La practicitat del Jalogüin (two)

Cars bloggers:

Ja ha tingut lloc. Com aquells malsons recurrents típics de les ments neuròtiques que a força de repetir-se s'acaben fent realitat, l'amenaça silenciosa que planava per damunt del meu cap d'autònoma endeutada s'ha acomplert: he de pagar una morterada de la liquidació de l'IVA, com cada trimestre.

Ahir el meu gestor em va trucar i, amb eufemismes diversos, em va notificar la bonica quantitat amb la qual he d'obsequiar a hacienda semos todos. Donat doncs que a partir de ja la meva situació socioeconòmica serà, encara més, de misèria recalcitrant i fent bona la dita que la millor fugida és l'atac, el meu cervell malatís s'ha posat en acció, aprofitant la proximitat de la vigília de Tots Sants (encara que la meva idea de "santa" en té ben poc).

Quan era jovenota (pleistocè, any amunt any avall) celebràvem Castanyades memorables a l'institut (birra i moscatell barrejats, -deú meu com no vaig morir!-, fum i musicota). Era el més proper a l'actual botellón que he conegut. La castanya estava assegurada.

Però com diu la cançó: El tiempo pasa y nos vamos poniendo viejos i vet aquí que la Castanyada és susbtituïda (americaaaanooos, os saludamos con alegríaaaa) pel Halloween. Al carrer on visc des de fa anys, els nens del veïnat (tan monos, ells!) es dediquen a disfressar-se de Vart Daders, Frankesteins, Ninjas i alegries diverses i, amb la benedicció dels seus pares amatents, van de casa en casa tot entonant allò tan nostrat de Trick or Treat. Teòricament se'ls ha d'obrir la porta amb somriure beatífic i obsequiar-los amb caramels, xupa-xups, peta-zetas, xocolatines i si es tracta de pre-adolescents, altres substàncies que els puguin fer feliços. A mi, com ja sabeu, nostrosinyó em donà un caràcter més aviat irascible i poc donat a la participació d'aquestes activitats lúdico-festives. Els nens, alertats pels seus preocupats progenitors, a l'arribar a la meva porta passen, sàviament, de llarg.

I us he contat tot això perquè penso solventar la meva paupèrrima situació pecuniària passant-me a l'enemic. La nit del 31 em disfressaré, encara no tinc molt clar si de Luís Bárcenas o de Carlos Fabra (ulleres fumades incloses per donar un aire 'retro') i aniré casa per casa declamant Money or Murder armada amb una efectiva serra mecànica que tinc guardada per l'ocasió. Començaré per la bonica vivenda del director del banc i ves a saber on acabaré. I com algú se'm posi xulo n'armaré una que al seu costat La matanza de Texas semblarà Sonrisas y lágrimas. Per si de cas, si aquella nit sentiu que us truquen a la porta, no obriu. Quan se'm gira el cervell no conec ningú. Després no em digueu que no us vaig avisar. I és que, convindreu amb mi, en aquest món no hi ha res més perillós que un contribuent -molt més, encara més- escanyat. I massa que aguantem.