Omplim les sales d'espera de l'U.C.I. fermant-nos en la nostra estanqueïtat, els més afortunats. Els altres, impunement desarmats.
Bates verdes obsessivament repetides, refusades, substituïdes, salvaguardant una asèpsia impossible i enganyada.
Sales blanques, sons de màquines connectades que no sé -no vull- interpretar.
Cos exangüe, que respon -cada cop menys- els nostres xiuxiuejos de fills tristos i resignats, que et canten, sense alegria, les mateixes cançons que tu ens vas fer aprendre de ben petits: dormilega, dormilega, sempre-sempre estàs de pega...
Escoltem els dictàmens diaris dels metges vestits amb un verd menys ridícul i més argumentat que el nostre. Rostres ensinistrats des del primer trimestre de carrera per donar notícies, mesurant, distanciant amb una empatia (pathos: patiment) que no em crec.
Nosaltres, els sis, interpretem sense entendre, cadascun igualment perdut i orfe (orfes..!), mentre les nostres vides segueixen i busquen camí, a palpentes.
Imminent. Aquesta és la paraula emprada, de fonètica feridora i significat dispers...minuts, hores, dies...
Trucada al mòbil que porto sempre al pantaló, a la butxaca, a les mans suades, a qualsevol hora, en qualsevol circumstància. M'avanço a la seva cantarella, per qualsevol motiu. Odio ja aquest politò. El canviaré.
Ambigüetat, ansietat, angoixa.
Trànsit, mamà. Sento enveja de tothom que no t'ha perdut.
Tot perdut, menys la teva memòria.
Bates verdes obsessivament repetides, refusades, substituïdes, salvaguardant una asèpsia impossible i enganyada.
Sales blanques, sons de màquines connectades que no sé -no vull- interpretar.
Cos exangüe, que respon -cada cop menys- els nostres xiuxiuejos de fills tristos i resignats, que et canten, sense alegria, les mateixes cançons que tu ens vas fer aprendre de ben petits: dormilega, dormilega, sempre-sempre estàs de pega...
Escoltem els dictàmens diaris dels metges vestits amb un verd menys ridícul i més argumentat que el nostre. Rostres ensinistrats des del primer trimestre de carrera per donar notícies, mesurant, distanciant amb una empatia (pathos: patiment) que no em crec.
Nosaltres, els sis, interpretem sense entendre, cadascun igualment perdut i orfe (orfes..!), mentre les nostres vides segueixen i busquen camí, a palpentes.
Imminent. Aquesta és la paraula emprada, de fonètica feridora i significat dispers...minuts, hores, dies...
Trucada al mòbil que porto sempre al pantaló, a la butxaca, a les mans suades, a qualsevol hora, en qualsevol circumstància. M'avanço a la seva cantarella, per qualsevol motiu. Odio ja aquest politò. El canviaré.
Ambigüetat, ansietat, angoixa.
Trànsit, mamà. Sento enveja de tothom que no t'ha perdut.
Tot perdut, menys la teva memòria.
19 comentaris:
A les quatre bones persones que segueixen aquest bloc:
Sóc conscient que aquesta entrada trenca el to (suposadament) divertit i irònic de la resta dels escrits que he anat perpetrant. Però, ves, en un bloc personal un pot posar-hi qualsevol cosa que li passa pel cap. I jo, no sempre dic el que penso, però intento pensar el que dic, com tothom, suposo.
I això que acabo d'escriure està pensat i sobretot, està sentit.
Ai, xiquets...com diria Sabina: "perdón por la tristeza".
Nunca es triste la verdad;
lo que no tiene es remedio.
Un petó
Hola Rosa
Es dificil parlar dels sentiments, pero és molt bonic poder-ne parlar ,
escriure, recordar, riure, plorar...
una forta abraçada
Jordi,
jo cito Sabina, tu, Serrat.
Dos pájaros de un tiro.
Un petonarro.
(Per cert, la teva broma que et va costar una "bronqueta" a mi em va fer molta gràcia). Vaya par de pájaros que estem fets.
Tere, reina, una abraçada també a tu.
Quedem per dinar?
Rosa, es per matar-te..
Sé que sóc de llàgrima fàcil però el que has escrit és preciós i ho has fet d'una manera increible. M'ha impresionat el "Sento enveja de tothom que no t'ha perdut.".
Ets brutal, Rosa, de debò. Em sento molt orgullosa de tenir una tieta tan brillant. El meu novio i el meu cunyat estan farts de sentir-me parlar de tu, del teu blog, del nostre Carlitos i del seu cap extraordinari.
T'estimo molt, guapa. Un besito Rous.
Potser la mort t'ha guanyat, però tu no et vas rendir.
Mamà, per què t'has hagut de morir en primavera?
Majorette
Gràcies per aquesta entrada,Rous.
Ja no som filles de ningú.
Alice, guapa,
tu en canvi, no cal que sentis enveja de ningú. Tens una mare jove que ens ha posat la gallina de piel cantant el darrer adéu a la mare que ens va parir.
Majorette,
ja no som filles de ningú, efectivament, però...què em dius dels qui ens succeeixen? Garanteixen la primavera de debò, amb flors autèntiques, no de plàstic, flors avellutades com la rialla de la mamà.
Ah! Puta enveja tinc de lo bé que cantes, collons.
Si l'enveja fos tinya...
Hola, sóc el Carlitos.
La padrina era la típica abueleta grassoneta, amb ulleres, bastonet i sempre se'n reia. Era regaladora de propines (5 euros).
La seva frase preferida era: "això s'arregla amb selo", incloses les càmeres de fer fotos.
La trobaré molt a faltar a la padrina Pepita.
Tots entràvem alhora al passadís de la mort i ens féien posar uns peücs d'un teixit verd per sobre de les sabates.
Ens concentràvem educadament al voltant de les capses on els peücs esperaven, embolicats en paquets de deu unitats subjectades amb gomes elàstiques.
La gent treia les gomes, les deixava al fons de la capsa de cartró i es repartia el calçat de curta vida.
Les gometes s'anaven amuntegant al fons fins formar un terra marró i tou que es bellugava amb el moviment de les mans com un grup de tartanys recent nascuts.
La meva germana i jo no ho vam pensar dues vegades: vam posar la mà al fons de la capsa i en vam agafar un bon grapat. Ens les vam guardar a la butxaca dels texans. Sempre són útils, - vam comentar en veu baixa, rient- la mamà segur que també les hagués agafat.
Avui les he trobades a la butxaca dels texans que he tret de la maleta. Són aquelles gometes que no venen a les botigues i que fan falta per a tot: per tancar un paquet obert, per asegurar que un tupper no s'obrirà abans d'hora, per lligar-te el cabell en un moment d'emergència, per casar la cullereta amb el petituís.
Les he comptat. No en tindré prou. En necessito moltes més. Necessito gomes perquè no es perdin les fotos de marc retalladet que dormen en una vella maleta; en necessito per guardar tots els fulls on la mamà escrivia les seves manies amb la seva lletra tan especial; per a conservar totes les cançons de la meva infantesa; en necessito per evitar que volin totes les paraules que s'inventava; en necessito perquè no es deslligui un altre cop la bosseta on guardava els botons; en necessito per embolicar els records i guardar-los ben organitzats.
No n'he tingut prou per embolicar-li la vida que se li ha escapat mentre l'acaronàvem.
Ahir vaig anar a casa seva.
Vaig obrir la porta i vaig olorar la casa. En tenia necessitat.
Vaig recórrer cada habitació. En tenia necessitat
Vaig observar les fotos, les desenes de fotos per tot arreu. En tenia necesitat.
Vaig sentar-me a la saleta on seia sempre. En tenia necessitat.
Vaig encendre la tele i vaig fullejar les revistes. En tenia necessitat.
Vaig marxar i vaig assegurar-me que la porta estava ben tancada, encara que no hi havia necessitat.
Avui hi tonaré. En tinc necessitat.
Ho sento moltíssim Rosa. Una abraçada molt forta i ànims.
Moltíssimes gràcies, Jordi.
Rosa, vaig trobar el teu bloc per casualitat com ho explico en el meu. El google em va portar a una entrada que vas fer el setembre de l'any passat, tot buscant una expressió que faig servir de tant en tant. Em vas fer riure molt amb el teu nano i els mossos, fins els punt de que he incorporat el teu bloc a la meva llista dels que llegeixo habitualment.
Sé que ara no és un bon moment per a tu i vull que sàpigues que des de la comarca de La Selva i gràcies a aquest invent fantàstic que és internet, comparteixo amb tu i la teva família la tristesa d'aquests moments. Una abraçada.
Moltes gràcies, Manel.
Sóc sabedora del teu amable link i vaig intentar fer-te un comentari al teu bloc per agrair-te el gest, però no me'n vaig sortir!
Com ho he de fer? És possible fer comentaris? Segurament, la resposta és afirmativa, però és que jo, apart de ser lleidatana, sóc bastant sapastre...
Em pots informar, si-et-plau?
I encantada de coneixer-te, Manel!
Hola Rosa, no dubtis de les teves habilitats a la xarxa, la cosa és que, i aquí sóc jo el que vaig sapastrejar, vaig deshabilitar la possibilitat de fer comentaris a les meves entrades pensant que jo els veuria però que no es farien públics. La intenció és que el meu bloc sigui una eina de cara a les eleccions municipals de l'any 2011 i per això vaig fent proves, he canviat la plantilla moltes vegades! i fins d'aquí a un temps no faré públic la seva existència. Tanmateix fa dies que m'estic plantejant la possibilitat de no parlar només de política. En fi, ja ho veurem. Salut.
D'acord, Manel (m'alleugeix saber que, per un cop, la culpa no és de la meva supina incompetència).
Aniré seguint el teu bloc, i si ho permets, hi participaré.
De totes maneres, la darrera entrada dedicada a la Chiara ("a l'ensems") no és molt política, diria jo...i sí molt tendreta.
Salut!
Ostres Rosa, no esperava rebre d’aquesta manera una noticia tan desgraciada.
He tingut de tornar enrere per poder creurem el que entenia a la teva entrada.
La teva particular manera de fer-me entendre el que us ha passat,m’ha arribat a l’anima i només em sap greu la distancia que m’obliga a dir-te això a traves del teu blogg.
La vostra estimada mare, pot estar orgullosa d’haver deixat tan exquisida llavor per mirar d’aconseguir que aquesta merda de mon giri una mica diferent del que està fent fins ara i podem estar tots força contents si el dia que ens toqui a nosaltres,som recordats i estimats de la mateixa manera que ho es ta mare.
Encara sense haver pogut conèixer la teva mare,es per a mi exemple a seguir si més no en el record que deixa.
Encara que no crec que t’arribi en bones condicions, tingues una fortísima i llarga abraçada de condol meva i de la Dolça Teresa.
Buscant la cançó Dormilega sempre estàs de pega que em cantaven de petit m'ha sortit aquest. La cançó continuava...?? Es desperta i diu tinc gana. Menja't, menja't un cama....
Publica un comentari a l'entrada