L'humor és l'EXIT

Aquests darrers dies algú ha publicat a facebook un fragment d’un escrit en prosa de Kerouac. Ell, junt a altres noms com Ginsberg o Burroughs va ser membre destacat d’un grup d’escriptors nordamericans de la dècada dels cinquanta del segle passat, el moviment beat. Creadors transgressors, van ser coneguts inicialment per les seues intervencions teatrals, postures anti establishment i al·legats en favor de les drogues, l’alcohol i la llibertat sexual. L’obra cabdal que defineix el moviment, que poc a poc va anar adquirint naturalesa literària, va ser On the road, de Kerouac.

L’LSD, la mística oriental, la carretera i el Wild side van marcar les pautes d’un concepte ‘beat’ –buit, esgotat-, adoptat per un col·lectiu que ni tan sols volia ser considerat com a tal. Però la història no l’acaben dibuixant els protagonistes, antiherois que, lluny de voler canviar el món, miraven d’escapar-se’n tant com podien. Paradoxes de la vida, el moviment beat va ser l’embrió del que, una dècada més tard, va fer néixer el moviment hippie, paradigma d’una nova visió del món, el flower power i l’esperança d’un futur millor. Com diu un fragment d’una cançó del ciudadano Sabina “ellos que querían comerse la vida y fue la vida y se los merendó”. Majoritàriament, els beat van acabar morint joves pels excessos, i alguna integrant femenina, pel suïcidi, tal era la repressió que la dona havia de suportar.

Berenats els beats, o en psiquiàtrics més d’un (recordem que Burroughs va disparar contra la seua dona), els seus ‘successors ideològics’ -ironies del destí- cantaven aquella cançó per excel·lència dels campaments kumbaiàs d’una adolescència que molts de vosaltres recordareu: Where we have the flowers gone? (Què se n'ha fet, d'aquelles flors?) que serveix de banda sonora final a la pel·lícula Un dia perfecte, de Fernando León de Aranoa. En el film, un grup de cooperants, tot just acabada la guerra dels Balcans, passen 24 hores intentant extreure un cadàver del fons d’un pou, per evitar que es contamini l’aigua i que els pobles, abatuts per una guerra que forma part del nostre passat recent més vergonyós com a europeus (si excloem la tragèdia migratòria que omple portades aquests dies), puguin seguir malvivint, a l’espera d’una reconstrucció llarga i cruel.

En gairebé dues hores ni un sol tret, ni una ferida, ni una explosió, ni una agressió física distorsionen la història. Tan sols la tasca d’uns cooperants que miren, sense heroïcitats però tampoc covardia, portar a terme allò pel que són en territori hostil.

No hi ha soroll, però la por i la tragèdia recent suren en cada frase, en cada expressió, en cada gest. Entremig, nens que no són tan innocents, homes que frisen per assolir una vida convencional, absurds entrebancs burocràtics i amenaces terribles de tan subtils. Una història antibèl·lica on l’humor negre ens arrenca un somriure que se’ns congela als llavis. Léon de Aranoa, sense arribar a l’excel·lència de Los lunes al sol, aconsegueix arrossegar-nos per un relat contingut, minimalista, on gairebé aconsegueix no caure en maniqueismes. Gairebé.

Malgrat això, Un dia perfecte ens recorda les vergonyes de la guerra, la lluita d’uns antiherois que es juguen la vida per salvar la dels altres i ens pregunta, enmig d’una pluja benefactora, on hauran anat a parar aquelles flors. I ens interpel·la directament, perquè els protagonistes, aquests sí, volen canviar el món anant directament al tumor per extirpar-lo, sense fugir-ne covardament. Com a MASH, fan servir un humor negre, estripat. L’humor que només saben utilitzar aquells que han vist amb els seus propis ulls l’horror. És l’única fugida que es permetem. L’humor com a EXIT.

Estar a l'altura

—Et puc enviar una escena eròtica perquè me la critiquis?

Aquest whatsapp m’entra a mitja tarda, sense demanar permís, ni un “hola, Rosa”. Està escrivint la seua següent novel·la i de tant en tant em demana l’opinió. —Va, vull sexe, li contesto. —(per mail).

És un tòrrid coit entre un home i una dona descrit amb prosa impecable, on no hi sobra ni hi falta res. El focus d’atenció és l’actitud desacomplexada i activa d’ella que aconsegueix, amb una barreja exacta d’egoisme i generositat que tots dos gaudeixin d’un plaer inusual.

—Rodó, li escric. No toquis res.

—Ja, però vull saber si ella enamora. Els tios es fotran calents, no necessiten gran cosa més, per això t’ho pregunto a tu. Ella ENAMORA?

Em quedo amb el mòbil pensant, una estona. Finalment, teclejo:

—Sí. Te n’has d’enamorar per força. Qualsevol dona intel·ligent voldria ser ella. Qualsevol home voldria estar allí, amb ella.

—Això espero –i aquí em col·loca una emoticona picant l’ullet- perquè a la resta del llibre tothom se n’enamorarà. Gràcies, bonica.

Torno a rellegir el paràgraf. La dona. Només surt el seu nom, un cop. Però el lector res més en sap: ni l’edat, ni el físic, ni si és la parella habitual o és el primer cop que es troben. Què és el que la fa tan seductora? La seua actitud envers l’home, l’única cosa que reflecteix el text. Tota ella és una oferta enriallada: pren-me i gaudiràs. Ara és el moment. Potser demà no hi serem a temps.

Aquests dies llegeixo contínuament articles d’opinió, sondejos i piulades arran l’apropament de la data del 27S –Romeva escriu que l’ANC i l’Òmnium han creat la campanya ‘27º09’2015”. On tot comença’. És el temps de les majúscules per fer Història, per l’Oportunitat, pel Carpe Diem. És l’Ara o Mai. És el Moment. Som-hi.

I no puc evitar imaginar-me al prota masculí dient-li a ella: mira, no, deixem-ho per més endavant, no estic preparat, noto una certa divisió interior que m’impedeix acceptar l’oferta.

Els lectors reprimits i envejosos se n’alegrarien, d’aquesta reacció. Per a la resta, seria incomprensible: com és capaç de refusar una oferta com aquesta? Quin tipus de desequilibri, d’inseguretat, de complex absurd el fa tirar enrere?

No hi haurà excuses si no estem a l’altura amb l’actitud, de la data, per molta demagògia que ens vulguin vendre. Tal com escriu David Marín en un dels seus magnífics articles: “el que sedueix en política és l’alegria i el somriure lluminós i combatiu. Els millors amants saben que cada petó és un regal”.

Podrem aviat gaudir del Regal (així, en majúscules). Si no l’aprofitem, agraïts i conscients de ser privilegiats, com ho són els enamorats, haurem perdut el tren de la història llargament reivindicat.

A no ser que tinguem la certesa interior –i no ho vulguem confessar- que serem incapaços de mantenir la trempera fins al final. Uns pobres impotents (així, en minúscules).

Un altre pal-índrom

El veritable motor de l’economia, o el pària de la piràmide laboral, segons qui el defineixi. Un autònom. Servidora de vostès. Treballo –amb un parell d’ovaris- en tres llocs alhora. Amb el cotxe al cul, perquè no hi ha transport públic que aguanti la meua trajectòria ni els meus horaris, no sóc un producte ecosostenible. Amb el rellotge incrustat al cervell reptilià, cada dia és una marató per arribar a l’hora a tot arreu. El meu particular cant de sirenes? Una impressora sense tòner, un embús circulatori, una màquina de parquímetre espatllada, un semàfor en àmbar.

A la bústia m’arriba un certificat de l’ajuntament de Lleida informant-me d’una sanció de 200 euros i una pèrdua de quatre punts. Fet denunciat: no respectar el llum vermell d’un semàfor. Se m’encenen tots els llums vermells. La darrera vegada que me’n vaig saltar un va ser el primer cop que m’examinava pel carnet de conduir, al paleolític. Però, ai! no recordava que la Paeria disposa de radars per tota la city, també de control semafòric.

Truco al telèfon de consultes i un senyor molt amable –amb l’amabilitat que dóna el saber que tens la batalla guanyada- m’informa que jo el devia veure en àmbar però en el moment de la foto-finish ja era roig. M’indica com he de pagar per acollir-me a la bonificació (gràcies, paer!) i m’explica què he de fer per recuperar els punts perduts: res. Portar-me bé i no ser sancionada neveratlife.

Liquido l’import de la multa des d’un caixer automàtic amb el cotxe en doble fila, perquè a la zona blava no he trobat cap lloc i no disposo de més minuts per perdre si no vull arribar tard. Pujo, apago els warning i mentre vaig a la segona feina connecto l’altaveu del mòbil i a crits li dic al meu fill que es compri un kebab, perquè no he pogut, amb tot l’affaire infracció, comprar-li dinar.

Ja per la nit, em miro de nou la multa liquidada. Em diu dia, hora i lloc exacte del meu delicte. Anterior a les municipals, la rebo després. Visualitzo els mapes que circulen per les xarxes socials dels radars instal·lats per tot el casc urbà i calculo les vegades que hi passo pel davant, cada setmana. Em veig parlant per l’altaveu del mòbil i em sento vulnerable davant de la possibilitat que un altre radar-Gran Germà m’hagi pillat.

Per cert, ‘radar’ és un palíndrom: sona i vol dir el mateix tant si és llegida, la paraula,  en una direcció com en una altra. Com el món de l’ós polar del zoo de Barcelona que dóna tombs al seu espai diminut, cap a una o altra direcció,  mentre és observat des de dalt pels visitants. O com el món que ens toca viure a alguns, vigilats per radars, rellotges i infraccions que, damunt, no desgraven IVA. Sort que ara ens convertirem, els lleidatans, en portaveus de la candidatura del Jocs d’Hivern 2026, amb permís de l’Ada (segon palíndrom) i oblidarem la debacle de les municipals, oi, paer? Tot plegat, ben cínic (tercer palíndrom).

Quan et trenquen el setrill

Divendres passat, algú que va entrar impunement a la cuina de casa meua em va trencar el setrill de l’oli. Em refereixo a aquell setrill tan nostrat antigoteig, que porta un tap en forma de boc de porró i que impedeix que en cada moment d’abocar no es perdi ni una sola gota del valuós i magnífic líquid d’oliva daurat que tenim a casa nostra. Me’l va trencar em mil bocins. Qui diu el setrill, diu el cor.

La trencadissa va ser tan grossa que el divendres vaig utilitzar tot el temps que em quedava lliure després de treballar fins les tantes per netejar l’escampall tan bé com fos possible. Quan et trenquen el setrill -qui diu setrill diu el cor- no n’hi ha prou amb recollir els bocins. Has de netejar allò que s’ha vessat, el líquid, la víscera, sabent que sempre és, per definició, irrecuperable. Ja l’has perdut. L’hauràs de generar de nou, de primera premsada, i confiar en què no te’l tornin a trencar més.

Ahir diumenge, al col·legi electoral, vaig anar de mesa en mesa amb el carnet d’identitat a la boca i el sobre amb la papereta. Un ‘apoderat’ molt amable, segons li penjava d’una acreditació al coll, em va comunicar, empeltat com devia estar del seu càrrec tauròmac, que si no havia rebut targeta censal, el meu destí estava escrit com el del pobre toro de lídia. Que no votava. Vaig confessar-li que, efectivament, a la meua bústia no havia rebut la targeta i que el divendres, darrer dia per reclamar-la, vaig estar molt enfeinada recollint els trossos de setrill –qui diu setrill, diu cor- i no la vaig reclamar. Vaig sortir del col·legi amb la papereta a la bossa, òrfena d’urna, el sistema de degoteig esbocinat –qui diu del setrill, diu del cor- i el tauròmac sistema democràtic amb les meues dues orelles.

Em miro la papereta tirada damunt la taula del menjador. Sé que en municipis petits, per la llei d’Hondt, un vot pot significar un regidor més o menys. La gota que fa vessar el got. Allò que decanta. Sóc a l’emissora de ràdio i vaig calculant en funció del número de vots que arriben recomptats.

No sé si vull que el meu no-vot hagi decidit res. Espero que no. Però... a qui no li agrada pensar que la seua contribució és o hagués estat imprescindible? Que la seua papereta dins una urna hagués donat o tret un càrrec a algú? Ves que en aquest anhel de protagonisme no es basi el sistema democràtic, exercit, avui en dia, de manera decimonònica. Si l’hagués pogut consultar per internet, l’errada hauria estat esmenada a temps, us ho ben asseguro. Llàstima que no fabriquin setrills 2.0. I qui diu setrills, diu cors. Com al meu, que li ha donat un vot (amb ve baixa).

Allò bo no es fa esperar

Confesso que miro poc la televisió. Segurament per falta d’interès, o de temps, o d’ambdós factors. Per això m’ha sorprès un article en premsa on s’explica que més del 60% dels programes emesos comencen  més tard de l’horari programat –TV3 també està inclosa, per la banda de la cua en el rànquing, però- i, paradoxalment (sic), els programes ‘de prime time’, com el Gran Hermano VIP, són els que s’inicien amb més retard. A vegades triguen vint minuts sobre l’hora prevista, fent bona la dita que ‘tot allò bo es fa esperar’.

Suposo, també des de la meua inòpia, que els espectadors habituals d’aquestes cadenes ja saben com va això, i durant aquells minuts de retard, tot esperant, aprofiten per parar taula, pintar-se les ungles, estendre una bugada, fer ús del matrimoni –que, guardeu-me de mentir, sovint sol ser un ús curt- o posar a dormir el nen. I així els usos dels fusos horaris adquireixen un matís líquid, davant la dictadura del rellotge en els informatius o en la ràdio.

Dec tenir una visió molt rígida d’aquest assumpte, però em molesta la poca puntualitat, en qualsevol àmbit. Sento una lleugeresa interior si el tren arrenca de l’estació quan toca, si l’avió aterra a l’hora prevista, si el dentista em fa esperar només deu minuts, si el meu fill gran torna ‘de marxa’ a l’hora convinguda. Aleshores, el gran desordre del món es fa de més bon portar, dins d’un caos menys caòtic. Sortosament, acudeixo a molt pocs casaments i encara menys d’eclesiàstics, però em treu de polleguera quan la núvia apareix mitja hora després d’haver tingut el nuvi amb cara de babau esperant a l’altar. Que jo no sé com el pobre noi no s’ho pren com un spòiler del que serà la seua vida futura. Però això és una altra història.

Perquè em molesta que em facin esperar, tendeixo a ser puntual a les cites, si no és per una causa major. Segurament no faig bé, i qualsevol coaching m’aconsellaria un lleuger retard, per crear una certa tensió que afavoriria la meva entrada triomfal. Si quedem a les nou, a les nou. Però tot sovint arribo la primera i em dóna temps a llegir al diari notícies freaks com aquesta que us explico, o com una altra, a la secció de política, que diu que les esquerres a Lleida no es presentaran a les eleccions municipals, amb data fixada cada quatre anys, sota cap marca blanca, no perquè no vulguin, sinó per falta de temps. Tan indiscutible és la puntualitat de la data de les municipals, com la que demostren els egos dels nostres polítics, que els impedeix, una vegada més, arribar com cal a la cita. A l’hora. Alhora.

Per això, la darrera vegada que vaig quedar amb algú, per evitar malentesos, per whatsapp, li vaig deixar molt clar: SÓC FASTIGOSAMENT PUNTUAL. Qui va rebre les feridores majúscules es va limitar a arribar mitja hora abans que jo, salvant-me de llegir absurdes excuses de mala praxis política que no convencen ningú. I des d’aquell vespre que no toco ni quarts ni hores.

Margarit sempre m’obliga a aturar-me

Si vull trobar què sóc no puc buscar

més que en dos llocs: la infància i ara que sóc vell.

És on la meva nit és neta i freda

com els principis lògics. La resta de la vida

és la confusió de tot el que no he entès,

els tediosos dubtes sexuals,

els inútils llampecs d’intel·ligència.

Aquest és un fragment del poema Identitat, inclòs en el nou poemari de Joan Margarit Des d’on tornar a estimar.

Margarit sempre m’obliga a aturar-me. A cada llibre, rebla una mica més el clau fins a tocar allò essencial que tots compartim, malgrat ens consti veure-ho. Després de No era lluny i difícil i Es perd el senyal, el poeta torna a posar música al pas dels anys, a les fractures de la vida, al fer-se vell amb dignitat i sense pressa. No és resignació, és acceptació tranquil·la, més palesa a cada llibre, a cada vers depurat i senzill. Es confessa hereu directe de Vinyoli –que va saber des d’on tornar a estimar, malgrat hagués de jugar tan males cartes- i ens diu que no hi ha un bon poema si no té el sentit comú que el sustenti. Margarit ens parla de la música, dels amics que se li moren, de les filles que se li han mort, de l’amor de la maduresa, de la Barcelona actual “maquillada com una mare morta”, i li surt l’arquitecte quan “somiava que havia de fer el càlcul/d’un edifici d’un miler de pisos”.

Records fugaços que retornen sempre passats pel tamís de la intel·ligència, la vida perd la linealitat acostumada per tornar-se un tot rodó, que Margarit veu amb ulls de voltor. La senectut culta malgrat “hi ha pocs llibres que encara m’enlluernin”, entenent la cultura com a eina de supervivència i la poesia com a eina per no deixar mai d’estimar.

Margarit sempre m’obliga a aturar-me. Apago el mòbil, oblido el temps i deixo la confusió de tot el que no entenc, dels tediosos dubtes i els inútils llampecs d’intel·ligència. Com en el poema Mare i fill, en què un nen camina unes passes darrera la mare i “ella no el veu. Com pot saber que hi és? Que el nen no és lluny? Tant, que no tornarà”. Em paro en sec perquè la part d’infantesa que penja encara de mi guanyi la distància perduda i s’aturi en sec, per abraçar-la. Margarit sempre m’obliga a aturar-me.

La neu al casc

Obro la finestra de l’habitació de bat a bat. Efectivament, l’espectacle és de postal. Encara falta estona per la matinada i la llum groga dels fanals li dóna al carrer emblanquinat un aire melancòlic que capturo amb la càmera del mòbil. Com a bona malalta de les xarxes socials, la penjo a twitter i a facebook i em poso els auriculars de la ràdio.

El petit es desperta, descalç i despentinat i mira pel finestral. —Neva, mare, constata desapassionadament. A cops me l’imagino com els nens de les pel·lis americanes, que frisen per sortir al carrer i baixar amb el trineu. Però aquest catalanet de vuit anys es beu el suc de taronja mentre mira la tele. Què hi farem.

Per la ràdio avisen que si s’ha de sortir es faci amb precaució més aviat del normal, perquè es preveuen retencions i carreteres tallades. La nevada s’allargarà tot el matí. M’arriba un correu electrònic de l’escola avisant que s’han suspès les classes. Es queden a casa. Sortiré sola. Millor.

Avaluo les meues possibilitats traient el cap per la finestra. Els cotxes llisquen per les rampes amunt, amb dificultat, quan surten del garatge. El meu és a peu pla. Molt serà que no pugui. Amb anorac, guants i gorra petonejo els plançons –el gran torna a ser viu, també- i els dic que facin bondat. Obro la porta del garatge. El meu petit cotxe groc em té por. Els fars em mirem suplicant-me que no li faci fer, que relliscarà allà fora. Jo faig com si fos només un cotxe i l’engego. Obedient, em treu del garatge, i enfilem, un quart d’hora abans de l’habitual, el camí cap a la feina. A la carretera secundària i solitària que m’hi du ha començat a agafar la neu. Circulo amb els fars, a trenta per hora, amb les volves de neu que cauen silenciosament damunt del capó. El termòmetre exterior del cotxe marca un -3º vermell i intermitent.

Just me’l trobo al mateix revolt de sempre. Un operari que controla el trànsit escàs del camí, perquè s’està construint un pont i, de tant en tant, dóna pas alternatiu amb un senyal d’stop o circuli. Sempre és el mateix. Porta guants i passamuntanyes i, a base de dies, ja ens saludem amigablement. Avui, em fa senyal que m’aturi amb la mà i s’apropa. Porta el casc ple de neu. Baixo la finestra del cotxe.

S’abaixa el passamuntanyes i amb un castellà tancat i somriure tímid em diu que després del revolt vigili, que a causa de les obres s’ha fet un clot que s’ha emplenat de neu i que ell m’indicarà què he de fer per no passar-hi. Li dono les gràcies amb incredulitat. Pujo la finestreta del cotxe l’interior del qual s’ha gelat durant la conversa. L’home em guia amb solvència i, un cop passat el solc perillós, s’acomiada amb la mà. Pel retrovisor, mentre m’allunyo lentament, veig que ha aturat una furgoneta per indicar-li, suposo, el mateix que a mi. Encara no ha sortit el sol, però clareja entre la neu.

Quan al migdia torno de camí a casa, el sol llueix, el vent bufa i la neu ha quedat amuntegada a les voreres del camí, adquirint tonalitats marronoses. L’home segueix allí, em veu i em saluda. El forat ha estat senyalitzat convenientment. Em dóna pas. Ignoro si saluda tothom, però sense passamuntanyes, a mi em regala una rialla ampla. Calculo les hores que fa que hi és. Avui nevava i ara fa vent. A vegades plou, i hem estat quinze dies amb boira espessa. L’hivern a la plana es cru. Sempre el veig allà plantat, amb el casc i els senyals, l’armilla reflectant i les botes.

Quan arribo a casa, miro els diaris digitals, que ens ofereixen centenars d’imatges de la neu, des de les bucòliques fins les còmiques, com la d’un conductor intentant posar les cadenes a les rodes del seu cotxe mirant un tutorial al youtube del seu mòbil. Però, com ja suposareu, si em fessin triar a mi la imatge del dia seria la de l’home prim de mitjana edat amb neu al casc, que tímidament, des de la més crua de les intempèries, mirava que cap dels conductors còmodament calefaccionats prenguéssim mal. Perquè és la seva feina. I la fa amb una rialla. I mentre miro notícies, piulades i incidències, penso que no tinc dret a queixar-me ni una mica així.

Quan la teoria falla

Fa catorze anys, en una escola pública d’un municipi del Segrià. A la classe dels Dofins, de P-3, la mestra es posa al final de la classe i crida, enriallada, dos nens perquè es posin davant de tothom, palplantats d’esquena a la pissarra, un al costat de l’altre. Els dos petits, tímids i callats, obeeixen. Els altres nens i nenes els miren, asseguts en els minúsculs pupitres.

El Mamé -diminutiu de Mahadmadou- i el Carles són un al costat de l’altre, vergonyosos i somrients, en veure que la mestra els pica l’ullet. Ella pregunta a la resta dels companys:

—Quina diferència hi ha entre el Mamé i el Carles?

Es fa un silenci de deu segons. S’escapen rialletes d’incomprensió. Els petits miren alternativament els dos nens i la mestra, amb ulls de plat. Algun de més inquiet s’aixeca i els mira als dos de dalt a baix, per descobrir on es la trampa del joc. No troba res i torna a asseure’s. Els dos petits, tranquils de mena, continuen plantats, amb sengles bates de quadres verds, botonades de dalt a baix, amb el nom brodat a la part esquerra del pit. La mestra insisteix:

—No hi veieu res diferent? Res?

Els Dofins murmuren, es pregunten els uns als altres, es posen dempeus per tornar a observar els dos petits del davant, que aguanten estoicament. Després d’uns minuts eterns, la Irene aixeca la maneta per demanar paraula:

—Jo ja ho sé, senyoreta! El Carles és més alt!

Actualment, el Mamé i el Carles són dos adolescents que estudien primer de batxillerat en un institut públic, amb altres nois i noies d’orígens diversos. Se saluden amb un ‘hola, tio’, parlen un lleidatà marcat i ja no porten bata. El Carles continua sent una mica més alt que el Mamé. I el Mamé continua tenint la pell tan negra com quan feia P-3, perquè els seus pares van néixer a Gàmbia i van establir-se al poble, on han tingut quatre fills.

Els dos nois cada any veuen com, quan arriba el temps de collir la fruita, la plaça del poble es converteix en improvisat campament a l’aire lliure de joves subsaharians, no gaire més grans que ells, esperant cada matí que el pagès passi amb el cotxe i els reculli, o no, per guanyar-se el jornal al camp. Tenen la pell tan negra i les dents tan blanques com el Mamé, però estan en un lloc diametralment oposat, a l’altre costat del mirall.

Francesc Serés, en el seu llibre La pell de la frontera, ens parla directament de la sort o la dissort dels que venen a casa nostra, del Senegal, Algèria, Romania o Xina, als pobles agrícoles del Baix Segrià o de la Franja, a la recerca d’una oportunitat que no troben allà on han nascut. Amb agudesa d’antropòleg, ens interroga a nosaltres a través dels immigrants, ens col·loca un mirall al davant i ens obliga a aguantar la mirada a cada diàleg, a cada paràgraf. Quan a penes es coneixia el fenomen de la globalització, nosaltres ja hi convivíem i els nostres fills en són fruit, malgrat que, quan passem per la plaça, ens dolgui mirar directament els sacs de dormir, les mudes esteses al sol, les garrafes d’aigua al costat de la font.

‘Teoritzem i llegim els metres de prestatgeria d’antropologia postmoderna que calgui, ens empassem coll avall la societat líquida, la pluriculturalitat i tots i cadascun dels neologismes que s’encunyen, però, després, un home et dóna el passaport que porta dins dels pantalons embolicat amb una bossa de plàstic, suada, una bossa que put perquè la suor put, la roba put i els camps puden. I la teoria falla’.

La nostra mirada travessa una frontera invisible, que Serés estripa com un tel per col·locar-nos en la part incòmoda, on les diferències no són ni de color de pell ni d’alçada, sinó una simple qüestió de sort, que l’arribada de la crisi ha fet de més fàcil comprensió. Per què ells i no nosaltres.