"Et boicotejaré l'equip de cricket en el tour per Anglaterra", diu Gordon Brown ( marrón) a Robert Mugabe (bastant marrón, també). Ui, quina por. És com dir: "com que no et portes bé, cinc minuts al racó de pensar!" i acte seguit comprar-li al marrón l'últim videojoc del catxes del Vin Diesel (Ajax Petroli?) destrossant els carrers de Johannesburg, posem per cas.
I és que les bones intencions dels polítics contrasten amb els interessos econòmics. Tots tenim un ull Truebil molt pràctic, que, en el moment necessari, ens ajuda a mirar cap a un altre costat. Parlant de petroli, la petrolera BP, mines de platí, jaciments de diamants...aquests són exemples de per què al món desenvolupat (que ranci aquest adjectiu!) li ha sobrevingut una lleugera tendència a l'estrabisme. I no serà que la història no ens hagi alliçonat sobre la qüestió.
Albert Sánchez Piñol, que no té res d'estràbic, abans d'escriure La pell freda ja s'havia donat a conéixer en diverses publicacions d'antropologia (ell és especialista en Àfrica). El seu assaig Pallassos i Monstres és especialment clarivident. Recordeu Amin Dada, Bokassa, Macías, Obiang? Sánchez Piñol ens repassa la tragicòmica vida de tots ells, i el que és pitjor, de les seves atrocitats. Un cito un trosset de pròleg:
I és que les bones intencions dels polítics contrasten amb els interessos econòmics. Tots tenim un ull Truebil molt pràctic, que, en el moment necessari, ens ajuda a mirar cap a un altre costat. Parlant de petroli, la petrolera BP, mines de platí, jaciments de diamants...aquests són exemples de per què al món desenvolupat (que ranci aquest adjectiu!) li ha sobrevingut una lleugera tendència a l'estrabisme. I no serà que la història no ens hagi alliçonat sobre la qüestió.
Albert Sánchez Piñol, que no té res d'estràbic, abans d'escriure La pell freda ja s'havia donat a conéixer en diverses publicacions d'antropologia (ell és especialista en Àfrica). El seu assaig Pallassos i Monstres és especialment clarivident. Recordeu Amin Dada, Bokassa, Macías, Obiang? Sánchez Piñol ens repassa la tragicòmica vida de tots ells, i el que és pitjor, de les seves atrocitats. Un cito un trosset de pròleg:
"Eren pallassos, però també monstres. I en el monstre l'extravagància és inseparable de l'espant. Els seus súbdits van conèixer tot l'espectre dels horrors. Si no fos perquè han estat contemporanis nostres, tindríem la temptació de negar-ne l'existència. Però eren reals. Per això hem preferit cedir-los la paraula. Que siguin ells mateixos els qui es retratin tal com eren i tal com són".
I vet aquí que ara s'exhibeix, amb tot el seu esplendor, un altre pallasso monstruós. Però només se'ns acut castigar-lo sense sopar, o recriminar al nonagenari Mandela per què no pren partit. Com al supermercat del meu poble. Ara que fa bo, cada matí es passeja un padrí per la zona de les caixes i es dedica a repassar, darrera d'unes ulleres de montura metàl.lica i unes cataractes considerables (té mèrit la cosa) totes les mamàs que estiguin de bon veure. L'altre dia, després de preguntar-li a la noia que anava davant meu el seu nom ("Marta", respongué ella, tement-se el pitjor) li digué: "senyora, vostè té unes popes molt grosses". Quan fou conscient de la hilaritat que provocà el seu comentari ens mirà a totes i cada una de nosaltres i digué, amb una rialleta entremaliada: "és que jo m'hi fixo molt".
Deixeu doncs Mandela tranquil, bastó en mà, vestit amb saharianes ètniques i tractant la reina d'Anglaterra de tu. Com diria Pujol, a ell ja no li toca. El més trist és que no sorgeixin Mandeles joves per tot arreu, sense bastons, ulleres ni cataractes...i que s'hi fixin molt.
4 comentaris:
Hola,indignada amiga meva.
Com a Cavallerdeblancarmadura,et puc assegurar que la nostra vida,ara mateix,no es tan fàcil com abans.
Temps eren aquells en que les donzelles,quan cridaven,era perquè les estaven violant.......
Ara es força més difícil.Normalment quan sentim crits i acudim de pressa i corrents a prestar la nostra ajuda a la tal donzella,o ja esta satisfeta,o encara crida però es de plaer. Gairebé sempre , la nostra aparició es contestada amb un “i tu que coño miras......pasmao!!!”
Com comprendràs,procurem no ajudar si no ens ho exigeix una nodrida concurrència dels nostres fans. Tot i així si no tens molts testimonis,sempre et poden acusar de quelcom mal intencionat i acabar als jutjats.
Bromes a part,estaria bé que algú penses la manera de que els abusos d’aquest tipus,tinguessin alguna mena de punició a mida. Però pensa sempre que podria haver-hi mastegots per ser àrbitre de una cosa com aquesta .
Per si de cas,continuaré enllustrant-me l’armadura .
Per si de cas,eh!
En el meu anterior comentari a les teves provocacions,m’he descuidat de dir-te que la destrucció de la nostra ciutat de Barcelona,no sols es un videojoc mal intencionat,es un fet que si mires els teledesgracies comprovaràs dia rere dia.
Si més no aquesta sembla la intenció de molts dels seus visitants.
No patiu per això,es una estratègia per canviar la decoració 1992,ja obsoleta.
De totes maneres,fa una mica de ràbia descobrir en els crèdits del videojoc ,noms tan coneguts com Rouki Varelink ,JM Ansar,A Acewes i tans altres coneguts de tots nosaltres.
No serem
No serem moguts
Igual que el pi a prop de la riveeeera
No serem moguts...................ai!
Acabo d'escoltar, des de la terrassa de casa meva, la desagradable veu del veí de la casa del davant:
- Las cosas hay que hacerlas como digo yo, no como tú crees. ¡Porque tú te equivocas siempre!
-...
- ¡CALLA YA!
No sé si parlava amb la seva dona, o amb el seu nét, però no ho feia en broma. Era un monstre.
Els exalumnes reconeixen pel carrer la professora dels darrers anys de la ESO:
-¡PUTAAAA!
Doneu-los-hi un qualificatiu. Monstre és poc.
El conductor va accelerar per avançar-me i arribar abans que jo a la cruïlla, que es va saltar sense respectar el senyal de stop.Per sort, aquest cop no va xocar amb una família que tornava de vacances amb els seus fills. I no va poder ser un monstre.
L'alumne em va aturar pel passadís. Plorava i em deia que no volia continuar vivint, que els seus companys l'insultaven continuament, que el despreciaven i el perseguien, que les nenes l'utililitzaven per fer-se les víctimes i així poder esperonar contra ell els alumnes més matxotes. Em deia que ell no havia tingut mai res. No era ell el monstre.
Tots aquests monstres que he citat ni tan sols serien considerats delinqüents. Mai no anirien a la presó per haver comés actes com aquests. Viuen tranquil.lament i els permetem que continuïn fent petites monstruositats, perquè per altra banda no hi podem fer res més.
Em pregunto què seria de nosaltres si de repent ocupessin el lloc d'alts mandataris dels països més desenvolupats. Bé, crec que alguns ja hi han arribat.
Sant Jordi, where are you?
Ostres,m’esteu tocant el cor.
Reconec que teniu raó. De fet,tindria que deixar d’enllustrar la meva tan blanca armadura i dedicar-me a posar les coses al seu lloc,però cada vegada que em poso l’elm,me’n recordo de la ultima denuncia per lesions.
L’idiota existia,jo el vaig trobar,neutralitzar i crec que encara se’n recorda de mi. Però jo també d’ell. I us asseguro que es força incòmode,sobretot perquè com que son molts,toquen a varies denuncies per cavaller.
Continuaré incomodant ,destorbant,impedint i neutralitzant tans cretins com em trobi per davant,a l’assassinat,no m’atreveixo a arribar-hi.
Publica un comentari a l'entrada