dissabte, 17 d’agost del 2013

Dents blanques a la biblioteca

Aquest dies d’agost privats de vacances, un dels petits luxes que em permeto és sortir de bon matí a passejar la gossa. L’animal aprofita la fresca de la matinada per córrer lliure pels herbassars i els camps dels afores. És el seu moment de felicitat. Quan la llengua li toca a terra de pur esgotament la crido, la lligo i enfilem el camí totes dues a l’altra banda del poble, per comprar la premsa.

A l’arribar a la plaça que envolta la biblioteca, sé el que em trobaré. Els observo dissimuladament, matí rere matí. Catorze o quinze joves subsaharians -cap d’ells deu passar dels vint-i-cinc anys- han fet nit als durs bancs de pedra que envolten la plaça. Un d’ells, -al mes de maig quan comencen a venir-, em va demanar, amb timidesa i educació, si li podia donar una manta. És un dels integrants del grup.

La majoria dels nois ja estan desperts quan nosaltres passem. Quinze figures fosques com el carbó recolzades al mur blanc de la plaça, esperant que un pagès passi amb el cotxe i els ofereixi un dia de feina de recollida al tros. Hi ha dies que passo tan aviat que alguns encara dormen, embolicats en mantes regalades amb càrrec de consciència. La gossa i jo guardem un silenci respectuós per no despertar-los. Altres ja s’han llevat i aprofiten per fer-se una toilette precària. Es renten les dents blanquíssimes a la font. Es posen crema hidratant a les cames, es canvien la roba i la renten per a què el sol inclement del migdia els eixugui la muda. Alguns, concentrats, fan les seves pregàries. Són silenciosos, no et miren als ulls, et cedeixen el pas.

A vegades passa el pagès i s’atura amb el cotxe. Se n’apropen dos o tres. Negocien en castellà. No puc sentir les quantitats que acorden. Són dos o tres minuts de regateig. El final, però, sempre és el mateix. Els tres nois pugen al cotxe. Ja tenen feina per avui, sigui quin sigui el preu ofert. S’acomiaden dels seus companys amb un gest a la mà i una rialla de triomf. Els altres resten recolzats, esperant el seu torn, si és que es presenta. Rere ells, bosses plenes de roba, un matalàs en forma de tub, coixins rescatats dels contenidors, xancles de goma, ampolles d’aigua de plàstic, tot disposat de manera ordenada, neta.


Em miren passar en silenci i no sóc capaç d’endevinar què pensen. No es veuen preocupats; senzillament, estan allí, esperant. Disposats però sense angúnia. Em pregunto de quina manera han arribat aquí, d’on treuen la serenitat, la discreció. M’aventuro a pensar que la seva joventut els dóna l’energia de tirar endavant. L’esperança de sortir-se’n. I com sempre –entre inútils i tòpiques reflexions sobre la inoperància del sistema i les flagrants injustícies socials que només ens permetem els qui no hem de dormir a la intempèrie-, em sobrevé aquella punxada de culpa i vergonya, que només apaivago de manera maldestra donant-los una altra manta, o portant-los aigua envasada, o oferint-los una rialla de bon dia, malgrat que les meues dents no es vegin, ni de bon tros, tan blanques com les seues.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola soc l'Elisabet Llúria de Manresa, amiga de ta germana Georgina. Ja ens coneixem
He llegit aquest escrit que m'ha arribat.del facebok d'ella.
Es fantastic!, m'ha encantat, m:ha fet esborronar.M'agrada molt com escrius, les teves paraules arriben mes enllà del cor, m'encantaria poder llegir mes coses teves, i animar-te a fer una novela......segur que seria un gran exit!!
Una abraçada ben forta
Elisabet

Manel Roqueta. ha dit...

Hi ha pel·lícules que no tenen un acabament clar, dóna la sensació que no acaben i et deixen amb el sentiment de que queda alguna cosa per dir. Són films que relaten històries de gent, quasi sempre senzilla, que ens parlen de les seves vides. El relat va explicant, sense grans sobresalts, les interioritats de les seves convivències, la seva lluita discreta per la supervivència. Són pel·lícules sense grans herois ni gestes èpiques que et deixen un gust dolç a la boca i tens ganes de que continuïn. Solen ser unes bones cintes.
El teu relat, benvolguda amiga, és com una d'aquestes pel·lícules. Desgranes amb una prosa magnífica la situació que viuen aquest nois, ens fas viure com és la seva estada al teu poble, ens acostes a les seves vides. La teva descripció minuciosa de la seva existència a la plaça del teu poble ens transporta a les terres de ponent i fa que t'acompanyem junt amb la Coco en la teva passejada. No hi ha grans pujades ni baixades en el teu escrit, el to és intencionadament pla. Ho fas excepcionalment bé, Rosa.
Però, el millor de tot, a part de retrobar-te en el teu bloc, és que, si es mira l'escrit amb una perspectiva que sobrepassi el plaer de llegir-te, es pot trobar en les teves paraules tota la força d'una denúncia d'aquest món injust que ens ha tocat viure. En les teves mesurades i ben construïdes frases ens descrius un món cru, real. El teu escrit, suau en les formes, és un crit desesperat vers la injustícia.
Gràcies, Rosa, per aquest regal.

Rosa Peroy ha dit...

Elisabet! I tant que et recordo! Moltíssimes gràcies per les teues paraules, tan amables...

Gràcies per llegir-me!

Petons ponentins

Rosa Peroy ha dit...

Gràcies a tu per llegir-me, Manel. I tant de bo aribem al punt que aquesta situació que es descriu formi part del passat...

Petons ponentins,

Rosa

Victòria Cardona ha dit...

Moltes gràcies per aquesta entrada. M'ha ha arribat mitjançant facebook compartida per Jordi Vilarrodà i Fina Trèmols, amics meus. Arrel de la seva lectura t'he demanat amistat. M'has fet reflexionar i et felicito per saber explicar un fet trist de manera tan entenedora i estima pels que esperen sense perdre l'esperança.

Rosa Peroy ha dit...

Gràcies, Victòria, per les teues paraules i la teua recent trobada amistat...