A continuació passo a relatar-vos l'última Perpetració d'un personatge de dos anys, suposadament humà, que habita a casa d'una servidora de vostès: La Bèstia Parda.La mare de la Bèstia i la Bèstia, al mateix llit, fan la migdiada el dissabte. A causa de les patades de la Bèstia la mare ha conciliat la son fa cinc minuts. Però la Bèstia, amb patades i tot ja fa una hora i mitja que xurraca. Quan la Bèstia es desperta, els únics símptomes visibles que denoten que ja no dorm són bàsicament tres:
1 -La Bèstia obre els ulls.
2 -El xup-xup del xumet de la Bèstia sóna més acceleradament.
3 -La Bèstia li fot un cop al cap a la seva mare, la qual deixa de dormir, ves per on, sobtadament.
L'abnegada mare, comprenent amb endormiscada lucidesa que la Bèstia ja no vol dormir més, el pren dolçament en braços i baixen al sofà del menjador, on la mare tira a la Bèstia en un racó i continua dormint sense remei. La Bèstia adopta la posició bípeda i fent xup-xup-xup comença a jugar amb tot el que troba al menjador: un tren de piles, un gos de plàstic, un gerro de la dinastia Ming...El germà gran de la Bèstia juga amb la DS a l'altre sofà. El pare de la Bèstia dorm feliçment -per ara- al pis de dalt.Un silenci reconfortant només trencat pel xup-xup-xup del xumet invaeix la casa.
De sobte, la Bèstia li fot patada al tren i comença a donar tombs nerviosament per tota la planta baixa, com un lleó en un gàbia de circ. El xup-xup-xup s'accelera. S'apropa a l'endormiscada mare. Es planta a dos dits del seu nas i, amb el xumet a la boca, talment com Lucky Luck amb la seva inseparable burilla (ai, no, que ja no fuma!), amb veueta d'angelet li pregunta:
- Papa?
La mare, obrint un ull i amb un filet de veu li contesta:
- És a dalt dormint.
I el germà, a qui la genètica sembla haver-li donat també una vessant diabòlica, sense aixecar els ulls de la DS li diu:
-Vés a dalt i desperta'l.
De repent, el xup-xup es paralitza. El xumet és expulsat amb velocitat de coet de la boca de la Bèstia que emprèn cursa joiosa escales amunt. La mare i el fill gran senten la patada a la porta que la Bèstia acaba de propinar i tot seguit un crit angoixat del progenitor de la Bèstia:
-Aaaah! No em tornis a donar una patada als ous per despertar-me! Marxaré d'aquesta casaaaaa..!
I amb aquest nou fil musical, la mare es torna a adormir.
Us prometo més aventures.
3 comentaris:
Les bèsties pardes han habitat entre nosaltres des dels inicis de la història de la humanitat. És molt estrany conéixer algú que no n'hagi tigut alguna a casa seva, almenys durant un temps. Deu ser perquè es fa difícil resistir-se a capturar-ne una i criar-la a la teva llar, tant és la seva apariència tendra i encantadora.
Jo, confesso, també en vaig tenir una. Tenia tres anys i l'anomenaré Filleta de Puta.
La Filleta de P... acostumava a martiritzar la seva propietària i progenitora, que sigui dit, era un prodigi de castedat. La seva especialitat era escalar-la mentre dinava, conversava amb algú, feia un riu o intentava posar-se les mitges. Les galtes de la Filleta de P... eren tan tendres, tan rodones i tan rosades que era impossible defensr-se dels atacs, i això va fer que aquest petit ésser s'especialitzés a aconseguir monopolitzar l'atenció de la seva propietària fins a l'extrem que aquesta va deixar de comunicar-se amb els seus congèners, oblidant fins i tot la seva pròpia llengua.
Un dia, la nostra petita protagonista, va ser portada a una nova llar adquirida pels seus propietaris que tenia un jardinet ple d'herbotes, però que aviat van ser canviades per uns tendres brots de geranis que, si bé no aconseguien convertir-lo en un lloc paradisíac, l'allunyaven de l'aspecte inicial de poble fantasma. Un cop reformat el jardí, calia reformar la casa, així que el propietari i pare de la F... de P... va convocar paletes i arquitecte al menjador de la futura llar per tal de buscar la manera ràpida i econòmica de fer habitable la runosa casa.
Era, doncs, important que la propietària i mare també assistís a la reunió, i fent un esforç per recordar la llengua dels adults i com calia dirigir-se als desconeguts, aquesta va iniciar una àgil conversa en presència de la nostra F.... de P...., que mirava sorpresa i indignada la boca de la seva propietària. Cada cop que la nostra casta mare intentava dir alguna cosa semblant a envà, junquillo, planxer, i altres paraulotes, la seva boca era tapada per les tendres manetes de la F.. de P..., impedint que la pobra muller es comuniqués amb ningú. Però, vet aquí que la dona es rebelà!
Va agafar les manetes de la bestiola i li va dir que la deixés parlar, que estava enfadada i que s'estigués quieteta.
La F... de P... va obrir la porta del menjador i va sortir al Jardí de les meravelles.
La conversa es va dur a terme i finalment tothom es va aixecar per anar a veure les possibles reformes del Jardí. I llavors ho van veure.
La F... de P...., havia arrencat tots els geranis i els tenia a la mà, agonitzants, i mirava amb cara de perquè no em feies cas, au!
Les bèsties pardes es tenen durant un temps i després són substituides per uns ésssers assenyats i grossos, que et demanen diners, la roba planxada i et prenen el cotxe, però almenys no t'arrenquen els geranis.
Encara que, de vegades, no poden ser substituides i romanen tota la vida en el mateix estat bestial i filldeputil.
Tingueu fe.
Estimada Majorette:
em consola comprovar que haver tingut un o més Fill de P a casa teva no ha minvat en absolut el teu enginy i la teva capacitat d'empatia. Crec que jo no surtiré indemne.
Ens AGERMANA la nostra condició de capturadores obcecades de grandíssims fills de puta.
Tu sí que vals.
Em permeto recordar vos que degut al tema hipotecari i al de l’accés a la vivenda en general,ens cal tractar amb molt de compte aquets essers grossos i pidolaires que viuen al final del cable del ruter (instal•lat provisionalment)i que tenen de triar el nostre “asilo” o centre de dia,en un futur molt llunyà.
No en feu gens de cas,es que la meva bestiola,m’està mirant amb els ulls migs tancats,però crec que em vigila.
Publica un comentari a l'entrada