dissabte, 16 de febrer del 2008

Se'n té o no se'n té


Ho recordo amb claredat. Tinc 8 anys. Des de la tribuna de casa veig sortir una veïna del seu portal. La dona, de mitjana edat, és coneguda pel seu costum de maquillar-se i vestir-se contravenint la discrecció. Camina amb fermesa, desafiant les mirades (masculines i femenines) que -creu ella- són fruit del seu atractiu irresistible. El que ella no veu, però jo sí, és que, els transeüts, un cop han quedat enrera, esclaten en una riallada mal reprimida. Ella aixafa fort la vorera (pisa morenaaaa, pisa con garbooo..!), i al darrera deixa un núvol de persones que comenten en veu baixa i s'aguanten les llàgrimes de tant riure. Quan passa per davant de casa ho entenc tot: la dona porta la faldilla de vol enganxada, en un lateral, dins de les calces beige, de forma que el seu caminar és un lluïment de cul flonjo, cames amb varices i mitjonets de mitja fins als genolls. És just en aquell moment de la meva infantesa que sóc sabedora d'un fet que condicionarà, i no poc, la resta de la meva vida: sóc portadora del virus de LA VERGONYA ALIENA. Si patiu aquest mal, que es pot manifestar en graus molt diversos, ja en coneixeu la simptomatologia. Només us diré que vaig anar-me'n directa al llit, vaig adoptar la posició del lot i em vaig tapar amb la vànova, formant una figura vagament piramidal que va romandre immòbil fins que ma mare, preocupada, va venir a preguntar-me si em trobava bé.

He arribat a la conclusió, després d'anys d'atacs indiscriminats d'aquesta dolència, que es tracta d'una subtil estratègia que la mare naturalesa ha desenvolupat per mantenir l'equilibri de forces en aquest estrany món que habitem. Si un individu està cometent un ridícul tan espantós que si en fos conscient es produiria en ell una combustió espontània, aquest mecanisme adaptatiu fa que el mal rotllo es diversifiqui immediatament cap a altres víctimes que, per proximitat física o visual, n'estan sent espectadors, provocant en ells una sensació de calorada i rubor malaltís talment com si en fossin els protagonistes. És com una Llei de Vasos Comunicants de "fer la pena", un Ying/Yang de l'abochornamenta, com un Feng-shui del tierra, trágame. El ridícul no augmenta ni disminueix, només es transforma i -afegiria- canvia cruelment de víctima.

Afortunadament, no tothom té aquest estrany virus innoculat: només som uns quants els elegits. És -i que em perdonin els físics- com els materials que són bons o mals conductors de l'energia elèctrica. També -i que em perdonin els biòlegs- té un component genètic: bona part dels membres de la meva família el pateixen.

Us diré tres ocasions en les quals he sentit vergonya aliena d'una manera contundent:

* A l'institut, contemplant a contra-cor una escala en hi-fi. El guaperetes de la classe feia, pletòric, de Miguel Bosé: samarreta blanca ajustada, pantalons texans gastats, mocador vermell a la butxaca de darrera, micròfon en ristre, coregrafiant: "morir de amooooor, despacio y en silencio sin sabeeeer...", conscient que la majoria de les nenes se'l miraven babejant. Al tercer "morir de amoooor", la improvisada tarima que fa d'escenari cau com vulgar castell de naips i el nostre Miguelito se'ns queda assegut al terra, damunt de totes les fustes, sense soltar el micròfon, amb cara de póquer. La música continua: "si todo lo que he dado te llegó a tieeeempoooo".

* A la facultat, al despatx del professor de Geografia Física, una companya treu de la bossa un porta-mapes. Enganxada a l'extrem, oscil.la una compresa Evax con alas d'aquestes que portem les dones per si hom cas, en una bosseta de colors, tota mona. El professor (jove i atractiu, per més inri), no es pot aguantar el riure. Jo no sé on posar-me.

* A les bodes, en general (ai, quin mal!): des de la tallada de corbata, el pastís de dos ous i una pastanaga a la núvia, la irrupció de la inefable Tuna o, en el seu defecte, El Mariachi, el tiet borratxo que es dedica a tocar el cul a totes les dones, núvia inclosa, fins els "que se besen los novios, los padres de los novios, los cuñados con las primas, las suegras con los camareros"...

Suposo que ja us heu fet una idea. Ara que tothom afegeixi les seves pròpies experiències. L'únic que ha canviat, amb els anys, és la meva capacitat de dissimular el mal tràngol. A part d'un lleu rubor, ningú diria que estic passant una crisi. Amb una excepció: les campanyes electorals.


Aleshores tots els meus recursos d'adult es desmoronen, corro a buscar la vànova d'ossets que la meva mare encara em té guardada i, immòbil com una esfinx, espero que alguna ànima caritativa em pregunti: "et trobes bé?".


10 comentaris:

la Kose ha dit...

Ring! Ring!
-Digui?....Hola mami! Com dius? T'he de portar al metge? Demà a les 5. D'acord. Et vindré a buscar.
Tremolo! Torno a tremolar. Procuro oblidar-me'n fins demà.

Dia D hora H. M'he pres una til·la i m'he fet el propòsit de no passar vergonya. La mare surt del cotxe i anem al metge. Diumenge va venir a casa a dinar i va menjar molt bé, com sempre. De postres ella mateixa havia comprat gelats i els havia reclamat com una nena petita.

El metge li fa el reconeixement habitual i com sempre li diu que com va el règim. De nou tremolo.
La mare comença el seu seguit d'excuses.
- Ay doctor! Si ya hago mucho régimen. Casi no como. Por la noche un poquito de pan tostado y pernil dulce. Pero no puedo adelgazar, soy así de mena, tengo barriga porque he tenido muchos hijos.
El metge que no es caracteritza per la seva paciència i diplomàcia es desespera i la renya de nou, com a cada visita. La mira a ella i em mira a mi. Crec que sap que tremolo.
Al final, arriba el que esperava, com sempre: ¡No me riña a mi! La culpa es de mis hijas que me convidan a comer y me hacen comerlo todo.
El metge abaixa la vista i escriu les receptes vençut.
A l'ascensor la mare està contenta: "Ja està nena, ara fins d'aquí a 3 mesos"
"Mama, què has dinat avui?"
Poqueta cosa nena, un jabalí por tutatis y alguna cosita más. Però tranquil·la que després m'he pres les pastilletes.

Majorette ha dit...

Juro per Deu que fins fa uns minuts no havia llegit la nova entrada d'aquest blog. Juro per Deu que això que ara explicaré m'ha passat aquest matí, a les 8:14 h, a la sala de reunions del meu lloc de treball.
Entro com cada matí a la sala on habitualment els profes més matiners fan un café. Saludo, penjo la caçadora a la cadira i em quedo de peu mentre espero que soni el timbre. M'adono que estic al costat d'un company ben atractiu: guapo entre els guapos, pell perfecta i cuidada, tòrax i bíceps talla gran i roba ben escollida. És un metrosexual com ho manen tots els cànons, encara que aquest terme ja està passat de moda. Tinc per costum no posar-me mai prop d'ell perquè un home així et fa sentir com un enciam, però em noto el cabell arreglat, que el cobre ulleres encara fa efecte, i deixo que m'observi. Perquè m'està observant. Com que avui porto un conjunt que crec que m'afavoreix no em fa nosa la seva mirada i fins i tot em sento afalagada. I llavors ho escolto:
- G...- em diu-. Portes la samarreta al revés.
-No- dic jo seguint-li la broma.
-Sí.
Baixo la mirada i veig les costures de l'interior però ara exterior de la maleïda peça de roba a la intempèrie, com si fossin les vergonyes de la humanitat sencera, les flors brodades altra hora boniques i ben dibuixades convertides en gargots de la classe de P3, i allò que és pitjor: la blanca etiqueta penjant mal planxada pel costat dret com si fos una llengua que em feia la burla.
I escolto el remat:
I tant que la portes- diu com si encara no ho sabés segur el molt fill de sa mare-. Lávese en frío...
No penso explicar la vergonya aliena de les companyes més joves. No penso explicar que he hagut d'arribar al lavabo passant per un riu d'alumnes. No penso explicar que he quedat descabellada quan m'he tret i posat en un no res la refotuda samarreta. Prou, no penso dir res més...
¡Juro ante Dios que nadie de mi familia volverà a pasar vergüenza.!

Qué bona ets, Rous. En tinc moltes d'aquestes. En podré escriure una altra, porfa, porfa?

andreu ha dit...

ep, Rosa , això és un blog amb totes les de la llei. Això és un missal ! L'he imprès i me'l llegiré amb calma . Veig que també t'agrada el Bosé . Vés quines coses més curioses : deu ser un mite d'una generació . La meua ex n'estava encantada . Ja m'imagino perquè t'agrada.
Perquè és incombustible i de llarga durada . No ?
Una abraçada,

Andreu .

Rosa Peroy ha dit...

Andreu!

No sé si seré digna que entris a aquest bloc de tronats...en qualsevol cas, moltes gràcies!

Però el Miguelito no és sant de la meva devoció, no. Ni abans ni ara. Més aviat la seva vanitat fora de mida em produeix certa vergonya aliena...és que tinc el virus.

Un petó.

Diari Mínim ha dit...

En tinc! Jo ja no em preocupo d'explicar-te exemples que m'hagin provocat vergonya aliena perquè me'n provoca tot. Visc en un estat permanent de patir enormement pel ridícul dels altres . Em passo el dia canviant de canal de televisió i de dial de ràdio per no passar vergonya per les coses dels demés, em passo el dia desviant la mirada sobre escenes que, a mi, i molt em temo que només a mi, em provoquen una imensa vergonya aliena. En fi, és un autèntic conyas "tenir-ne".

Rosa Peroy ha dit...

No, Jordi, no ets sol!

Crec que hauríem de crear una comfraria de perpètuament abochornats. Tal com dius, els mitjans de comunicació en són un filó:
-Triunfitos
-Tomates
-Supervivientes
-Famosetes i mòmies diverses.
-El català de Lleida (?) de la Mari Pau Huguet.
-Els borbons
-La conferència episcopal espanyola
-El Daniel Sirera

Alguien da más?

Majorette ha dit...

De vegades la vergonya aliena es pot arribar a confondre amb una taquicàrdia, atac d'ansietat o ambòlia, àdhuc hemiplègia facial.

La professora surt del lavabo. Tanca la porta mentre el dipòsit del inodor (?) es buida estrepitosament. Camina lentament pels passadissos abarrotats de ferotges alumnes. Els seus passos són lents, però no feixucs. Per sota de les llargues faldilles li pengen, fins tocar a terra, boniques llenques de paper higiènic que es mouen al ritme del seu balanceig per sobre les rajoles grises.
Alguns alumnes, com si fos la cosa més normal del món, la segueixen poc a poc, picant lleument de mans, tot tararejant la coneguda marxa nupcial:
Txen txen-txen-txén...Txen txen-txen-txén...

Supereu-ho.

Rosa Peroy ha dit...

INSUPERABLE

M'hai quedat garratibada, esmaperduda i depauparada.
Me'n vai a buscar la vànova.

Dóna'm la teua pagaula d'Stone que no t'ho has inventat.

la Kose ha dit...

Majorette, trobo l'escena insuperable. Durant una estona he estat incapaç de moure'm. Ara, després de respirar dins una bossa de plàstic unes quantes vegades, sóc capaç de reaccionar.
No és comparable a la teva anècdota però allà va:
Dues amigues al metge. L'una acompana l'altra. La malalta seu en una camilla i el metge li demana que es tregui la brusa. El metge es jove i ben plantat. La dona es treu la brusa sense recordar que porta unes hombreres agafades sota les tires dels sostenidors. Deixa la brusa i somriu al metge. L'home no pot amagar un somriure burleta i l'amiga que des de la cadira ho observa tot desitjaria amagar-se sota una rajola: a la ridícula escena de veure la seva amiga en sostenidors amb dues ales sortint per sota les tires s'ha d'afegir que cada hombrera és d'un color diferent i que la pobra malalta continua somrient sensualment al metge.

Rosa Peroy ha dit...

Déu meu!

Si continueu així, més que la meva vànova d'ossets necessitaré un refugi nuclear.

Majorette, Kose:

Aquestes pàjares continuen vives amb normalitat?