Fent eses a 40 graus

Lleida DF. 4h p.m. Temperatura de confort: 39ºC (confort per a qui? per als cactus?). La dona travessa la Rambla d'Aragó desèrtica penosament, sota un sol de justícia, acompanyada del seu fill adolescent, que, com a tal, és present en cos, però no en ànima. L'ambient és tan xafogós a aquella hora que afecta el discerniment: la dona no sap si el semàfor és vermell o verd, o si la font d'aigua del final de la Rambla és real o un emmirallament. Les gototes de suor que li cauen a les parpelles potser hi tenen alguna cosa a veure. L'autista que porta al costat vestit amb pantalons pirata, malgrat ser més alt que ella i tenir dos ulls com dos fanals, no l'ajuda a dissipar els dubtes.

Avancen com dos zombies cap al casc antic. La dona es venta mecànicament amb el sobre de les anàlisis de sang que duu a la mà dreta. En un panell elèctric van apareixent consells benintencionats que la Paeria dóna als seus conciutadans per a suportar l'onada de calor: "eviteu sortir al migdia, quan fa més calor" (ah! i per què m'han donat hora a un quart de cinc de la tarda?), "mulleu-vos la cara i la roba" (em presento a la consulta del metge com una miss samarreta mullada?), "mireu de passar dues hores en llocs climatitzats" (i per què no tres setmanes en una platja de Hawai?).

Entren a l'edifici. La frescor que encara conserven les portalades antigues els consola una mica. Pugen a peu fins la primera planta. La dona pregunta absurdament: tens calor, fill meu? La barreja caòtica d' ossos, acnè, pèl de bigoti incipient, neurones òrfenes i hormones esvalotades baixa un moment de la inòpia per respondre la seva mare amb una veu adolescent (o sigui: de senyora gran): "nnnooo..."

Entren a la consulta del metge. La frescoreta de l'escala ja és història: una bafarada de calentor els dóna la benvinguda alhora que la rialla disculpatòria de l'infermera: -Passeu... tenim l'aire condicionat espatllat... tot el dia que truco els tècnics però només fan que donar-me llargues. Us he posat un ventilador al terra...

La dona i el sac d'hormones desorbitades s'asseuen a la sala d'espera. Davant d'ells un pare mira de jugar a la Nintendo de la seva filla, la qual intenta, endebades, que l'home se'n surti. Vençut, l'home pregunta: -Com ho faig per sortir del joc, Laia?. La nena contesta amb candor: -Pues suïcida't, papa. És lo millor.

La dona pren el diari de damunt de la tauleta; durant l'agost els diaris haurien de valer 25 cèntims, perquè tenen com a molt la quarta part del número de pàgines habituals. Li crida l'atenció que, en primera plana, es faci constar que Berlusconi, cansat potser que els periodistes no es fixin en les seves sabates de plataforma, el maquillatge i el cabell pintat de Grecian, ha fet tapar amb un púdic vel una popa d'una figura femenina d'un quadre de Tiepolo que fa de fons a la seva sala de premsa. La dona té tanta calor que no està per valoracions sobre el puritanisme del primer ministre. Veient la imatge, donaria el que fos per treure's la camisa, els sostens, el vel i la vergonya i quedar-se amb pilota picada talment com la Venus abans de ser víctima de l'inusitat atac de pudor de l'amo de Telecinco.

Un cop davant del metge -un granadí molt salat que de tant en tant en fot alguna en català-, la dona lliura les anàlisis i es deixa prendre la tensió. A la sala, com sospiteu, també hi és present el bony hormonal, però no cal que us l'imagineu. Com si no hi fos.

"Pueh, fija meva, vah a seh que estáh hipotensa y anémica. Tieneh la ferritina hesha un asquito. Con este caloh tieneh que está arrastrándote...Te vah a toma una capsulita de hierro durante treh meseh. No te ehtrañe si hases las heses negrah". Les "eses"? es pregunta la dona. El sevillano suat li llegeix el pensament: "Lah caquitas, mujé, lah caquitas...".
Un cop altra vegada al carrer, l'anèmica de les eses fosques i l'apèndix amb pantalons pirata es dirigeixen al dentista (perdó! l'o-don-tò-leg). A la massa informe d'hormones li han de posar aparell d'ortodòncia, que serà -pensa la hipotensa- l'únic consistent que la persona que és el seu fill durà al damunt els pròxims mesos. Mentre caminen penosament la dona prega en silenci que l'aire condicionat del dentista funcioni, encara que només sigui per compensar la fortuna que ha de deixar al ja gras calaix de l'o-don-tò-leg. En cas contrari, sempre es pot prendre la solució que la sàvia nena d'abans aconsellava al seu pare: "pues suïcida't; és lo millor".