Porto una bata abotonada de dalt a baix (immensa bragueta) a ratlles verticals blanques i verdes, on, entre les llànties de vi barat i allioli s'entreveu el nom d'alguna penya; al coll, panyoleta blanca que a aquestes alçades és color ala de mosca. Calor i humitat. Gairebé em cau el vas de plàstic amb calimotxo que duc a la mà dreta quan dos tipus vestits com jo m'enlairen, un per cada costat, i em dipositen damunt d'un entarimat de fusta. Pels altaveus, a tota pastilla, sóna l'exquisida lletra de Paquito el Chocolatero. Suada i escabellada em disposo a desabotonar-me el més sensualment possible la inacabable bata amb el propòsit de quedar-me només amb la samarreta blanca que duc (duc?), a sota. El públic m'esperona: a cada "hey!, hey!" cau un botó. Al meu cervell alcoholitzat li ve la imatge de l'strip-tease de la Kim Bassinger a Nueve Semanas y Media. El paralel.lisme em fa venir la rialleta fluixa. Els cabells enganxats als ulls impedeixen, a més d'altres factors, que vegi la multitud que s'ha congregat al meu voltant i aplaudeix. Cau l'últim botó. Ara m'obro la bata (sense deixar el calimotxo, mira que es difícil) i començo a baixar-la per l'esquena..."hey, hey!".M'incorporo sobtadament al llit. Tot a estat un malson espantós, una mala jugada del subconscient. I em faig prometre a mi mateixa que mai més llegiré abans d'anar a dormir res capaç de pertorbar encara més la meva ment convulsa. Recordo perfectament el paràgraf de l'Especial Aplec del Cargol:
"Samarretes mullades. Calor regnant, estat etíl.lic i anímic, són determinants per participar en el concurs de samarretes i calçotets mullats. De mica en mica l'han enriquit amb coreografies passades de moda, i cada cop menys roba, afirmen al seu web. Qui ho vulgui comprovar, o si més no, rebaixar la temperatura, té una cita diumenge a les cinc a la parcel.la dels Caragolillo Brillo (...). Per no oblidar".
Mea culpa. Va ser l'últim que vaig llegir abans de resar el "Jesusito de mi vida" i apagar el llum. A qui se li acut. I més tenint en compte que, segons un amic meu (ja el coneixeu: el psicoanalista d'Aubesa) sofreixo una patologia incurable. Tal com em va dir: "vós sos idiooota, querida.." (encara més, devia voler dir), en el sentit d'al.lèrgica a segons quines manifestacions col.lectives (del grec idios: privat, un mateix).
Ara ho veig clar. En el meu cas, rebre segons quin tipus d'informacions és com donar-li a un exalcohòlic una copeta de Pacharán per celebrar que ha deixat el vici. No ho faré més. Us demano, això sí, que si veieu que torno a caure en la temptació de llegir o escoltar segons quines coses, m'impediu perpetrar. No us faci llàstima: és pel meu bé. A canvi, us deixo que m'anomeneu "idiota" per sempre més. Que, com em van ensenyar a casa, no hi ha res que no es pugui dir, sempre que es faci amb carinyo i bona voluntat.
Amb el convenciment que sempre us tindré al costat en els moments més difícils, la vostra idiota torna a la piltra.
Bona nit. ("Hey, hey").
5 comentaris:
Jo també sóc idiota, Rous, i t'entenc perfectament.
Aquesta classe d'idiotisme m'ha causat diversos problemes per accedir a un lloc millor de treball,per ser descoberta per caça talents i ha ocasionat més d'una situació violenta ( vull dir que vaig intentar agredir els altres)
Començaré explicant la darrera situació d'idiotisme, viscuda fa un any en una trobada de gent jove i adults, on els recent incorporats havíem de passar una prova per deixar de ser considerats novells.
No la vaig passar. La prova consistia a posar-se davant de tot el grup i escenificar els moviments d'un animal per tal que la resta del públic, que cridava eufòric degut a l'estat espiritós d'ànim col.lectiu, endevinés el nom de la bestiola. Quan es va anunciar en què consistiria l'assumpte, em vaig escapar. Vaig fugir de la sala i em vaig amagar. Ho juro! I em van trobar, clar. I quan em van demanar que imités un berberetxo vaig estar a punt de gomitar.I vaig dir que no, que moltes gràcies pels seus ànims però que preferia despullar-me davant de tothom.
No m'ho van acceptar, vés a saber perquè.
Però no els vaig agredir, que ja és molt.
Algú sap si això té cura??
Benvolgda idiota:
Ves que la gent afortunada que no adoleix del nostre mal (els no-idiotes) es pensessin que no és que volguessis despullar-te tu, sino que volies fer de berberetxo despullat. Vet aqui la raó de la seva negativa. D'altra banda, no ho entenc.
No sé si hi som a temps de guarir-nos daquesta molesta patologia. El meu terapeuta aubesí m'ha dit: "el tratamiento shoque es macanudo en estos casos, pibitaaaa!
Sho te recomiendo que empesés partisipando en una rua con música de grasha disfrasada de alternatiiiiva..! en dos dias sos curada, gorda!"
No sé si jo sola m'hi veig amb cor. Escopinya...i si anem les dues juntes i agermanades???
Ostres,em distrec un moment,i descobreixo que ja esteu totalment entregades al nudisme exhibidor, encara que tan sols sigui en l’inconscient.
De fet sempre en aquests casos,si quelcom no va bé,sempre es culpa del respectable.
Qüestió de gustos vaja.
Tinc que advertir-vos però que cal triar situacions favorables al màxim ,mai una festa de cargols o la postura del berberetxo.
De tota manera,coneixent-vos una mica,estic segur que tot estaria supergracios i fins i tot amb un toc d’elegància.
Pobreta Bassinguer................
Dostoievsky va escriure una novel.la sensacional dedicada a un idiota, i vet aquí quin idiota més encantador
Vós teniu tots els encants, sr/a. Noctas...
Que el meu bloc és el seu bloc, si és que hi ha blocs d'algú.
Publica un comentari a l'entrada