orgullosa.

Fas ràpbia, però jo també t'estimo molt.

quim vila ha dit...

Ja ho sé Rosa... Fotia mig any plutonià que m’assetjaves perquè et preparés quatre ratlles (el col•lectiu d’óssos formiguers i devots de Santa Zebra absteniu-vos de buscar-hi segones lectures) pel teu ponentí blog, infantat entre sostens, subjacent menyspreu per la central neutra fonia, rabior psicòtica de brillant dialèctica i boira pixanera. Ja ho sé...
Però avaluant el camp de batalla i brandant com únic i darrer trumfo l’opció d’acollir-me a un pla de protecció de testimonis per escapolir-me de la teva escomesa o simular la meva desaparició per combustió espontània (ara per ara laboralment parlant bastant inapropiada) he intentat positivar amb esponera la meva recessiva capacitat cerebral draconianament punida per les seqüeles dels elixirs iniciàtics i preceptius de la meva adolescència vuitantera, que castiguen progressivament i amb venjativa impunitat els meus neurotransmissors.

Amb titànic esforç per obviar en la mesura del possible l’estrès d’artificier daltònic amb Parkinson que infecta el meu esdevenir, m’he decidit a exonerar de l’agenda aquesta tasca onerosa, perpetrar aquesta anada de cos epistolar, enquistar d’una vegada la puta entrada al teu exquisit i literari nínxol ciberespacial amb el meu estil anàrquic i barroc, de demagògia sofista tòxicament eclèctica i narcisista melicocentrisme, d’“arrojada” de sintagmes que detonen enmig d’una estampida de la ment, que aporta poques idees amb la fracassada idea a priori de que no fos una estampada de laments que al final solament aconseguís portar-me a aquesta latitud de la pàgina on ja no sé de què collons parlava...

Ho he rellegit i ho canviaria tot. Ritme, paraules, conting... Tot! No hi deixaria res. Però com que la primera IDEA diuen que és la bona així t’ho deixo... Hauria d’estar content. Hi ha gent que encara L’espera...!!!

QUIM VILA

Rosa Peroy ha dit...

Sr. Vila lus que me iluminas:

Vós no sabeu l'estat de felicitat suprema que ha provocat en la meva persona humana la seva anada de cos epistolar aquí incrustada, la qual he llegit i memoritzat amb la febril emoció que dóna haver estat recordada per la meva icona musical i d'altres naturaleses que vós representeu en mi. De goig no hi quepo en la meva pell apergaminada pels anys i les penúries, que les vostres ratlles (no adulterades)han rejovenit. L'espera ha valgut la pena.

GRÀCIES DE TOT COR.

D'allò: i amb aquest comentari...a què us veniu a referir?