Allò bo no es fa esperar

Confesso que miro poc la televisió. Segurament per falta d’interès, o de temps, o d’ambdós factors. Per això m’ha sorprès un article en premsa on s’explica que més del 60% dels programes emesos comencen  més tard de l’horari programat –TV3 també està inclosa, per la banda de la cua en el rànquing, però- i, paradoxalment (sic), els programes ‘de prime time’, com el Gran Hermano VIP, són els que s’inicien amb més retard. A vegades triguen vint minuts sobre l’hora prevista, fent bona la dita que ‘tot allò bo es fa esperar’.

Suposo, també des de la meua inòpia, que els espectadors habituals d’aquestes cadenes ja saben com va això, i durant aquells minuts de retard, tot esperant, aprofiten per parar taula, pintar-se les ungles, estendre una bugada, fer ús del matrimoni –que, guardeu-me de mentir, sovint sol ser un ús curt- o posar a dormir el nen. I així els usos dels fusos horaris adquireixen un matís líquid, davant la dictadura del rellotge en els informatius o en la ràdio.

Dec tenir una visió molt rígida d’aquest assumpte, però em molesta la poca puntualitat, en qualsevol àmbit. Sento una lleugeresa interior si el tren arrenca de l’estació quan toca, si l’avió aterra a l’hora prevista, si el dentista em fa esperar només deu minuts, si el meu fill gran torna ‘de marxa’ a l’hora convinguda. Aleshores, el gran desordre del món es fa de més bon portar, dins d’un caos menys caòtic. Sortosament, acudeixo a molt pocs casaments i encara menys d’eclesiàstics, però em treu de polleguera quan la núvia apareix mitja hora després d’haver tingut el nuvi amb cara de babau esperant a l’altar. Que jo no sé com el pobre noi no s’ho pren com un spòiler del que serà la seua vida futura. Però això és una altra història.

Perquè em molesta que em facin esperar, tendeixo a ser puntual a les cites, si no és per una causa major. Segurament no faig bé, i qualsevol coaching m’aconsellaria un lleuger retard, per crear una certa tensió que afavoriria la meva entrada triomfal. Si quedem a les nou, a les nou. Però tot sovint arribo la primera i em dóna temps a llegir al diari notícies freaks com aquesta que us explico, o com una altra, a la secció de política, que diu que les esquerres a Lleida no es presentaran a les eleccions municipals, amb data fixada cada quatre anys, sota cap marca blanca, no perquè no vulguin, sinó per falta de temps. Tan indiscutible és la puntualitat de la data de les municipals, com la que demostren els egos dels nostres polítics, que els impedeix, una vegada més, arribar com cal a la cita. A l’hora. Alhora.

Per això, la darrera vegada que vaig quedar amb algú, per evitar malentesos, per whatsapp, li vaig deixar molt clar: SÓC FASTIGOSAMENT PUNTUAL. Qui va rebre les feridores majúscules es va limitar a arribar mitja hora abans que jo, salvant-me de llegir absurdes excuses de mala praxis política que no convencen ningú. I des d’aquell vespre que no toco ni quarts ni hores.

Margarit sempre m’obliga a aturar-me

Si vull trobar què sóc no puc buscar

més que en dos llocs: la infància i ara que sóc vell.

És on la meva nit és neta i freda

com els principis lògics. La resta de la vida

és la confusió de tot el que no he entès,

els tediosos dubtes sexuals,

els inútils llampecs d’intel·ligència.

Aquest és un fragment del poema Identitat, inclòs en el nou poemari de Joan Margarit Des d’on tornar a estimar.

Margarit sempre m’obliga a aturar-me. A cada llibre, rebla una mica més el clau fins a tocar allò essencial que tots compartim, malgrat ens consti veure-ho. Després de No era lluny i difícil i Es perd el senyal, el poeta torna a posar música al pas dels anys, a les fractures de la vida, al fer-se vell amb dignitat i sense pressa. No és resignació, és acceptació tranquil·la, més palesa a cada llibre, a cada vers depurat i senzill. Es confessa hereu directe de Vinyoli –que va saber des d’on tornar a estimar, malgrat hagués de jugar tan males cartes- i ens diu que no hi ha un bon poema si no té el sentit comú que el sustenti. Margarit ens parla de la música, dels amics que se li moren, de les filles que se li han mort, de l’amor de la maduresa, de la Barcelona actual “maquillada com una mare morta”, i li surt l’arquitecte quan “somiava que havia de fer el càlcul/d’un edifici d’un miler de pisos”.

Records fugaços que retornen sempre passats pel tamís de la intel·ligència, la vida perd la linealitat acostumada per tornar-se un tot rodó, que Margarit veu amb ulls de voltor. La senectut culta malgrat “hi ha pocs llibres que encara m’enlluernin”, entenent la cultura com a eina de supervivència i la poesia com a eina per no deixar mai d’estimar.

Margarit sempre m’obliga a aturar-me. Apago el mòbil, oblido el temps i deixo la confusió de tot el que no entenc, dels tediosos dubtes i els inútils llampecs d’intel·ligència. Com en el poema Mare i fill, en què un nen camina unes passes darrera la mare i “ella no el veu. Com pot saber que hi és? Que el nen no és lluny? Tant, que no tornarà”. Em paro en sec perquè la part d’infantesa que penja encara de mi guanyi la distància perduda i s’aturi en sec, per abraçar-la. Margarit sempre m’obliga a aturar-me.

La neu al casc

Obro la finestra de l’habitació de bat a bat. Efectivament, l’espectacle és de postal. Encara falta estona per la matinada i la llum groga dels fanals li dóna al carrer emblanquinat un aire melancòlic que capturo amb la càmera del mòbil. Com a bona malalta de les xarxes socials, la penjo a twitter i a facebook i em poso els auriculars de la ràdio.

El petit es desperta, descalç i despentinat i mira pel finestral. —Neva, mare, constata desapassionadament. A cops me l’imagino com els nens de les pel·lis americanes, que frisen per sortir al carrer i baixar amb el trineu. Però aquest catalanet de vuit anys es beu el suc de taronja mentre mira la tele. Què hi farem.

Per la ràdio avisen que si s’ha de sortir es faci amb precaució més aviat del normal, perquè es preveuen retencions i carreteres tallades. La nevada s’allargarà tot el matí. M’arriba un correu electrònic de l’escola avisant que s’han suspès les classes. Es queden a casa. Sortiré sola. Millor.

Avaluo les meues possibilitats traient el cap per la finestra. Els cotxes llisquen per les rampes amunt, amb dificultat, quan surten del garatge. El meu és a peu pla. Molt serà que no pugui. Amb anorac, guants i gorra petonejo els plançons –el gran torna a ser viu, també- i els dic que facin bondat. Obro la porta del garatge. El meu petit cotxe groc em té por. Els fars em mirem suplicant-me que no li faci fer, que relliscarà allà fora. Jo faig com si fos només un cotxe i l’engego. Obedient, em treu del garatge, i enfilem, un quart d’hora abans de l’habitual, el camí cap a la feina. A la carretera secundària i solitària que m’hi du ha començat a agafar la neu. Circulo amb els fars, a trenta per hora, amb les volves de neu que cauen silenciosament damunt del capó. El termòmetre exterior del cotxe marca un -3º vermell i intermitent.

Just me’l trobo al mateix revolt de sempre. Un operari que controla el trànsit escàs del camí, perquè s’està construint un pont i, de tant en tant, dóna pas alternatiu amb un senyal d’stop o circuli. Sempre és el mateix. Porta guants i passamuntanyes i, a base de dies, ja ens saludem amigablement. Avui, em fa senyal que m’aturi amb la mà i s’apropa. Porta el casc ple de neu. Baixo la finestra del cotxe.

S’abaixa el passamuntanyes i amb un castellà tancat i somriure tímid em diu que després del revolt vigili, que a causa de les obres s’ha fet un clot que s’ha emplenat de neu i que ell m’indicarà què he de fer per no passar-hi. Li dono les gràcies amb incredulitat. Pujo la finestreta del cotxe l’interior del qual s’ha gelat durant la conversa. L’home em guia amb solvència i, un cop passat el solc perillós, s’acomiada amb la mà. Pel retrovisor, mentre m’allunyo lentament, veig que ha aturat una furgoneta per indicar-li, suposo, el mateix que a mi. Encara no ha sortit el sol, però clareja entre la neu.

Quan al migdia torno de camí a casa, el sol llueix, el vent bufa i la neu ha quedat amuntegada a les voreres del camí, adquirint tonalitats marronoses. L’home segueix allí, em veu i em saluda. El forat ha estat senyalitzat convenientment. Em dóna pas. Ignoro si saluda tothom, però sense passamuntanyes, a mi em regala una rialla ampla. Calculo les hores que fa que hi és. Avui nevava i ara fa vent. A vegades plou, i hem estat quinze dies amb boira espessa. L’hivern a la plana es cru. Sempre el veig allà plantat, amb el casc i els senyals, l’armilla reflectant i les botes.

Quan arribo a casa, miro els diaris digitals, que ens ofereixen centenars d’imatges de la neu, des de les bucòliques fins les còmiques, com la d’un conductor intentant posar les cadenes a les rodes del seu cotxe mirant un tutorial al youtube del seu mòbil. Però, com ja suposareu, si em fessin triar a mi la imatge del dia seria la de l’home prim de mitjana edat amb neu al casc, que tímidament, des de la més crua de les intempèries, mirava que cap dels conductors còmodament calefaccionats prenguéssim mal. Perquè és la seva feina. I la fa amb una rialla. I mentre miro notícies, piulades i incidències, penso que no tinc dret a queixar-me ni una mica així.

Quan la teoria falla

Fa catorze anys, en una escola pública d’un municipi del Segrià. A la classe dels Dofins, de P-3, la mestra es posa al final de la classe i crida, enriallada, dos nens perquè es posin davant de tothom, palplantats d’esquena a la pissarra, un al costat de l’altre. Els dos petits, tímids i callats, obeeixen. Els altres nens i nenes els miren, asseguts en els minúsculs pupitres.

El Mamé -diminutiu de Mahadmadou- i el Carles són un al costat de l’altre, vergonyosos i somrients, en veure que la mestra els pica l’ullet. Ella pregunta a la resta dels companys:

—Quina diferència hi ha entre el Mamé i el Carles?

Es fa un silenci de deu segons. S’escapen rialletes d’incomprensió. Els petits miren alternativament els dos nens i la mestra, amb ulls de plat. Algun de més inquiet s’aixeca i els mira als dos de dalt a baix, per descobrir on es la trampa del joc. No troba res i torna a asseure’s. Els dos petits, tranquils de mena, continuen plantats, amb sengles bates de quadres verds, botonades de dalt a baix, amb el nom brodat a la part esquerra del pit. La mestra insisteix:

—No hi veieu res diferent? Res?

Els Dofins murmuren, es pregunten els uns als altres, es posen dempeus per tornar a observar els dos petits del davant, que aguanten estoicament. Després d’uns minuts eterns, la Irene aixeca la maneta per demanar paraula:

—Jo ja ho sé, senyoreta! El Carles és més alt!

Actualment, el Mamé i el Carles són dos adolescents que estudien primer de batxillerat en un institut públic, amb altres nois i noies d’orígens diversos. Se saluden amb un ‘hola, tio’, parlen un lleidatà marcat i ja no porten bata. El Carles continua sent una mica més alt que el Mamé. I el Mamé continua tenint la pell tan negra com quan feia P-3, perquè els seus pares van néixer a Gàmbia i van establir-se al poble, on han tingut quatre fills.

Els dos nois cada any veuen com, quan arriba el temps de collir la fruita, la plaça del poble es converteix en improvisat campament a l’aire lliure de joves subsaharians, no gaire més grans que ells, esperant cada matí que el pagès passi amb el cotxe i els reculli, o no, per guanyar-se el jornal al camp. Tenen la pell tan negra i les dents tan blanques com el Mamé, però estan en un lloc diametralment oposat, a l’altre costat del mirall.

Francesc Serés, en el seu llibre La pell de la frontera, ens parla directament de la sort o la dissort dels que venen a casa nostra, del Senegal, Algèria, Romania o Xina, als pobles agrícoles del Baix Segrià o de la Franja, a la recerca d’una oportunitat que no troben allà on han nascut. Amb agudesa d’antropòleg, ens interroga a nosaltres a través dels immigrants, ens col·loca un mirall al davant i ens obliga a aguantar la mirada a cada diàleg, a cada paràgraf. Quan a penes es coneixia el fenomen de la globalització, nosaltres ja hi convivíem i els nostres fills en són fruit, malgrat que, quan passem per la plaça, ens dolgui mirar directament els sacs de dormir, les mudes esteses al sol, les garrafes d’aigua al costat de la font.

‘Teoritzem i llegim els metres de prestatgeria d’antropologia postmoderna que calgui, ens empassem coll avall la societat líquida, la pluriculturalitat i tots i cadascun dels neologismes que s’encunyen, però, després, un home et dóna el passaport que porta dins dels pantalons embolicat amb una bossa de plàstic, suada, una bossa que put perquè la suor put, la roba put i els camps puden. I la teoria falla’.

La nostra mirada travessa una frontera invisible, que Serés estripa com un tel per col·locar-nos en la part incòmoda, on les diferències no són ni de color de pell ni d’alçada, sinó una simple qüestió de sort, que l’arribada de la crisi ha fet de més fàcil comprensió. Per què ells i no nosaltres.

El primer cop del fill de la crisi

Té setze anys. Aparença de cupaire desmenjat, barba descuidada i dos metres d’alçada. Li encanta dormir i menjar. Estudia batxillerat científic per allò de ser pràctic i tenir sortida laboral, malgrat que les seues aptituds acadèmiques siguin unes altres, si és que en té. No demana res. Llegeix, navega per internet, surt de tant en tant amb els col·legues i s’estima amb bogeria la seua gossa. A l’institut li han demanat que escrigui com a exercici un article periodístic i ha analitzat, amb cert escepticisme adult, el fenomen ‘Podemos’. No suporta la xenofòbia, el menyspreu a la gent gran i el maltractament animal. Està al cas de tot, sense fer soroll.

És un dels fills de la crisi, que observa com diàriament els seus pares, autònoms, s’escarrassen perquè no els falti de res a ell i a son germà. Abans-d’ahir em va demanar que el despertés ‘ben d’hora, ben d’hora’ – i ho va fer, sorneguer, amb un gall que guardiolejava- ‘perquè jo, per votar, si convé m’aixeco a les sis’. A mig quart de deu estava al col·legi electoral, al costat del petit de vuit anys i meu, que l’observava. Excepcionalment nerviós, conscient que estava a punt de perpetrar el seu ‘primer cop’, com en aquella cançó de La Trinca, omplia tremolós el formulari-denúncia mentre suportava amb estoïcisme que la pesada de sa mare li fes fotos per l’ocasió.

Portàvem les butlletes impreses de casa. Vam guardar fila pacientment fins que ens va tocar. Va lliurar el carnet, amb un número astronòmicament alt, al president de la mesa, que amb rialla de complicitat li va donar l’enhorabona. Ell li va donar les gràcies amb rialla de ferros.

Feliços i tranquils, vam sortir del col·legi. Caminàvem cap al cotxe mentre les gotes fredes de pluja mullaven els carrers inusualment transitats de famílies amb aire de festa. Pensatiu, em va preguntar sobre la possibilitat d’unes eleccions properes: ‘i jo no podré votar, no?’. Em vaig treure d’un tupper simbòlic la resposta precuinada: que només li queden dos anys curts per assolir la majoria d’edat i que llavors, ja serà ciutadà de ‘ple dret’. No gaire convençut, va callar.

Jo, en canvi, em pregunto si d’aquí dos anys els esdeveniments que haurà viscut li hauran conservat aquestes ganes contingudes que ahir va poder materialitzar, o, en canvi, se n’haurà afartat tant que ja no voldrà saber res. Perquè la seva première fois té un no se què de coitus interruptus. I que en un futur proper continuï amb idèntica alegria o li tallin de soca-rel depèn de tots nosaltres. Temps al temps.

http://www.naciodigital.cat/lleida/opinio/9469/primer/cop/fill/crisi

Trobarem a faltar el teu 'm'agrada'

Escric això el matí de Tots Sants. Com que sóc de mal dormir avui he obert twitter molt aviat i la primera piulada que m’ha sortit al TL era d’algun optimista de primera hora que, a mode de tuit d’autoajuda, exhortava els seguidors a començar el dia amb joia: ‘Amunt tots! Que ja estan posant els carrers! #bondiadematí’.

Amb el cafè fumejant al costat del teclat m’he empassat la resposta que m’ha vingut, automàtica, al cervell: “els que segur que estan  posats avui són els cementiris, alegría de la huerta”. Però com la majoria de les piulades, me les acabo empassant. Per allò de no ser gaire impertinent.

Fa molts anys que he deixat d’anar al cementiri per Tots Sants. Hi tinc família –malgrat que la incineració ja predomina- i molt propera. I de fa poc. Però obviant la ubicació, la passejada no deixa de tenir reminiscències del que fèiem els lleidatans que tenim certa edat fa trenta anys: passejar un diumenge amunt i avall pel Carrer Major i Sant Antoni: el que ara en diem, quan ens fem els modernets, ‘l’Eix Comercial’. Quan avui al TN facin la desconnexió per Lleida veuré, com cada any, famílies que conec, amb rams de flors –i els menys previsors, amb una baieta humida per netejar el marbre- passejant relaxadament i aturant-se a cada cantonada, o a cada quatre o cinc làpides, per saludar un i altre, perquè a Lleida, siguem amics, coneguts o saludats, a la manera de Pla, tots som família.

De la manera de recordar els meus ja us en parlaré un dia, si us interessa, cosa que dubto molt. M’han cridat l’atenció, però, les noves modalitats funeràries que estan sorgint, sovint emparellades amb la tecnologia 2.0. Ara les exèquies es poden fer en streaming, perquè des de qualsevol punt del món el pas dels visitants per la sala de vetlles i la cerimònia, sigui laica o religiosa, puguin ser seguides. Els fèretres i les urnes –i utilitzo la paraula ‘urna’ en l’accepció que ara mateix està permesa, que l’altra, la democràtica, uix quina por, no es pot dir- es podran folrar amb el vinil que es vulgui, des de l’escut del Barça fins a la frase ‘L’empresa d’assegurances de la seva jubilació li agraeix el seu òbit prematur’. Dels cabells del difunt o difunta es podrà fabricar una gemma perquè pugui ser lluïda per la persona que se l’hagi estimat, com abans les mares es feien penjolls d’or amb les dents de llet dels seus fills encastades. S’ha de tenir mala llet.

De totes, però, la que més m’ha cridat l’atenció és ‘la crònica periodística’. No és de les més noves, però sí de les més utilitzades. Ja fa anys que, en alguns casos, s’ofereix la possibilitat que un periodista assisteixi a la cerimònia funerària i en redacti una crònica. L’objectiu és deixar per escrit els aspectes més significatius del funeral, des de una lectura emotiva fins a una cançó especial. La crònica s’entrega posteriorment a la família com un element de record.

Fa poc em van oferir fer d’speaker en un esdeveniment social. D’escriure una nota de premsa a fer un relat carxofa en mà només hi veig un canvi de registre. És qüestió de temps. Llavors, amb veu fosca i entristida, des d’un lloc discret de la sala de vetlles, hauré d’anar locutant tot allò que la cerimònia ofereixi. “I en aquest moment final, quan comença l’emotiva cançó La Vall del riu vermell, en què trobarem a faltar el seu somriure, l’afligida vídua no pot reprimir-ne un, mentre l’anterior esposa del difunt que, segons les nostres fonts no ha arreplegat un euro de l’herència del finat, la mira de cua d’ull, amb cara d’odi”.

Després la família ho podrà pujar a facebook, twitter i youtube. I tots estarem pendents del número de ‘likes’ i  comentaris. Que en pau reposaran.

     

El parpelleig del drac

Havia passat tot el mes d’agost dormint malament. L’editorial on feia anys que treballava, un grup de referència d’àmbit estatal amb delegacions a les principals capitals europees, havia practicat un ERO a trenta-quatre treballadors per –segons s’havia assabentat-, externalitzar els serveis de correcció lingüística i traducció i abaratir costos.

Havia vist companys que feia anys que treballaven a prop de la seua taula posar, d’un dia per l’altre, les coses mansament en una caixa de cartró, com en una pel·lícula americana –el darrer objecte: la foto emmarcada dels fills- i abandonar el lloc de treball.

A finals de juliol va córrer la veu –com sempre, tot eren conjectures, ningú informava de res- que l’empresa aplicaria un nou expedient just al tornar de vacances. Va fer números ràpidament: els companys que havien fet fora portaven menys anys que ella a l’empresa. Aquesta vegada, segons el volum de treballadors que volguessin acomiadar, bé podia ser ella una de les afectades. Amb aquest dubte rosegant-li l’estómac va passar el mes de vacances com –suposava- bona part dels seus companys.

Va decidir que aquell agost es quedarien a casa. Van fer, ella i els nens, alguna escapada d’un dia a la platja, entre setmana. La resta del mes va transcórrer lent, anguniós. Cada matí recalculava la situació financera domèstica: tenia quatre estalvis i junt amb allò que li pertoqués d’indemnització tal vegada podria treballar com autònom, des de casa. Potser inclús –per què no?- des de la mateixa empresa li podrien lliurar textos per llegir i fer la primera tria, per corregir, per traduir. La seua feina li encantava i no s’imaginava fent res més.

El dilluns u de setembre va arribar, puntual, al final d'una altra nit d’insomni. Després de dutxar-se es va posar una samarreta negra de tirants, uns texans –havia perdut pes durant l’estiu- i unes sandàlies planes. Amb els cabells humits encara i sense fer soroll per evitar despertar els nens que no començaven el curs fins quinze dies després, va tancar suaument la porta i va agafar el metro que la deixava a dos carrers de l’edifici on treballava.

Just baixar del metro va veure un dels documentalistes més veterans que sortia de l’empresa i s’asseia, parsimoniosament amb un paquet a la mà, a la terrassa de la cafeteria de la cantonada. Ella va mirar l’hora al mòbil: encara faltaven deu minuts per les nou.

Quan l’home la va veure li va fer una rialla i, mentre s’encenia un havà, li va indicar amb un gest que s’assegués amb ell. L’historiador tenia seixanta anys, era gras i amb barba blanca. Un bon vivant amable, considerat un dels millors professionals de l’empresa, que treballava feia més de quaranta anys al servei de documentació gràfica. Va demanar un perfumat.

—Aquella mala puta m’acaba d’acomiadar—, li va dir amb una mitja rialla irònica—. Diu que surto massa car a l’empresa... No sap el favor que m’ha fet. La dona i jo ja havíem decidit jubilar-nos i cuidar dels néts. I jo tindré temps lliure per acabar una recerca que em té el cor robat i mai puc enllestir.  El que m’ha fotut més... —se li va enfosquir la mirada— saps què m’ha fet? M’ha “regalat” això.

L’home li va posar a les mans una capseta encara mig embolicada amb paper xarol vermell que contenia un full allargassat. Ella el va mirar inquisitiva.

—És un val. Una estada en un balneari d’aquests que t’hi tanques per aprimar-te. Aquelles collonades de tenir-te menjant pastanaga amb barnús durant quinze dies i fent-te neteja de còlon. M’acomiada amb un parell de collons i em diu que sóc un gras fastigós! La mare que la va parir. Com me n’alegro de perdre-la de vista...

Va esclatar en una rialla aguantant-se l’havà amb les dents. Ella es va acomiadar fent-li una sentida abraçada. No volia fer tard. Notava el nus de l’estómac prement-li el diafragma, dificultant la respiració.

Va arribar a la cinquena planta. Just deixar la bossa al seu seient va venir a saludar-la el bidell, que amb cara de circumstàncies li va dir, amb un cop de cap assenyalant la porta tancada del despatx de ‘Cap de recursos humans’:

—M’ha dit que quan arribessis entressis a veure-la.

Va picar a la porta, prenent aire. Una veu aflautada li contestà des de dins: —Endavant!

Darrera de la taula l’esperava amb un somriure impostat. La va mirar de dalt a baix, amb uns ulls grisos i rodons, exageradament maquillats. Eren de la mateixa edat. Cabells rinxolats tenyits, roba caríssima que amagava un evident sobrepés que anava en augment. Damunt la taula, al costat de l’ordinador, una caixeta embolicada amb paper xarol vermell.

—T’has aprimat, oi, nena? Seu, seu —mentre seia s’empassà la poca saliva que li quedava—. Com ja deus saber, l’empresa està portant a terme una remodelació que considera totalment necessària per adaptar-se als temps de crisi—. Els dits gruixuts plens d’anells jugaven amb un bolígraf amb el logo de l’editorial. —Malauradament, això ha fet que hàgim hagut d’aprimar el número de treballadors. A mi em toca el trist paper d’haver-ho de comunicar a l’afectat, encara que, com ja saps, la decisió no la prenc jo.

La mirava amb les dues rodones grises, envoltades de rímmel, sense parpellejar. —Per aquesta mateixa raó, també sóc l’encarregada de comunicar-te que “els de dalt” han decidit que tu, malgrat alguna opinió en contra... continues amb nosaltres. Bé, si tu vols, és clar.

Ella, que havia anat fent que sí amb el cap, va restar immòbil de sobte. La malvolença que aquesta dona sempre li havia tingut no havia servit de res. La volien a l’empresa. La cap de recursos humans va fer un somriure amb evident esforç.

—Per tant, no cal que pateixis pel teu lloc de treball. De tota manera, m’he pres la llicència de fer-te un regal personal, com un premi per la feina ben feta, pel que es veu.— Li va lliurar la capseta—. No t’ho prenguis malament. Crec que la imatge personal és una bona targeta de presentació per a l’empresa, sobretot en les dones. Tu ets tan... minimalista...

Quan va entrar a l’elitista centre de bellesa l’esteticista li va indicar que el val que portava servia per un any de manicura francesa, de mans i peus. La noia li va agafar les mans, primes i llargues, amb les ungles curtes a ras de carn.

—Li ensenyaré el catàleg, però amb unes ungles tan petites no podrem fer massa cosa.

—És igual. Feu figures d’animals? Mitològiques?

—Aquí podem fer qualsevol figura, senyora. El problema és la poca superfície que tenim per treballar.

—Faci’m un Sant Jordi. I un drac. Jo treballo amb llibres. Vull un Sant Jordi.

—Un drac? Les dues figures quedaran desproporcionades. El drac és massa alt. No hi cabrà.

—Treballo teclejant. No puc ni vull dur les ungles llargues. No pateixi. El farem cabre.

L’endemà, per anar a treballar, ella es va posar els mateixos texans i sandàlies, i es va canviar de samarreta. Se’n va posar una de color verd –‘la imatge personal és una bona targeta de presentació per a l’empresa’-, com el drac que portava dibuixat vint vegades al seu cos.

La nit abans, mentre sopaven, la filla petita li havia mirat amb femení deteniment les ungles decorades. Un Sant Jordi minúscul pren una espasa amb sang. Al costat, la figura dreta d’un drac, que l’ungla fa acabar just on li comença el coll. Al terra, com un punt, el cap del drac ha caigut entre les potes. Els ulls són dues pinzellades rodones i grises, que miren atònites, sense parpellejar.