Just un any després que Darwin publiqués L'origen de les espècies, on exposava les bases de l'evolucionisme, el 1860, en una illa perduda de l'oceà Índic, a uns 1.300 quilòmetres de la costa de Madagascar, s'estava superant una fita força menys desitjable. Allí, algún mariner amb una taja com un piano, avorrit i de permís, devia estar pelant, per matar l'estona, al darrer dels dodós, la famosa au no voladora que Lewis Carroll va immortalitzar en un dels espisodis d' Alícia en el país de les Meravelles.
Pobre animaló. Segons la classificació de Linnaeus, el seu nom científic és Didus ineptus. Es veu que era talòs com ell sol, confiat, i la carència d'unes potes ràpides i fortes el convertien en un objectiu irresistible pels joves bergantins, farts de beure vinatxo de bota i perseguir els/les indígenes. Per tant, la publicació del llibre de Darwin i la desaparició del dodó es produiren en un any escàs de diferència. Paradoxes de la història. No sé a vosaltres què us sembla, però per a mi aquesta coincidència no pot exemplificar millor el caràcter sublim i al mateix temps mesquí de l'ésser humà, una espècie d'organisme que és capaç de desfer l'entrellat dels secrets més profunds de la naturalesa i alhora precipitar l'extinció, sense cap finalitat, a una pobra cuca que no li havia fet mai cap mal i que no era ni remotament capaç d'entendre el que li estàvem fent quan li feiem. Es veu que els dodós eren tan curts, els pobres, que segons s'explica, si volies caçar a tots els dodós d'una zona no havies de fer res més que agafar-ne un, fer-lo grallar...i tots els altres acudien a veure què passava.
El nostre coneixement del dodó amb vida, dura, a tot estirar, setanta anys. És un periode molt breu, però pel que diuen els experts (l'ombra de Darwin és allargada) en aquell moment ja teníem milers d'anys de pràctica a l'esquena en el bonic tema de les eliminacions irreversibles. Ningú no sap -afortunadament- fins a quin punt són destructius els éssers humans, però és un fet que en els últims 50.000 anys (màh o mènoh) allà on ha anat la nostra bípeda espècie la quantitat d'animals que ha desaparescut és enorme. Pel que sembla, les zones més perjudicades foren on els homes vàrem irrompre de manera sobtada i relativament recent (el continent americà, Austràlia). A Europa i Àsia, on els animals havien tingut més temps per adquirir evolutivament una útil cautela front els humans, el mal no va ser tan gran.
Però tot això que us he contat no són més que rucades. En els Estats Units, on ha començat la cursa cap a la presidència del govern, Mike Huckabee, que es presenta pel bàndol republicà, està essent el polític revelació. El nostre Mike va ser governador d'Arkansas i pastor baptista. La seva preclara ment posa en dubte la teoria evolucionista de Darwin. En una entrevista el juny del passat any el moderador li preguntà si creia en l'evolució o en el creacionisme. "Crec que hi ha un Déu que va ser present en la creació -contestà Huckabee-. Ara bé, com ho va fer, quan, durant quan temps? Honestament, no ho sé, i no crec que saber-ho em fes millor o pitjor president...Si algú vol creure que és descendent d'un primat, per suposat que pot fer-ho. No sé quan enrere haurà de remuntar.se".
Segons els experts en demoscòpia, un creacionista (a més de fervent creient en la literalitat de la Bíblia, i els seus prejudicis pel que fa a l'homosexualitat, l'abortament i la sida) pot arribar a ser "de facto" president dels Estats Units. Tot depèn del "to" que utilitzi per defensar les seves postures i el grau de simpatia i proximitat que sigui capaç de transmetre a l'electorat. No és tan el que diu si no el com...I jo em pregunto: si el presidenciable Huckabee diu -amb una expressió de polític enrotllat, això sí- que Darwin no en tenia ni idea...qui sóc jo per dubtar-ho?
I com li va dir el bon dodó a Alícia: "Que comenci la Cursa Boja!".
4 comentaris:
El tema és que Huckabee té raó. I la prova més contundent és que en Chuck Norris recolza la seva campanya. Com recordeu, és aquell que protagonitzava la mítica sèrie Walker Texas Ranger.
A partir d'aquí podem dir que hi ha dos bons motius per negar l'evolució. Un d'ells és la pròpia existència del Chuck, que desmenteix que hi hagi hagut cap mena d'evolució: seguim essent micos.
L'altra és que si una idea és recolzada per en Chuck és certa per definició. Recordem que d'en Chuck Norris es donen per comprovats els següents fets:
- No hi ha teoria de l'evolució. Només hi ha un llistat de les criatures a qui Chuck Norris permet viure de moment.
- Chuck Norris no viu sobre la terra: és la terra la que existeix sota Chuck Norris.
- Chuck Norris no porta rellotge. Decideix quina hora és.
- La seva massa muscular és superior al seu pes.
- Chuck Norris va perdre la virginitat abans que el seu pare.
- No ha volgut escriure la seva autobiografia per no fer ombra a la Biblia.
-Chuck Norris només té dues velocitats: caminar i matar.
- Quan plou, en Chuck Norris no es mulla: És l'aigua la que es chucknorritza.
I és que Chuck Norris no creu en Déu: és Deu el qui creu en Chuck Norris. De fet tothom sap que Jesucrist seu a la dreta de Déu, i Déu a la dreta de Chuck Norris.
I potser podríem afegir una altra característica d'en Chuk.
Porta el mateix tint de cabell i va al mateix dentista que Rappel, que alhora li fa de missatger amb Nostrosenyor: Rappel li tradueix a Déu les ordres que Chuck li dóna a Ell.
Jo em confesso clarament creacionista.
Si no, com podria explicar-me l'existència, per via evolutiva, d'algunes curioses criatures (o creatures) que ens alegren el nostre pas per la terra.
Jo sóc un bon exemple de mi mateixa.
Si hagués de creure que sóc el darrer esgraó de la cadena evolutiva, la meva fe en la humanitat s'hauria acabat de manera tan abrupta que ja estaria reclosa en un ou gegant esperant que els extraterrestres em vinguessin a rescatar d'aquest planeta, que aniria de cap a una debacle segura, vistos els resultats aconseguits per DARWIN'S en una servidora.
Així, doncs, com us deia, crec en la Creació. Cap primat amb la més mínima semblança al meu mapa genètic podria haver passat a l'etapa post natal, i per tant no es podria haver reproduit.
És impossible que un avantpassat meu sobrevisqués, amb miopia, a les caceres nocturnes o a la foscor de les cavernes.S'hagués extingit molt abans d'arribar a existir. M'imagino el pobre Tuc, o Jog (segurament l'anomenaven entre rialles, El que s'entrabanca amb l'ullal del mamut), fent corredisses per tal de fer arribar al campament una branca encesa d'un arbre castigat per un llamp, tot sucarrimant-se les ungles, els cabells i després la pell d'os que son pare, suspirant i clamant als trons, li havia hagut de caçar.
És impossible que un ser amb l'orientació espaial d'una pastilla Juanola sapigués retornar de nit amb la seva tribu, expliqués on hi havia ramats de búfals,(perquè no els veuria) o recordés on guardava les fletxes i les destrals de sílex.
Jo només he pogut ser portada a aquest món fantàstic per la Bondadosa Voluntat de la Divina Providència. Se m'ha permés l'existència per donar ambientillo i feina a aquells pobres que m'envolten. Com diria l'Obèlix, estic aquí perquè resulto decorativa ( ni això).
Deu m'ha creat perquè pugui donar pel sac quan vulgui i a qui vulgui.I està clar que per aquest motiu al món hi ha l'Ansar, el Matoll, l'Huckabella, el Canonge de la Seu, el....., la ......., etc.
Majorette auto-subestimada:
És que no recordes que les teves bessones avant-passades emetien els cants que permetien capturar amb trampes mortals els animals (de quatre potes i de dos) que gosaven pertorbar la pau de la nostra cova irresistiblement atrets pels vostres sons guturals? No recordes que havíem de posar taps de cera d'orella de mamut als oïdes dels nostres mascles i lligar-los amb sogues fins que, amb la teva angelical veu, l'últim enemic havia sucumbit? No recordes, desmemoriada congènere, que en un moment de la història una part de vosaltres vàreu triar la vida marítima i les dues cames varen convertir-se en una bonica cua de peix (vaya putadón) per passar a anomenar-vos SIRENES? No recordes, alzhèrmica cantarina, que Ulisses va haver de fer mil birgueries per a no sucumbir al teu irressistible encant?
Jo també sóc creacionsta, però no suporto que no recordis els privilegis que sempre has tingut si els compares amb els meus, jo, que em vaig passar tota la prehistòria cosint tapa-rabos, tapa-tetes i faixes de pell de foca de totes les talles i mides.
Dóna gràcies al Creador i que et conservi les teves priviliades cordes vocals, sirena desagraïda. Això sí i sense acritú, jo encara em puc obrir de cames.
Publica un comentari a l'entrada