Entro a la cuina amb la mateixa determinació d'Hannibal Lecter moments abans de cometre el crim més abjecte. Obro el calaix del pa (sí, jo tinc un calaix del pa). Agafo el pa de pagès rodó, trossejat. Prenc una llesca (la del mig, que és la més grossa). La poso damunt del marbre i, amb mirada penetrant, li adverteixo el que li espera a continuació. La llesca reposa damunt el granit, ignorant de la seva sort. I llavors PERPETRO: obro el pot de Nocilla (d'un sol color, sempre, sempre) agafo una cullera (sopera, evidentment) i aboco la meitat del contingut del pot damunt de la pobra llesca, que em mira amb cara de corder degollat. Quan només es veu una muntanya enorme i cremosa aguantat-se amb precari equilibri damunt una gairebé invisible plataforma blanquinosa, relliscant pels costats, el meu rostre dibuixa una rialla sardònica i PERPETRO: agafo la cullera i la xupurro fins que queda neta. La tiro amb menyspreu a la pica, com a utensili inútil que ara és, considerant els plans que immediatament PERPETRO: obro la mandíbula desencaixant-la com una boa constrictor abans de deglutir un nyu, assaborejo la menja poc a poc, en la penombra que ampara els pecadors, només il.luminada per la dèbil bombeta de l'extractor, deixant que la crema em regalimi pels morros, em taqui el nas, em pringui ben pringada. Aquesta execrable acció la porto executant des dels vuit o nou anys, de tant en tant. És un dels meus vicis (l'altre és Johnny Deep, però a aquest, oh món cruel, no el puc guardar a l'armari de la cuina).
I és per això que després de tants anys practicant aquest ritual eròtico-gustatiu tipus ménage à trois, o sigui, la inane llesca, la Crema -així, amb majúscula- i jo, no puc tolerar que esmentin el nom de la meva Nocilla en va. I ho han fet, ho han fet...
Perquè ara els sociòlegs (que això de compartimentar els agraaaaada..!) diuen que els nascuts a finals del seixanta i principis del setanta pertanyem a la Generació Nocilla. Una dècada venent-nos la moto que érem la Generació X (i a mi que m'agradava això de la "X" com a paradigma de la incògnita que s'ha de resoldre, l'expedient X, l'enigma, la cosa rara, la generació freaky, en definitiva) i finalment, arrel de la publicació d'un intel.ligent llibre titulat Nocilla Dream, ens posen al mateix pot...de crema d'avellanes. L'autor del llibre es Agustín Fernández Ramallo, nascut el 1967, el rialler i expressiu rostre del qual podeu veure en la fotografia (entre nosaltres: creieu que fa cara d'haver menjat molta Nocilla...caducada, pot ser?).
Les raons sociològiques de la qüestió us les deixo a vosaltres, si us interessen. Jo només demano que deixin la meva Crema en pau. S'ho mereix. Juntes hem viscut tants bons moments...i si sou molt joves i en lloc de Nocilla us va tocar menjar Nutella, i Nesquik i no Cola-Cao, la culpa no és pas meva. Tenir una edat comporta certs privilegis.
Me'n vaig a la cuina. El Johnny m'espera...
*Aquesta entrada està dedicada a un mollerussenc instal.lat al país de les avellanes, i que enyora, inexplicablement, la boira i les gelades.
Les raons sociològiques de la qüestió us les deixo a vosaltres, si us interessen. Jo només demano que deixin la meva Crema en pau. S'ho mereix. Juntes hem viscut tants bons moments...i si sou molt joves i en lloc de Nocilla us va tocar menjar Nutella, i Nesquik i no Cola-Cao, la culpa no és pas meva. Tenir una edat comporta certs privilegis.
Me'n vaig a la cuina. El Johnny m'espera...
*Aquesta entrada està dedicada a un mollerussenc instal.lat al país de les avellanes, i que enyora, inexplicablement, la boira i les gelades.
8 comentaris:
Benvolguda Rosa, no et pensessis pas que només sóc un nostàlgic de la boira, també ho sóc de la Nocilla (que merendilla!!) i de tant en tant, com tu, amb nocturnitat i sense premeditació (quan et ve, et ve) em foto ben lluent de la insuperada crema. Què hem de fer sinó, poques alegries que ens dóna la vida... T’agraeixo l’entrada, i a més a més, ver per on que l’has encertada de ple perquè sóc del 72 i em sembla que encara entraria en les últimes tongades de la generació Nocilla (i si no ho fes per edat ho faria per mèrits deglutius). Bé, res més, i una altra vegada moltíssimes gràcies per la dedicatòria, em sembla que no m’havien dedicat res des de que els meus amics, cubata en mà, em van cantar “Si vas a Calatayud...” perquè havia conegut una aragonesa que es deia Dolores. I si en fot d’anys d’això!!
La generació Nocilla,(prometo llegir el llibre del germà agraciat del component del mig de Teatre de Guerrila)heu estst una generació agraciada:
Ja vau tenir bicicleta!
Vau jugar amb la Nancy i amb el Madelman
Vau començar a tornar tard a casa per la nit, aprofitant que els pares esbroncaven encara les vostres gemanes més anyenques
Us vau atiborrar de Nocilla i Cola Cao com a suplements alimentaris, i no de Quina San Clemente(da unas ganas de comerrrrrr!), com els de la meva quinta
Vau produir els primers objectors de conciència i alguns ja us en vau lliurar de la mili.
Per suplir la manca de Nocilla i suposo que la manca d'autoestima que ens persegueix a tots els éssers vius, PERPETRO CADA MATÍ:
Agafo dues llesques de pa de motllo, això sí, con fibras, i hi poso a sobre d'una qualsevol un tall de formatge tendre.
Obro el pot de melmelada de gerds que guardo per a mi en un racó fosc de la nevera i amb l'inestimable ajut d'una cullereta de café hi estenc una més que generosa capa de granatosa substància.
Tanco l'entrepà, l'embolico i me'l menjo a l'hora del pati
Ei, sembla que tinguis un orgasmus!
Em va dir l'altre dia un company de la generació Nocilla.
Això és dolent?
Jordi:
Si et fixes en la part inferior, t'he linkat el teu blog. Què calladet t'ho tenies! Ets molt amable amb mi en la teva entrada. Espero que, com va dir el Humprey, fent-se el sobradillo al final de la "pinícula": Això serà l'inici d'una gran amistat.
Així ho desitjo...i sinó
SEMPRE ENS QUEDARÀ LA NOCILLA!
Petons.
Majorette:
Com sempre tu tan generosa en les teves col.laboracions.
Pel que fa al comentari de l'entrada anterior (Marron com la Nocilla, tot ben escatològic), tens raó. El pipi sempre sentadetes, però hi ha una excepció: EL PIPI DEL SERVEI DE LES BENZINERES. Jo no sé tu. Però jo el faig amb indigna posició semi-flexionada de cames, per no tocar la tassa, i amb el "bolso" penjant del coll perquè no tinc valor de deixar-lo al terra infecte. És l'únic moment en què sóc XXY. Marranota, com veus, ho sóc sempre.
Pel que fa a l'entrada Nocillera, i amb això veig que també coincidim el Jordi, tu i jo (quina feliç troballa, eh, el Jordi?) és veritat que els plaers gustatius són, a falta dels altres, el que ens apropen més a assolir el nirvana. Us recordo una cançó de "Los payasos de la tele"
'Y qué le voy a haser
si me gusta el buen comeeeer!
no cambio la comida
por ningún otro plaseeer,
pues no hay nada mejor
que una buena casuelaaaa..!
porrompompóm! Manuelaaaaa!'
Ben mirat, jo crec que sí que hi ha una cosa millor: que em continuen entrant al blog.
Gràcies a tots.
Hola Rosa,
Perdona’m per no haver-te dit que jo també t’havia linkat. Em sembla que jo ja m’he llegit tot el teu blog i m’ho he passat molt bé tot i que hi ha alguna entrada (com per exemple "Saps..? és que jo escric...") que ajuda a veure coses que un, de vegades, no vol acceptar d’ell mateix (em refereixo a la capacitat real d’escriure alguna cosa de qualitat més enllà d’un blog a internet) i aquesta entrada m’ha fet pensar i m’ha deprimit una mica. Tens tanta raó...
Però, bueno, benvinguda al meu blog, també, i espero que realment la frase del Bogart sigui certa. Per cert, gràcies pel comentari que m’hi has deixar tot i que (i t’asseguro que no és falsa modèstia) em sembla que exageres una mica. De totes maneres tampoc negaré que de tant en tant m’agrada que algú o altre em tiri floretes “literèries”.
Fins aviat.
Generació Sardina de Llauna
Des del fons de la cova on em trobo actualment, reclòs en una mena d’hivernació perllongada, segueixo llegint les pàgines d’aquest bloc, que constitueixen gairebé el meu únic contacte amb el món exterior apart d’un gat que ve a pixar-se en un munt de brossa format per rosegons de pa sec, ampolles de Xibeca buides i boles arrugades de DIN A4 que decora un racó de la meva estança.
Aquest darrer post m’ha omplert d’enyorança en recordar-me els meus temps d’estudiant de batxillerat a Lleida, en ple franquisme, quan amb catorze anys m’allotjava en una modesta pensió del carrer Magí Morera.
Em recordo a mi mateix anant cap a l’Institut pel passeig de Ronda, en aquells matins d’hivern de boira plana que et gelaven les orelles (que en lo meu cas eren, com ara, de dimensió considerable), i embellien les fosses nassals amb sengles canelobres que a cops arribaven a l’altura de la barbeta.
Quan arribava l’hora del pati treia de la cartera (la motxila encara no s’havia inventat) un voluminós farcell embolicat en tres capes de paper de diari, dintre el qual s’allotjava el bocadillo (l’entrepà encara no tenia permís del Govern Civil).
Estava format per un voluminós crostó de xusco, d’uns cinc dits d’espessor. L’obria per la meitat, per veure quin seria l’aport proteïnic que, en aquell dia, m’hauria deparat el Suprem Faedor, que operava per intermediació de la mestressa de la pensió.
Doncs bé, sempre, indefectiblement, hi trobava el mateix: una sardina de llauna que jeia sense amortallar en aquell enorme (per a la seva esquifida mida) sarcòfag de pa del dia abans.
Minimalista avant la lettre, avançant-se en moltes dècades al Ferran Adrià, la mestressa emfatitzava el contrast entre la blanca molla i el cos blavenc i ert de la sardina pel senzill procediment d’evitar sucar el pa amb tomaquet, i no posar-hi l’oli de la llauna que, segons es feia patent a l’hora de dinar, aprofitava per fregir els cadàvers esquarterats d’algunes esquifides –degut probablement a la tisi- aus de corral.
Amb més enyor encara recordo com rebíem els seus cossos rostits, perfumats per aromes de mar gràcies a l’extracte de sardina, enmig de llàgrimes i aplaudiments, i com els devoràvem amb avidesa en aquell menjador ornat únicament -en aquell moment l'arte povera estava a l'ordre del dia- per taules i cadires de fòrmica marró.
En homenatge a tu, amb qui comparteixo generació, et felicito i t'emplaço a visitar el meu bloc on, avui, en contra de la meva inèrcia, penso fer una entrada en homenatge a la teva saviesa. Per mil anys, amiga.
Jo:
Feia dies que no plorava de riure. Tenint en compte que avui en faig 41 i estic molt repercutida, el mèrit es multiplica.
Sento que la misèria de la teva adolescència m'hagi provocat tanta hilaritat. Ets un segons Frank McCourt.
Moltes gràcies, senyor professor.
Publica un comentari a l'entrada