Dents blanques a la biblioteca

Aquest dies d’agost privats de vacances, un dels petits luxes que em permeto és sortir de bon matí a passejar la gossa. L’animal aprofita la fresca de la matinada per córrer lliure pels herbassars i els camps dels afores. És el seu moment de felicitat. Quan la llengua li toca a terra de pur esgotament la crido, la lligo i enfilem el camí totes dues a l’altra banda del poble, per comprar la premsa.

A l’arribar a la plaça que envolta la biblioteca, sé el que em trobaré. Els observo dissimuladament, matí rere matí. Catorze o quinze joves subsaharians -cap d’ells deu passar dels vint-i-cinc anys- han fet nit als durs bancs de pedra que envolten la plaça. Un d’ells, -al mes de maig quan comencen a venir-, em va demanar, amb timidesa i educació, si li podia donar una manta. És un dels integrants del grup.

La majoria dels nois ja estan desperts quan nosaltres passem. Quinze figures fosques com el carbó recolzades al mur blanc de la plaça, esperant que un pagès passi amb el cotxe i els ofereixi un dia de feina de recollida al tros. Hi ha dies que passo tan aviat que alguns encara dormen, embolicats en mantes regalades amb càrrec de consciència. La gossa i jo guardem un silenci respectuós per no despertar-los. Altres ja s’han llevat i aprofiten per fer-se una toilette precària. Es renten les dents blanquíssimes a la font. Es posen crema hidratant a les cames, es canvien la roba i la renten per a què el sol inclement del migdia els eixugui la muda. Alguns, concentrats, fan les seves pregàries. Són silenciosos, no et miren als ulls, et cedeixen el pas.

A vegades passa el pagès i s’atura amb el cotxe. Se n’apropen dos o tres. Negocien en castellà. No puc sentir les quantitats que acorden. Són dos o tres minuts de regateig. El final, però, sempre és el mateix. Els tres nois pugen al cotxe. Ja tenen feina per avui, sigui quin sigui el preu ofert. S’acomiaden dels seus companys amb un gest a la mà i una rialla de triomf. Els altres resten recolzats, esperant el seu torn, si és que es presenta. Rere ells, bosses plenes de roba, un matalàs en forma de tub, coixins rescatats dels contenidors, xancles de goma, ampolles d’aigua de plàstic, tot disposat de manera ordenada, neta.

Em miren passar en silenci i no sóc capaç d’endevinar què pensen. No es veuen preocupats; senzillament, estan allí, esperant. Disposats però sense angúnia. Em pregunto de quina manera han arribat aquí, d’on treuen la serenitat, la discreció. M’aventuro a pensar que la seva joventut els dóna l’energia de tirar endavant. L’esperança de sortir-se’n. I com sempre –entre inútils i tòpiques reflexions sobre la inoperància del sistema i les flagrants injustícies socials que només ens permetem els qui no hem de dormir a la intempèrie-, em sobrevé aquella punxada de culpa i vergonya, que només apaivago de manera maldestra donant-los una altra manta, o portant-los aigua envasada, o oferint-los una rialla de bon dia, malgrat que les meues dents no es vegin, ni de bon tros, tan blanques com les seues.