Aquesta setmana se celebra al CCCB de Barcelona un festival: The Influencers. Un dels més il.lustres invitats és Alan Abel. Sabeu qui és? Us en faig cinc cèntims: aquest home, mestre de formació, porta més de quaranta anys tendint trampes intel.ligents adreçades a les cúpules del poder, als creadors de tendències, als grans grups de comunicació, que, malgrat la insistència, continuen caient en les seves enginyoses bromes. Va ser fundador de la SINA (sigles en anglès de la Societat contra la Indecència dels Animals Despullats), va crear una "Escola de Captaires" en plena crisi econòmica dels 70', va ser representant de l'organització "Ciutadans contra l'Alletament matern", per ser el causant de la fixació oral, addicció al tabac i -fot-li fort- homosexualitat. Inclús va aparéixer en un documental d'una prestigiosa cadena americana com l'home posseïdor del penis més petit del món. És com el nen d'aquell famós conte de Hans Christian Andersen, el primer representant del Políticament Incorrecte, quan s'atreveix a exclamar en veu alta que el rei va, literalment, en pilota picada. En opinió seva, els periodistes haurien de ser més acurats en l'exercici de la seva professió i "desafiar cada mil.límetre d'evidència", com els forenses del CSI.
Irrefutable. A mi m'agrada que em deslliuri'n del mal de l'aborregament. Que em desasnin. Per això, em declaro públicament fundadora de la PAX (no confondre amb la cella de PAZ): Plataforma pel recolzament de les Americanes del Xavier Sala i Martín. En un sucós article a la Vanguardia, el controvertit economista estableix un interessant paral.lelisme entre els debats electorals dels seus admirats EEUU i els de l'estat espanyol. En un moment del debat del dilluns, Zapatero va ensenyar un gràfic on suposadament es reflectia l'evolució del preu de la vivenda, tot dient que "va arribar al màxim històric amb el PP i amb el PSOE ha anat decreixent". Qualsevol desgraciat que s'hagi comprat un pis en els darrers anys o pagui una hipoteca, com jo mateixa, sap que amb el mandat de ZP els preus es van enfilar als nivells més alts des de la darrera glaciació. Però, tal com ens fa notar el sr. Sala, el "presi del talante" utilitzà el vell truc d'ensenyar les taxes de creixement que, efectivament, eren més altes amb l'Aznar. La qual cosa no vol dir que amb el PSOE fossin negatives. Continuaven sent positives...però menys. Al Mariano se li va quedar (encara més) cara d'atontat de les bombes, possiblement perquè ell tampoc va saber interpretar el gràfic.
Sr. Sala, de debò, li agreixo el detall de comunicar-nos que el rei va despullat. Però a vostè no se li acudeixi mai treure's la roba: les seves corbates i americanes són mel.
Ah! De ben segur més d'una mentida també fou servida en el debat dels canditats per Barcelona ofert per TV3. Un debat a sis bandes (el Cuní és candidat per ell mateix) que va tenir molt seguiment mediàtic. Perquè com diu Abel "la clau és que tots volem creure, encara que sigui la cara de Jesucrist apareixent en una torrada". Som crèduls de mena, i ens pensem que si treballem dur, ajudem les velletes a travessar el carrer i escoltem amb devoció els debats electorals...serem recompensats. Però la vida no és una ciència exacta. Cadascú té un número i quan li toca...Per això, no cal amoïnar-s'hi tant i fer com Abel, que ja va publicar el seu propi obituari (enganyant a The New York Times), i va tenir més espai que l'inventor del pack de sis (com els del debat de la Teletrés), que també va morir aquell dia.
Irrefutable. A mi m'agrada que em deslliuri'n del mal de l'aborregament. Que em desasnin. Per això, em declaro públicament fundadora de la PAX (no confondre amb la cella de PAZ): Plataforma pel recolzament de les Americanes del Xavier Sala i Martín. En un sucós article a la Vanguardia, el controvertit economista estableix un interessant paral.lelisme entre els debats electorals dels seus admirats EEUU i els de l'estat espanyol. En un moment del debat del dilluns, Zapatero va ensenyar un gràfic on suposadament es reflectia l'evolució del preu de la vivenda, tot dient que "va arribar al màxim històric amb el PP i amb el PSOE ha anat decreixent". Qualsevol desgraciat que s'hagi comprat un pis en els darrers anys o pagui una hipoteca, com jo mateixa, sap que amb el mandat de ZP els preus es van enfilar als nivells més alts des de la darrera glaciació. Però, tal com ens fa notar el sr. Sala, el "presi del talante" utilitzà el vell truc d'ensenyar les taxes de creixement que, efectivament, eren més altes amb l'Aznar. La qual cosa no vol dir que amb el PSOE fossin negatives. Continuaven sent positives...però menys. Al Mariano se li va quedar (encara més) cara d'atontat de les bombes, possiblement perquè ell tampoc va saber interpretar el gràfic.
Sr. Sala, de debò, li agreixo el detall de comunicar-nos que el rei va despullat. Però a vostè no se li acudeixi mai treure's la roba: les seves corbates i americanes són mel.
Ah! De ben segur més d'una mentida també fou servida en el debat dels canditats per Barcelona ofert per TV3. Un debat a sis bandes (el Cuní és candidat per ell mateix) que va tenir molt seguiment mediàtic. Perquè com diu Abel "la clau és que tots volem creure, encara que sigui la cara de Jesucrist apareixent en una torrada". Som crèduls de mena, i ens pensem que si treballem dur, ajudem les velletes a travessar el carrer i escoltem amb devoció els debats electorals...serem recompensats. Però la vida no és una ciència exacta. Cadascú té un número i quan li toca...Per això, no cal amoïnar-s'hi tant i fer com Abel, que ja va publicar el seu propi obituari (enganyant a The New York Times), i va tenir més espai que l'inventor del pack de sis (com els del debat de la Teletrés), que també va morir aquell dia.
4 comentaris:
El problema que tinc amb el Sala i Martin és que, malgrat m’agraden les seves americanes i encara més les seves corbates, ell personalment té una certa tendència a caure’m malament.
I aquesta contradicció encara s’agreuja més pel fet que, en general, coincideixo amb les seves opinions que, tot s’ha de dir, són força lògiques: jo diria que més aviat són constatacions.
Això sí, a Catalunya, el pais del políticament correcte i de l’amagar el cap sota la sorra, sonen com estirabots. Aquesta és la gràcia que té el cabrón aquest.
Respecte al gràfic, jo sempre tinc més tendència a creure’m el de les taxes de creixement.
Jo, per exemple, ja tinc una certa edat però al fons d’un pou i de nit penso que puc arribar a fer goig.
Fins aquí bé. Però, ai las! Si parlem en termes de taxes de creixement es veu el llautó: en l’únic que creixo és en edat i en circumferència abdominal.
Pel que fa a la resta, i per tal de no ser groller no entraré en detalls, la taxa de decreixement és esfereïdora.
Ai, Jo, com t'entenc!
Jo tinc una taxa de creixement alta en:
- Núm. canes/cm2 superfície cranial.
- Núm. arrugues/cm2 contorn eyes.
- Atracció de la força de la gravetat de pelleringues diverses (Newton tenia raó: és un assumpte de molta gravetat).
- Núm. de lapsus memorístics provocat per:
- Núm. de destruccions de sinopsis neuronals degut a la meva edat provecta.
- Núm. cèl.lules adiposes (cartutxeres).
- Núm. de riallades incontrolades dels paletes des de les obres (riallades que abans eren xiulades i exclamacions procaces).
- Núm. de vegades que em dirigeixen la terrible expressió: "encara fas força goig".
...Vaig a buscar el meu pou fosc.
-
Doncs a mi la meua taxa de creixement se'm nota en la manca de tolerància, que, valgui l'aparent contradicció, em manca cada cop més quan l'interlocutor juga a ser un enfant terrible.
Ben segur que el tal Abel deu de ser un geni creador del desconcert, un profeta de la incertesa, un d'aquells éssers trets de no sé on i que tothom acaba admirant pel que són capaços de fer-nos creure, que els perdonem fins i tot que ens tractin de rucs integrals, i a qui els agraïm de tot cor que ens facin veure a nosaltres mateixos sense roba interior.
Però, vès, ja he arribat a un punt en què no em fan gràcia ce qui veulent épater les bourgeois.A mi em fa gràcia la gamberrada fresca, la que t'esclata a la cara quan menys t'ho penses, no aquella preparada, cuinada i deliberadament destructora.
No sé si us passa a vosaltres però cada cop és més difícil portar una conversa normal amb altri. Les expressions: on vas estudiar?, com estan els teus fills/pares/amics/gat? i similars han passat a ser tan vulgars que NO es poden utilitzar amb els conversadors d'èlit. En el seu lloc cal dir: “He fet un pacte amb l'Herodes”, o “suposo que vaig agafar algun llibre entre porros.”.. i aíxí.
Començo a odiar els interlocutors tremendament intel.ligents, posseïdors d'un enginy sobrenatural que continuament s'esforcen en exhibir davant les víctimes que tenen la sort d'enraonar amb ells. Aquests éssers celestials amb ànima de poltergeist viuen feliços creient que són afortunats per no cometre les vulgaritats que la resta dels mortals acostumem a fer: anem a votar, tenim fills, paguem una hipoteca, llegim algun bestseller, reciclem, estalviem aigua i podem portar una conversa entretinguda sense cinisme contingut, insults a la humanitat, rialles amargues, mirades desviades i el millor de tot: total desinterés envers els assumptes d'aquells/es que els escolten.
Com sempre, Rous, les teves entrades donen peu a la reflexió. Gràcies un altre cop per fer-me dir coses que ni sabia que pensava.
I com que no vull ser menys que els altres, he format la P.C.E.A.P.S.T.U.G. (Plataforma contra els Estalviadors d'Aigua Perquè Som Tots Uns Gilipolles)
Estimada Ette:
El teu comentari el trobo tan encertat i lúcid que he dedicat tota la jornada de reflexió d'avui a venerar-lo.
Per cert, el teu P.C.E.A.P.S.T.U.G. es presenta a les eleccions?
Publica un comentari a l'entrada