dimarts, 5 d’agost del 2008

Fent eses a 40 graus




Lleida DF. 4h p.m. Temperatura de confort: 39ºC (confort per a qui? per als cactus?). La dona travessa la Rambla d'Aragó desèrtica penosament, sota un sol de justícia, acompanyada del seu fill adolescent, que, com a tal, és present en cos, però no en ànima. L'ambient és tan xafogós a aquella hora que afecta el discerniment: la dona no sap si el semàfor és vermell o verd, o si la font d'aigua del final de la Rambla és real o un emmirallament. Les gototes de suor que li cauen a les parpelles potser hi tenen alguna cosa a veure. L'autista que porta al costat vestit amb pantalons pirata, malgrat ser més alt que ella i tenir dos ulls com dos fanals, no l'ajuda a dissipar els dubtes.

Avancen com dos zombies cap al casc antic. La dona es venta mecànicament amb el sobre de les anàlisis de sang que duu a la mà dreta. En un panell elèctric van apareixent consells benintencionats que la Paeria dóna als seus conciutadans per a suportar l'onada de calor: "eviteu sortir al migdia, quan fa més calor" (ah! i per què m'han donat hora a un quart de cinc de la tarda?), "mulleu-vos la cara i la roba" (em presento a la consulta del metge com una miss samarreta mullada?), "mireu de passar dues hores en llocs climatitzats" (i per què no tres setmanes en una platja de Hawai?).

Entren a l'edifici. La frescor que encara conserven les portalades antigues els consola una mica. Pugen a peu fins la primera planta. La dona pregunta absurdament: tens calor, fill meu? La barreja caòtica d' ossos, acnè, pèl de bigoti incipient, neurones òrfenes i hormones esvalotades baixa un moment de la inòpia per respondre la seva mare amb una veu adolescent (o sigui: de senyora gran): "nnnooo..."

Entren a la consulta del metge. La frescoreta de l'escala ja és història: una bafarada de calentor els dóna la benvinguda alhora que la rialla disculpatòria de l'infermera: -Passeu... tenim l'aire condicionat espatllat... tot el dia que truco els tècnics però només fan que donar-me llargues. Us he posat un ventilador al terra...

La dona i el sac d'hormones desorbitades s'asseuen a la sala d'espera. Davant d'ells un pare mira de jugar a la Nintendo de la seva filla, la qual intenta, endebades, que l'home se'n surti. Vençut, l'home pregunta: -Com ho faig per sortir del joc, Laia?. La nena contesta amb candor: -Pues suïcida't, papa. És lo millor.
La dona pren el diari de damunt de la tauleta; durant l'agost els diaris haurien de valer 25 cèntims, perquè tenen com a molt la quarta part del número de pàgines habituals. Li crida l'atenció que, en primera plana, es faci constar que Berlusconi, cansat potser que els periodistes no es fixin en les seves sabates de plataforma, el maquillatge i el cabell pintat de Grecian, ha fet tapar amb un púdic vel una popa d'una figura femenina d'un quadre de Tiepolo que fa de fons a la seva sala de premsa. La dona té tanta calor que no està per valoracions sobre el puritanisme del primer ministre. Veient la imatge, donaria el que fos per treure's la camisa, els sostens, el vel i la vergonya i quedar-se amb pilota picada talment com la Venus abans de ser víctima de l'inusitat atac de pudor de l'amo de Telecinco.
Un cop davant del metge -un granadí molt salat que de tant en tant en fot alguna en català-, la dona lliura les anàlisis i es deixa prendre la tensió. A la sala, com sospiteu, també hi és present el bony hormonal, però no cal que us l'imagineu. Com si no hi fos.
"Pueh, fija meva, vah a seh que estáh hipotensa y anémica. Tieneh la ferritina hesha un asquito. Con este caloh tieneh que está arrastrándote...Te vah a toma una capsulita de hierro durante treh meseh. No te ehtrañe si hases las heses negrah". Les "eses"? es pregunta la dona. El sevillano suat li llegeix el pensament: "Lah caquitas, mujé, lah caquitas...".
Un cop altra vegada al carrer, l'anèmica de les eses fosques i l'apèndix amb pantalons pirata es dirigeixen al dentista (perdó! l'o-don-tò-leg). A la massa informe d'hormones li han de posar aparell d'ortodòncia, que serà -pensa la hipotensa- l'únic consistent que la persona que és el seu fill durà al damunt els pròxims mesos. Mentre caminen penosament la dona prega en silenci que l'aire condicionat del dentista funcioni, encara que només sigui per compensar la fortuna que ha de deixar al ja gras calaix de l'o-don-tò-leg. En cas contrari, sempre es pot prendre la solució que la sàvia nena d'abans aconsellava al seu pare: "pues suïcida't; és lo millor".
































5 comentaris:

Majorette ha dit...

Aquesta nova entrada dóna peu per desenvolupar diversos temes de rabiosa actualitat:
-la creixent afàsia entre la població a l'etapa adolescent
-l'escalfament parcial del planeta a les comarques de l'interior
-els problemes dels pacients per entendre l'argot mèdic dels metges immigrants
-l'alarmant increment de l'ìndex de suïcidi degut a la impossibilitat d'integració a la societat actual.
-la propera inserció de la pròspera classe odontòloga a la categoria d'intocable.
-...
-...
Tanmateix, escolliré aquest: El retorn al passat recent.
Llegia no fa gaires dies en un correcte article, les declaracions d'una mare de família que es mostrava indignada perquè no podia portar els seus fills a la platja, degut a la creixent exhibició de pits (femenins, clar) que les usuàries dels mateixos s'entestaven a dur a terme. No sé com els marits i els germans- deia l'abnegada mare-els ho permeten. La integrant d'aquest clan masclista demana un cop més que se'ns posi al nostre lloc, sí senyor, ben tapadetes i si pot ser a la cuina. I que ens ho mani qualsevol component masculí, que per alguna cosa han nascut amb pitxa.
És normal, doncs, que això hagi trascendit i hagi arribat fins i tot a la Bella Itàlia, on l'apreciat Berlusconi ha manat tapar una popa pertanyent a una model que va existir al segle XVIII. Que vagi tapant un pit de cadascuna de les exhibicionistes actuals és només qüestió de temps.(Què seríem llavors, pit guerxes?)
De vegades m'agradaria tornar al passat. Però no us confongueu, vull dir al passat passat, no a la nostra història més recent, és dir l'època pecaminosa que encara ara està present en algunes mentalitats (ja se sap, sempre hi ha hagut gent que va endarrerida en els aprenentatges).
Vull dir al passat abans de les religions ( que n'hi ha?). A aquella breu treva de temps en la qual no vam sentir vergonya d'ensenyar el cos nu, però sí per no compartir la pell de l'ós a l'hivern.

Diari Mínim ha dit...

M’has de donar l’adreça d’aquest metge andalús. Em sembla que tinc el mateix mal que tu. Aquests dies m’arrossego més que un caragol. Vull que em faci remuntar la “ferratina”, què no sé que és però que suposo que si en tens molta doncs llavors desapareix la sensació de que de cop i volta pots començar a arrojar pels racons o de que en qualsevol moment pots caure rodó i llarg com un sac. Jo vull ferratina, doncs, i les "heses" que surtin del color que vulguin; com si surten fluorescents!

Rosa Peroy ha dit...

Benvolguda Majorette:

T'he de dir que, a l'arribar a la consulta del dentista, ens van tenir, al bulto i a mi, esperant dues hores en una sala d'espera climatitzada, amb la qual cosa jo vaig ser molt feliç (el bulto no se sap mai el que sent), perquè vaig acomplir els consells que el meu estimat alcalde em dóna per a que tingui una vida ben llarga i els meus impostos també. Si així no hagués estat, estava totalment decidida, com tu molt bé dius, a retornar a l'època de les cavernes, despilotar-me alegrement i grunyint descontrolada fotre-li un cop de garrot al dentista al cap. Per pesetero. I al bulto. Per autista.

Rosa Peroy ha dit...

Envejat Jordi pre-vacacional:

Vés que en lloc de la ferritina no em calgui unes bones vacances com les que tu estàs a punt d'encetar. Dóno fe que la consonant sorda que diàriament té a bé abandonar el meu cos té talment el color de la perruca del talòs de torn que cada any fa de Baltasar a la Cavalcada dels reis majos.

SSSSSSSSSSSSSSSSSSSS

cavaller de blanca armadura ha dit...

Veig que tal i com m’havien advertit,encara hi ha gent que no ha acabat les seves vacances.
Si algun dia se’m dissipa la cosa etílica,estudiaré el tema,podria ser que al haver-les començat abants..................?No se vaja.
Escolta,parlem de la mateixa Lleida de l’anticicló ?
Aquella Lleida de la boira espessa com de pel•lícula de destripadors?
La nostra Lleida dels termòmetres sota zero?
Com es que no es pot administrar tanta caloreta i tan de sol per anar subministrar un dia si i un altre no de solet i boireta humida durant tot l’any i aconseguir així un clima divertit i apte per a persones normals.
Esta clar que el que està circulant per les neurones de l’adolescent deu ser això, i algun parell de popetes amigues, naturalment.
Llarga vida a l’inconsciencia.