Aquest darrers dies per facebook s’ha endegat una
juguesca: un amic penja en el seu mur una foto seva de quan era petit i convida
dos amics més a fer el mateix. Si algun d’ells no compleix, pagarà el sopar al
qui ha fet la proposta. Jo hi he participat, no sense una mica de mandra. Vaig
haver de buscar una petita carpeta vermella on guardo unes quantes fotos de
color sèpia i triar-ne una.
En la imatge se’m veu amb un any i escaig, calculo,
asseguda en una cadira en un carrer que no recordo, un dia que no recordo.
Tanmateix, sóc capaç de reviure el moment en què la meua mare em posava el
gorret de vellut blanc que duc al cap: me l’ajustava com una funda i després,
primer un costat del cap i després un altre, m’allisava els cabells passant la
mà per dintre. El soroll del vellut fregant els seus dits tan a prop de les
orelles no m’agradava, però aguantava estoica la maniobra perquè, quan
finalment em feia el llaç de seda blanca sota la barbeta, sentia la seua veu:
‘Però que guapa estààààs...!’ I jo saltava de la cadira i corria a mirar-me al
mirall.
Al llarg de la vida anem omplint el disc dur de la
memòria amb aquestes imatges, inventades o no. Com quan, agafada de la mà de la
meua mare, una tarda de dissabte, vam anar a les firetes. Lleida en el
tardofranquisme agonitzant, potser literalment. L’avinguda dels Campos
on s’instal·laven les atraccions, el terra polsegós sense asfaltar. El soroll
de les rifes, els núvols de sucre rosa i les mançanes amb caramel, que mai no
em van agradar. Sé que les meues germanes rondaven per allí, també, però jo era
molt petita i ma mare no em deixava la mà enmig de la gentada, mentre
caminàvem pel passeig central. Ens vam aturar davant d’una carpa
antiga, on hi havia una filera de gent esperant. El rètol de l’entrada, fet amb
bombetes grogues, era ben explícit: “La mujer serpiente”.
De sobte ja érem a dins, dempeus, envoltades de
gent. Devia ser l’atracció estrella d’aquell any. L’escenari semicircular i
enfonsat ens mostrava el cap immòbil d’una
noia morena, que des del coll era una funda lluent verda i negra,
estreta com un fanal; un tub-cos sense a penes moviment que s’allargassava cap
al terra sense deixar-nos veure l’acabament, la impossible cua. El presentador
portava un micròfon de cable a la mà i li anava fent preguntes. Recordo un
sòrdid: “¿Tú no comes niños, no?” I la dona-serp, sense deixar de somriure:
“No... como mucha fruta”. I tothom reia. Durant tota l’actuació no es va moure
ni un mil·límetre. Encara ara no sé on era el truc.
Al final de l’actuació, per demostrar que aquell monstre
estava entre nosaltres i no es tractava de cap holograma –cosa que sí que
hagués estat sobrenatural donada la tecnologia de l’època- el presentador li
feia preguntes relacionades amb el nombrós públic que la mirava. Una d’elles va
ser: “Para ti, ¿cuál es la mujer más guapa del público?”. La serp-noia va mirar
uns segons al voltant seu, enmig d’un silenci expectant. De sobte, va aturar la
mirada en un punt fix i accentuant el somriure: “la señora rubia de la blusa de
topos”. Totes les mirades van clavar-se en la meua mare, que va fer una
rialleta entre avergonyida i satisfeta. Jo li vaig buscar la mà. Quan sortíem,
en silenci, un home darrera nostre comentava que “se veía el tubito por detrás,
en la cabeza, para darle oxígeno” i un noi jove amb barba li deia a la noia que
portava del braç que tot plegat allò era un ‘joc de miralls’.
Pep Bras té raó quan diu que els records són sempre
mentida, i la nena satisfeta del mirall recorda amb nitidesa inventada la
maniobra dels dits àgils de la seua mare, perquè –diuen- amb dos anys no es
recorda res. I la nitidesa augmenta en les paraules en castellà d’un monstre de
fira que es va fixar en la bellesa d’una dona amb una brusa clapejada. Segurament
el noi barbut que tenia pinta de córrer davant dels grisos tenia raó i tot era
un joc de miralls, posats per fer creure allò que no era.
Els records que anem bastint deuen ser això. La
nena del mirall s’ha fet gran a base de fer-ne jocs. I mentre es
construeixen uns es destrueixen uns altres. Les vivències de l’adolescència, el
primer petó, la joventut impetuosa, els fills i la maduresa les anem inventant
i mitificant, com a defensa, perquè sinó tot seria molt més dur. Els jocs de
miralls ens guarden de la intempèrie com la carpeta vermella guarda les
delicades fotos antigues. I quan ja se’n té una bona col·lecció, de fotos i de
vivències, ens adonem que continuem vivint en elles. Perquè els anhels, allò
pel que lluitem, el que ens fa posar cada dia dempeus, els construïm nosaltres amb l’esperança que
esdevinguin realitat, malgrat el vent bufi massa sovint de cara. I la dona que
sóc ara es mira al mirall i veu el joc d’uns fills sans que creixen, d’una
feina digna, d’un nus que es desfà,
d’una abraçada càlida que mai ha de faltar-li. I per darrere, sense que ningú
se n’adoni, sota el gorret, pren oxigen.
