"Filantrocapitalisme": La caritat com a negoci rodó

Si pensaves que les fundacions i les organitzacions filantròpiques eren l’expressió més pura de la bondat humana, Emília Olivé t’ofereix una perspectiva que farà trontollar aquesta il·lusió. A Filantrocapitalisme: El mercat de la caritat, l’autora dissecciona amb precisió quirúrgica com els més rics han trobat en la caritat un altre negoci brillant. En lloc de redistribuir riquesa, han convertit la filantropia en una eina per deixar de pagar impostos i afegir una pàtina de bonhomia a la seva imatge pública. Així, mentre acumulen fortunes estratosfèriques, com els 3,3 bilions de dòlars que han sumat els milmilionaris en només tres anys, se’ns presenta una cara somrient que no té res a veure amb les condicions de vida de la resta de la humanitat, on la desigualtat social cada cop s’accentua més.

El llibre comença amb una menció a Amancio Ortega, número 12 del rànquing mundial de milmilionaris i patró per excel·lència de la filantropia maquillada. Un inesperat diagnòstic d’un tumor de mama fa que l’autora s’hagi de sotmetre a una intervenció quirúrgica i a unes exitoses sessions de radioteràpia. L’aparell de l’Hospital de Sant Pau que ajuda a fer possible el tractament a l’autora és fruit d’una donació de la Fundació Amancio Ortega el 2017 i el punt de partida de la profunda reflexió que Olivé ens ofereix en aquest llibre breu però punyent.

Ortega no és només un nom: és l’exemple perfecte d’un sistema on fer donacions és més una inversió que una generositat genuïna. Olivé exposa com aquestes pràctiques no són sinó una estratègia per mantenir el control: deixar anar uns quants milions per preservar uns quants bilions.

L’autora, amb una sòlida formació filosòfica que impregna la seva anàlisi, ens guia per les profunditats d’un fenomen que no només perpetua, sinó que explota la desigualtat. Ens parla d’una societat on els benefactors són també els responsables del desastre, i on les fundacions sense ànim de lucre han proliferat a l’inici del segle XXI com a part d’una teranyina complexa de donants, corporacions i governs. Una trama que, com Olivé deixa clar, no busca canviar el món, sinó assegurar-se que res no canvïi. La filantropia no salva vides; salva capitals.

A més de documentar amb rigor aquest panorama, Filantrocapitalisme planteja preguntes humanístiques profundes: quin futur podem esperar quan els mecanismes de la caritat s'utilitzen per reforçar un sistema que genera pobresa? En el fons, la preocupació dels més rics no és tant la justícia com la por: por que la desigualtat, el malestar i la desesperació desencadenin moviments revolucionaris que amenacin l’ordre establert. Aquí és on el filantrocapitalisme entra en escena, no com a solució, sinó com a cortina de fum. Les obres de caritat són un "contracte social filantròpic" que serveix de placebo per evitar una rebel·lió de les masses.

El llibre d’Olivé destaca no només pel seu rigor acadèmic, sinó també per la seva capacitat de despullar la hipocresia amb una claredat implacable. Aquí no hi ha espai per a la ingenuïtat: les organitzacions benèfiques no són l’esperança d’un món millor, sinó la prolongació d’un sistema que s’aprofita de la pobresa i la desigualtat que diu combatre.

Filantrocapitalisme és una obra que posa el dit a la llaga d’una de les grans farses del nostre temps. Amb una mirada corrosiva i punyent, Olivé ens recorda que la caritat, tal com es practica avui, no és una resposta al problema; és part del problema. Un llibre imprescindible per entendre com el capitalisme ha convertit la solidaritat en una nova forma de mercat.

Bonus Track: l’endemà de ser diagnosticada de càncer Olivé rep una notificació de DKV on li comunica que no pot renovar-li el servei, ja que ha passat a ser una malalta de risc. És fàcil deduir que l’autora ja no li és rendible a l’asseguradora que, ves per on, des del 2000 també disposa d’una fundació benèfica, la Fundació Integralia, que des del 2021 presideix Josep Santacreu, entre altres coses, «un dels superherois del filantrocapitalisme del nostre país», fundador de Metges sense Fronteres, Creu de Sant Jordi el 2016 i, des de l’octubre de 2023, president de la influent patronal Cambra de Comerç de Barcelona. La perversa realitat: la mútua que va fer fora Olivé «ha apostat per adquirir una exquisida façana filantròpica». 

I a tu? Ja et manipulen prou?

Tendim encara a diferenciar l’esfera pública de la personal com si es tractessin de dues realitats paral·leles i en les quals ens hi podem moure de manera diferent i segura. Gran error. Des d'una realitat incontestable de crisi global, emergència climàtica, precarietat i empobriment de la majoria a base de l’enriquiment d’uns pocs, amb una economia de mercat cada cop més ineficaç i on una guerra al mig d’Europa provoca fam massiva i escassetat a la resta del planeta (no tremoleu cada vegada que us arriba la factura de la llum?), se’ns llencen missatges de resiliència i confiança per un futur millor que –forçosament!– ha d’arribar. I com s’ho farà per venir? Arribarà perquè nosaltres haurem après a ser més resilients, personetes de poca fe, perquè entendrem per fi que d’una crisi neix sempre una oportunitat, perquè estarem feliços i confiats malgrat fotre’ns de fred i treballar per sous de merda ja que, ànimes càndides, estar preocupats, tristos i deprimits és només culpa nostra. Perquè m’aclaparo per qualsevol rucada i, morta de por, em resisteixo a sortir de la meua zona de confort, i vosaltres de la vostra... si és que hi ha zones de confort d’algú.

El missatge “el millor està per venir” té una mala llet còsmica, perquè presuposa que el present –que, per altra banda és l’únic que tenim– és només una preparació (eterna, inacabable) cap a un demà que ens diuen que serà fantàstic. En el mentrestant, en el ara, cal que abracem les consignes –sigil·loses, tòxicament persuasives– per tal d’enfortir el nostre jo de veritat (?), el que encara no hem gosat mostrar per por, vergonya i prejudici, i ens creguem els gurus d’autoajuda, el mindfulness i l’atenció plena (“deixa la ment en blanc i relaxa’t”, i només els falta dir: “que no en tens ni idea”).

Es fa negoci del nostre estrès, angoixa, situació personal i solitud emocional d’una manera obscena. El pitjor del cas –i aquí rau el més gran dels perills– és que ens creiem que decidim per nosaltres mateixos. És el súmmum de la manipulació: ens sentim infeliços, frustrats, aïllats, incompetents i inútils, però estem convençuts que és per la nostra pròpia debilitat. En una societat laica, digitalitzada i –suposadament– informada... quant rèdit se li treu al concepte de culpa judeocristià: em mereixo el que em passa. Per això cal fer cas als qui en saben i posar-nos en les seues mans sanadores, que ens aportaran pau espiritual, ens ensenyaran a ser creatius, perquè no en som gens i ens mereixem la mediocritat vital que ens acompanya, recuperarem l’esperança d’una vida millor, de realitzar-nos –que algú m’expliqui la definició de 'realitzar-se'– i inclús ens ajudaran, perquè saben de tot, a trobar una parella que ens enamori i ens torni a fer sentir joves, guapos i desitjats.

Trobarem la pedra filosofal a fils de Twitter de gurus que ens saluden amb “Bon dia! Recorda que la teua #Felicitat només depèn de tu. Som-hi?”, a webs de creixement personal del “si tu pots, vols” i als llibres d’autoajuda que, malgrat ens culpabilitzen de les pròpies depressions i tristeses desapareixen de les lleixes de les prestatgeries com si els regalessin. Com tots sabeu, el canvi climàtic no existeix i la covid se l’han inventat les farmacèutiques alineades amb les empreses de nanotecnologia que ens implanten xips per tenir-nos controlats del tot... com si això els calgués.

I si la manipulació no fos prou pudent ens reafirmen en l’existència de l’amor romàntic –que si no tens parella o no en vols és perquè no ets digne de ser estimat– i creen apps perquè deixem d’estar sols i amargats i ens puguem fer fotos amb la nostra mitja taronja en una posta de sol i penjar-la a l’Insta, que això porta molts likes i, com tots sabeu, els “m’agrada” son la felicitat.

La satisfacció instantània és l’addictiva pastanaga del ruc. Les xarxes socials son un exemple de recompensa aleatòria que ens ajuda a passar el mentrestant –que per altra banda és l’únic que tenim, repeteixo– esperant un futur que mai arribarà. Un exemple clar és Tinder: es calcula que cada minut tenen lloc 1,5 milions de “swipes” (em refereixo al moviment lateral que fa el dit índex per passar d’un perfil a un altre). L’algoritme d’aquesta xarxa de cites –en contra del que es pensa– no ens apropa paulatinament als nostres gustos, que podria recollir mesurant el temps que dediquem a un perfil més que a un altre. No, estimats. Si així funcionés, es perdria aleatorietat, seria més entenedor i previsible, la seua utilització seria molt menys compulsiva i el temps d’ús de l’app, molt més curt. Per això, Tinder juga amb l’alternança d’apropar perfils més d’acord amb els nostres gustos i, de tant en tant, ens fot un estirabot presentant-nos un que res hi té a veure. Subtilment, i amb aquesta estudiada aleatorietat, ens manté clavats a la pantalla. Lliga el resultat de la recerca a un cert grau d’incertesa per l’usuari i ens fa néixer la addictiva possibilitat de sentir-nos encantats a vegades, decebuts unes altres.

L’objectiu final és que dediquem molt temps a fer recerques que no duen enlloc, ens pengem de Twitter i ens fem esclaus dels likes, subratllem amb colors frases brillants dels llibres d’autoajuda per recordar-los en moments de feblesa (que son culpa nostra sempre, recordeu) i, en el més trist i dramàtic dels casos, acudim a les teràpies pseudomèdiques si ens detecten una malaltia greu perquè els grans grups farmacèutics es volen enriquir a costa nostra a base d’enverinar-nos.

Mentre anem caient un a un a la peixera ens creiem lliures, perquè les parets son transparents. Ens creiem lliures malgrat la precarietat, l’aïllament i l’ansietat, perquè mirem on mirem, els altres fan com nosaltres. Aquell “pots arribar a ser allò que vulguis ser” que repetim com un mantra als nostres joves fabrica, tot sovint, adults frustrats, addictes al Tik Tok, les flors de Bach i l’astrologia.

És el mercat emocional, amics!

El llibre perfecte... i una pel·li

Un home malalt de càncer convida el seu fill, que viu a les muntanyes, a passar uns dies d’estiu a l’illa adriàtica en què va néixer. Conscients tots dos que serà la darrera vegada que estaran junts, es retroben en un escenari ple de llum i de records –de joventut i d’infantesa– on pare i fill se sentiran part l’un de l’altre. Mirant tots dos la mort de cara, son perfectament conscients que es tracta d’una trobada per tal que el pare pugui acomiadar-se dels seus orígens. Amb L’illa, Giani Stuparich (Trieste 1861-Roma 1961) no ofereix al lector –ni als dos protagonistes– cap suport emocional, cap trampós endolciment de la realitat: la decadència, el patiment, la mort son inevitables.

Escrit amb una prosa continguda, de falsa senzillesa, gairebé amb una fredor clínica, Stuparich fa avançar la breu història de 90 pàgines tal com avança el tumor en l’esòfag del pare: ens ennuega sense ofegar-nos, oferint-nos la visió alternada de tots dos protagonistes. El pare assumeix el seu destí amb una imperturbabilitat fèrria, que fa que el fill evoqui els anys d’infantesa, quan son pare era un home en ple vigor físic, el que ara és ell i el faci –al fill– capaç d’acceptar el final irrevocable amb tota la serena i necessària tristor.

La inevitabilitat de la mort, narrada sense concessions, fa, tanmateix, que Stuparich, un dels més meritoris representants de la literatura triestina, ens apropi, conforma avança la lectura, a la part més humana de l’ésser, a la més amable. Tal vegada per això una història de mort es converteix, alhora, en una veritable oda a la vida: l’amor estoic que es professen pare i fill els fa realment humans.

L’illa és una novel·la que, com tota la bona literatura, no necessita artificis per tenir múltiples lectures, com el significat profund del que significa tenir descendència. Potser per això Enrique Vila-Matas l’ha qualificat com “el llibre perfecte”.

Escric aquest article tot just després de veure la darrera pel·lícula de Clint Eastwood, Mula, i em pregunto si les grans qüestions que componen la vida es tornen més lúcides quan ens son mostrades sense filtres enganyosos. En un moment del film, un personatge li agraeix un consell a Stone (Eastwood) i reflexiona que, a la seua edat, afortunadament ja no es té filtre. Earl-Clint li respon, amb una mitja rialla, que ell mai no n’ha tingut. Potser rau aquí la grandesa de les coses, mirar-les amb un únic filtre: el de no tenir-ne.

Travessar el pont d'esquena

“Estigueu bonets, que prou ens convé. O el que és el mateix: Déu vos guard. M’han dit que he de fer una mena de pròleg d’aquest llibret preciós que teniu a les mans i que parla de les tradicions de Tots Sants i d’aquelles coses de la mort que, avui dia, no es volen sentir, de tan valents que som.

Com que no sé ben bé què voleu que us expliqui, ni com he d’esborrallar això del pròleg aquest del dimoni, comencem dient la pura veritat de la qüestió:

                                     Quan arriba la mort

                                     No hi ha remei en cap hort.”

Aquest és un fragment del pròleg que encapçala el sr. Marcel·lí Virgili, i que serveix d’introducció a un llibret curiós que acaba de sortir, Fins aquí hem arribat, i que es pot trobar a llibreries i quioscos. De fet, es tracta del complement a un anuari que els que tenim certa edat recordem de casa dels nostres avis: El Calendari de l’Ermità.

El Calendari tenia força predicament sobretot en les zones rurals, quan els pobles com Alpicat eren petits nuclis dedicats a l’agricultura i la ramaderia. Es tracta d’un almanac tradicional que presenta informacions relatives al camp, el jardí, les herbes remeieres, l’astronomia, temes de cultura popular, això com una extensa i actualitzada guia de fires, mercats i festes majors de Catalunya, una de les més detallades que es publiquen. Creat el 1876 per Joan Baptista Morera, els seus 144 anys d’edició ininterrompuda han convertit el Calendari de l’Ermità en una de les publicacions més antigues que s’editen a Catalunya i un referent en l’àmbit de la cultura popular i tradicional, així com en el món de la pagesia.

El llibre annex d’enguany, Fins aquí hem arribat, escrit per Amadeu Carbó i Jordi Cubillos i amb el peculiar pròleg del sr. Virgili, que, segons diu ell és “especialista en la matèria”, ens parla de rituals i de celebracions, de dites i acudits. Un llibre original, valent i curiós i, fins i tot, divertit, que ens parla sense manies de què fem i con celebrem l’últim adéu. Els seus autors ens fan veure l’empremta profunda que la mort i tot allò que l’envolta ha deixat en la nostra societat en tots els aspectes: costums, expressions populars, patrimoni artístic i cultural, etc. També expliquen com els canvis provocats per la globalització i laïcització de la nostra societat actual han fet aparèixer noves pràctiques culturals, com el necroturisme, o han implantat, amb molta força, celebracions com Halloween.

Carbó i Cubillos ens parlen de la “cultura de la mort” d’una manera desacomplexada, tot fent-nos reflexionar sobre perquè la mort s’ha convertit en un tema a amagar –Hem perdut la mort de vista-, quan, si d’alguna cosa tenim la certesa és que tots haurem d’estirar la pota.

Un dels enyorats monòlegs del mestre Capri, traspassat  l’any 2000, es titulava Els enterraments. Amb un humor negre gairebé àcid, Capri feia broma sobre el funcionament d’un tanatori i relatava com s’havia d’interrompre la cremació d’un difunt perquè “se’ls havia acabat el gas” i que en comprovar com havia quedat el pobre mort, sense cremar del tot, només li havien fet “un tomba i tomba”.

A Lleida ciutat tenim una expressió molt gràfica per expressar quan algú va camí del cementiri que és “travessar el pont d’esquena”. Mentre això no ens passi -esperem que per molts anys- lectures com aquesta fan que tornem a col·locar la mort allà on li correspon: com una etapa més, la final, de la vida.

I mentre això no arriba, recordeu que ningú és necessari i que cal gaudir de cada moment el millor possible, perquè:

                         

                        “Marxa Anton, que el qui es queda es compon”.

#metoo o sacsejar-ho tot

Escric aquest article l’endemà que l’actriu Asia Argento va sorprendre tothom quan, abans del lliurament del premi a la millor actriu al Festival de Cannes, va deixar anar una esgarrifosa confessió: "El 1997 vaig ser violada per Harvey Weinstein a Cannes. Tenia 21 anys. Aquest festival era el seu terreny de caça".

Vivim mesos en què el moviment feminista ha adquirit un nou auge. El 8 de març les dones –i també molt homes- van sortir al carrer en moltes ciutats europees i dels EUA. A prop ens queda l’assassinat de Diana Quer o la incomprensible sentència de La Manada, per posar dos exemples recents. Hashtags a les xarxes com #cuéntalo o el famós #metoo es van convertir en Trending Topic durant dies. Moltes dones s’animaren a explicar experiències silenciades, inclús sovint normalitzades o oblidades, on havien estat víctimes d’abusos, gestos masclistes o directament, violacions.

Per això, la reedició del llibre Teoria King Kong, escrit fa dotze anys, de la francesa Virginie Despentes, ha causat un gran impacte. Es tracta d’un breu manifest, incòmode pel que té de sincer, escrit amb un llenguatge directe i col·loquial. L’autora no fa teoria del feminisme: escriu des de la víscera de qui ha tingut una actitud feminista –i per tant “transgressora”- tota la seua vida. No escriu contra ningú però a la vegada ens interpel·la a tots, homes i dones, i ataca sense pèls a la llengua el discurs benpensant sobre l’experiència femenina, el matrimoni, la maternitat i altres temes tan polèmics com la violació, la prostitució i la pornografia. Despentes sap del què parla: va ser víctima d’una violació quan tenia 17 anys i més tard va exercir la prostitució. Ens ho explica sense victimisme ni sentiment de culpa. Per això sacseja tant. Per això ens fa pensar.

Deia Simone de Beauvoir a El segon sexe (1949): “La dona té bones raons per acceptar menys dòcilment encara la vocació que li és assignada”. Gairebé 70 anys després, la veu de Virginie Despentes és la d’una dona que no està disposada a permetre que ningú -i menys els qui defensen el patriarcat, homes i dones- li digui què és el que ha de fer, i com ho ha de fer, i que està convençuda que el feminisme és una revolució, no un reordenament de consignes de màrqueting, una revolució que està en marxa.

Aquest dies en què es commemoren els 50 anys del maig del 68, considerada la primera revolta duta a terme per persones que no passaven gana, però en la que, curiosament, les dones no van tenir cap protagonisme, Despentes ens convida a superar estereotips del masculí i femení, en una revolució no violenta que comença a fer tremolar les bases del món occidental. 

Lleixiu

La mare va plegar més aviat, aquell dia. El meu germà havia arribat de passejar la Coco, que feia dies que caminava molt malament. Cansada, es va cargolar al seu sofà i esbufegava. La mare li va fer petons i ella la llepava. El Carles va anar a obrir la porta per fer passar la veterinària, que anava amb un pijama verd i una caçadora texana. Portava una maleta negra, semblant a la del metge que va venir fa dies, una nit que jo no vaig parar de vomitar. Parlava un castellà que em costava d’entendre. Era més jove que ma mare. Devia de tenir l’edat de la meva cosina Alícia, que ja fa un parell d’anys que viu amb el Pep. Em va dir que era malaguenya i em va explicar que ella tenia una gosseta, Laica es deia -la gosseta-. La Coco la va saludar -la veterinària- com ella sempre fa. Movent la cua i amb els ulls. La Coco somriu i saluda amb els ulls.

Rebuscava entre la maleta oberta, plena d’ampolletes i paquets de plàstic. Li va dir a ma mare que s’havia deixat el líquid “eutanásico”. Que el que duia era poca quantitat perquè la Coco era una golden de més de trenta quilos. Ma mare i ella van anar a la clínica de Lleida, a buscar-ne més. La Coco s’havia adormit al sofà, feta una “o”. El Carles l’acaronava i li feia petons al cap i em va dir que m’acostés. Jo estava quiet al sofà del davant. Mon germà sempre em diu “enano” i em fa bromes però aquell dia em va cridar pel meu nom i em va abraçar amb la mà esquerra. Parlava fluix i em va dir que li “digués cosetes” a la Coco. Em vaig posar de genolls i li tocava les orelles. Ella va obrir els ulls i em va mirar. Sempre m’acostava a ella fins que només li veia un ull, jugant. Ho vaig tornar a fer però m’hi vaig estar més estona. La Coco va moure la cua lentament. Aquests dies tot ho feia lent.

Quan van arribar, la noia li va demanar al Carles que l’ajudés, aguantant-li la pota del davant a la Coco, que llepava la mà de mon germà. Li va posar una injecció, com quan li treien sang a la clínica. Es va tornar a adormir, enroscada, i el Carles li va dir “bona nit”. Tots ploràvem en silenci. Jo també. Quan ploro sempre és de ràbia, perquè el Carles m’ha fotut un calbot i és molt més fort que jo i no m’hi puc tornar i em fa una ràbia..! I ploro molt i l’insulto amb paraulotes. Aquella tarda vaig plorar sense fer soroll. M’ofegava una mica i em feia mal a dins, mentre mirava la Coco dormint.

Em vaig abraçar a la mare que em feia petons per tot arreu. El Carles, aleshores, va agafar la Coco en braços. No va ser com d’altres vegades. La va prendre pel cos, sense gaire esforç. El Carles està molt catxes. A la Coco li penjaven les potes, la cua, el cap i la llengua. Li va caure una gota de saliva a terra. Mon germà va ajudar la noia a carregar la Coquito a la furgoneta de la clínica, mentre jo m’anava a rentar la cara i em sonava els mocs, perquè la mare m’ho va demanar. A mitjanit vaig despertar-me i vaig anar al llit de la mare per si podia dormir amb ella. Ja fa temps que no ho faig això, ja tinc deu anys. La mare em va abraçar i em vaig adormir de seguida.

L’endemà no havia d’anar a escola i em vaig despertar al llit de la mare, sol. La vaig veure al menjador, traient les coses de la Coco i netejant amb lleixiu el terra. No li vaig preguntar on és la Coco ara, perquè sé que em diria el mateix que quan li pregunto per la padrina: “no sé on és, però sempre pensem en ella, no?”. El mateix per a la Coco, doncs.

Mentre fregava el terra em va dir que havíem d’estar contents, perquè havia estat feliç i estimada fins al final, “un dolç final”. Després em va dir que anés a la cuina a fer-me l’esmorzar. Jo em vaig quedar allà, plantat, amb el pijama. Fins que la gota de saliva seca de la Coco va desaparèixer amb el pas del fregall de lleixiu.

Mon germà té el mòbil ple de fotos de la Coco. En una, que miro sovint perquè m’agrada molt, els dos som molt petits i tenim el mateix color de cabells. La Coco va néixer un mes després de mi. Els gossos viuen menys que les persones.

I jo, de què ric?

Ser-ho o no (Per acabar amb la qüestió jueva) de Jean-Claude Grumberg i dirigida per Josep Maria Flotats.

El replà d’una escala entre dos pisos. Aquesta és la senzilla escenografia en la qual els dos protagonistes sense nom —veí de dalt i veí de baix- dialoguen en converses ràpides i àgils, amb al·lusions a  jueus i palestins, la Shoah, l'Antic Testament, l'herència d'Abraham, les taules dels Deu Manaments, el Sinaí...—perquè siguem, els espectadors, capaços de transcendir-ne el significat universal i esmicolar-lo amb la intel·ligència de la ironia de Jean-Claude Grumberg, que estructura aquesta obra amb 9 escenes de diàleg a dos i un breu monòleg d'epíleg escrit pel mateix Flotats.

Feia temps que el director i actor volia estrenar a Catalunya una peça de Grumberg, a qui va conèixer en la seva etapa parisenca. Segons el mateix Flotats “em feia certa recança que el públic d’aquí sabés de Grumberg a través d’una obra còmica i d’aparença lleugera”. Però Flotats sap el que es fa. Mitjançant diàlegs tallants i curts, molt  a l’estil de Pinter,  els dos veïns un —jueu i l’altre no, un il·lustrat i l’altre no— el públic riu i alhora reflexiona. Rialles que ens fan preguntar, segons després, de què riem.

A Ser-ho o no, el pretès absurd de fons, del qual beu,  es fa realista. I el pretès rerefons de caire polític o religiós es fa comèdia. La combinació resultant és explosiva i, després de vuitanta minuts, sembla que, havent-hi passat moltes coses i haver parlat de fets molt profunds, no hagi passat res, malgrat que Jean-Claude Grumberg/Josep Maria Flotats portin els espectadors del no-res a la reflexió sobre els orígens de cadascú, de la raó de ser o no ser de la condició humana, de la fe cega en una religió o una ideologia i de les conseqüències d'aquesta fe cega. 

Un jove Arnau Puig li fa la rèplica perfecta a un molt contingut Flotats, autor del text d’un epíleg commovedor, on l’actor deixa de dialogar amb el veí i s’asseu, proper, a les escales de l’escenari. Un focus il·lumina la seva silueta. L’actor fa un repàs de la seva vida —la de Grumberg— i, mitjançant una anècdota, real, petita i quotidiana que no desvetllarem, les converses anteriors que ens han fet riure adquireixen tot el seu significat. El text es munta i el públic, emmudit, es desmunta.

Vet aquí que la trobada entre dos móns oposats o, tal com desvetlla Flotats citant Pla “entre el molt llegit i viatjat i el no llegit i no viatjat” fa que el públic, després d’aquesta escassa hora i mitja, sense haver-se mogut de la butaca del teatre de La Llotja, s’aixequi molt més llegit i viatjat.

Elles, les XY

Servidora de vostès ha parit dos fills. Quan dic “fills” no és un masculí genèric. Dos mascles. Dos XY. Quan vaig saber-ne el sexe, en ambdós casos, no vaig sentir ni decepció ni alegria. Com qualsevol mare de certa edat, allò que em preocupava era que fossin criatures sanes, que mengessin i creixessin i, després dels bolquers, haver de comprar calces rosa de la Barbie o calçotets blaus del Winnie the Poh era la darrera de les meus preocupacions.

Em llevo a les sis i obro l’ordinador. El doodle del google em saluda amb un ‘Feliç Dia Internacional de la dona #OneDayIWill’. Facebook em rep amb ‘It’s International Women’s Day!’. Twitter bull amb el hastag #FelizDíadelaMujer. Mentre navego per la xarxa sentint-me ‘reina por un día’ oblido per un moment la inacabable jornada de feina que m’espera avui. L’XY de 18 anys s’aixeca i amb una barbuda cara de son em fa petó de bon dia. Mentre s’escalfa el bol de llet al microones prepara l’entrepà seu i de son germà. Vaig a despertar l’XY de deu anys. Sota uns llençols dels Minions posats a l’inrevés descobreixo un cap despentinat que es belluga.

– Holaaaaa... mamiiiiii..!

A mi, com a la majoria de les dones de la meua generació, no és necessari que ens dediquin una data. La nostra vida quotidiana es composa de 365 Dies Internacionals de la Dona. Els XY que viuen amb mi donen fe. Per culpa de –o potser gràcies a- què han vist sa mare matinar cada dia i arribar tard de la feina amb cara de cansada, han hagut d’adoptar els hàbits que els han anat fent més autònoms com a individus. Sense que cap dels tres ho hagués de verbalitzar, la consigna ‘col·laborar i donar poca feina’ és la que ens ha fet funcionar durant anys. Els XY –primer un, després l’altre- estenen la roba, preparen el dinar, van a comprar, passen l’escombra i tenen cura de la gossa. I ho fan tant si sóc a casa com si no.

Em porten una Saldeva a la tauleta de nit quan m’estiro al llit perquè m’ha vingut la regla. El gran fa de GPS quan en alguna excursió dominical m’equivoco -donat el meu nul sentit de l’orientació- de carretera. No són nens excepcionals. Han hagut de pujar així. I servidora de vostès ha deixat de sentir-se culpable per no poder dedicar-los més hores, perquè dubto que aquesta generació -a casa en tinc dos exemplars-  que ha estat testimoni i ha viscut la impossible conciliació de la dona a la vida laboral, menystingui la intel·ligència i la vàlua de les seues futures companyes i col·legues. Brecht deia que les revolucions es produïen en els carrerons sense sortida. Però la vida, com les idees, sempre troben escletxes per enfortir-se. I les mentalitats (masculines i femenines, sense trampes lingüístiques de postureig alternatiu) es forgen en el dia a dia.

Mentre acabo d’escriure aquest article em diuen adéu, carregats amb les motxilles. El petit em xiuxiueja que ahir, canviant-se els llençols, va posar els Minions de cap per avall. Que a la tarda ho arreglarà. I que ha posat els llençols del Mickey Mouse “que són de nen petit” a rentar.

I ens anem fent grans XX i XY plegats. Ai, perdó. Plegades

Vetlles

La sala de vetlles no té res d'especial: decoració neutra, mobles funcionals i uns grans finestrals que a aquesta hora del migdia deixen passar un sol, que més que apaivagar el dolor, el desorienta, si és que el dolor té alguna orientació.


Qui ha mort no és especialment conegut, ni massa jove, ni en circumstàncies tràgiques. Un traspassat més en el degoteig dels dies que, junt amb els que l'atzar ha volgut que compartissin contemporaneïtat, plenen el gran vetllatori lleidatà.

Els familiars i amics que hi són presents no són ni molts ni pocs. Alguns serens, altres amb els ulls humits. Em limito a fer petons als qui conec i articular les frases que tots hem dit i alguns ja hem hagut d'escoltar massa vegades.

Mira de reüll la petita estança amb sofà i veig la part inferior d'un taüt al qual no m'apropo, no per basarda sinó per pura rutina. La visió de la mort natural, en caixa, mai m'ha afectat, com sí que ho fa el dolor de la vídua i dels fills, la tristor que ha deixat de fingir-se i s'exposa als altres, com per espolsar-se-la.

I va cap a mi, cap a cadascun dels assistents. M'acomiado i surto sola, amb pas ferm i el cap alt. "Encara tinc la vida", com diu Miguel Hernàndez. Un cop al cotxe, em pregunto per què l'agror de l'absurd, l'acabament de tot, és tan impunement penetrant. I com més sabut i viscut, més em punxa, perquè es fa proper. Com la vacuna que, inoculant el virus per fer-te immune, t'acaba emmalaltint.

Poso un 'ell' en un altre final i no suporto la imatge. I poso un 'jo' i no la sé veure.

I maleeixo el no-res. Que és com no maleir.

L'humor és l'EXIT

Aquests darrers dies algú ha publicat a facebook un fragment d’un escrit en prosa de Kerouac. Ell, junt a altres noms com Ginsberg o Burroughs va ser membre destacat d’un grup d’escriptors nordamericans de la dècada dels cinquanta del segle passat, el moviment beat. Creadors transgressors, van ser coneguts inicialment per les seues intervencions teatrals, postures anti establishment i al·legats en favor de les drogues, l’alcohol i la llibertat sexual. L’obra cabdal que defineix el moviment, que poc a poc va anar adquirint naturalesa literària, va ser On the road, de Kerouac.

L’LSD, la mística oriental, la carretera i el Wild side van marcar les pautes d’un concepte ‘beat’ –buit, esgotat-, adoptat per un col·lectiu que ni tan sols volia ser considerat com a tal. Però la història no l’acaben dibuixant els protagonistes, antiherois que, lluny de voler canviar el món, miraven d’escapar-se’n tant com podien. Paradoxes de la vida, el moviment beat va ser l’embrió del que, una dècada més tard, va fer néixer el moviment hippie, paradigma d’una nova visió del món, el flower power i l’esperança d’un futur millor. Com diu un fragment d’una cançó del ciudadano Sabina “ellos que querían comerse la vida y fue la vida y se los merendó”. Majoritàriament, els beat van acabar morint joves pels excessos, i alguna integrant femenina, pel suïcidi, tal era la repressió que la dona havia de suportar.

Berenats els beats, o en psiquiàtrics més d’un (recordem que Burroughs va disparar contra la seua dona), els seus ‘successors ideològics’ -ironies del destí- cantaven aquella cançó per excel·lència dels campaments kumbaiàs d’una adolescència que molts de vosaltres recordareu: Where we have the flowers gone? (Què se n'ha fet, d'aquelles flors?) que serveix de banda sonora final a la pel·lícula Un dia perfecte, de Fernando León de Aranoa. En el film, un grup de cooperants, tot just acabada la guerra dels Balcans, passen 24 hores intentant extreure un cadàver del fons d’un pou, per evitar que es contamini l’aigua i que els pobles, abatuts per una guerra que forma part del nostre passat recent més vergonyós com a europeus (si excloem la tragèdia migratòria que omple portades aquests dies), puguin seguir malvivint, a l’espera d’una reconstrucció llarga i cruel.

En gairebé dues hores ni un sol tret, ni una ferida, ni una explosió, ni una agressió física distorsionen la història. Tan sols la tasca d’uns cooperants que miren, sense heroïcitats però tampoc covardia, portar a terme allò pel que són en territori hostil.

No hi ha soroll, però la por i la tragèdia recent suren en cada frase, en cada expressió, en cada gest. Entremig, nens que no són tan innocents, homes que frisen per assolir una vida convencional, absurds entrebancs burocràtics i amenaces terribles de tan subtils. Una història antibèl·lica on l’humor negre ens arrenca un somriure que se’ns congela als llavis. Léon de Aranoa, sense arribar a l’excel·lència de Los lunes al sol, aconsegueix arrossegar-nos per un relat contingut, minimalista, on gairebé aconsegueix no caure en maniqueismes. Gairebé.

Malgrat això, Un dia perfecte ens recorda les vergonyes de la guerra, la lluita d’uns antiherois que es juguen la vida per salvar la dels altres i ens pregunta, enmig d’una pluja benefactora, on hauran anat a parar aquelles flors. I ens interpel·la directament, perquè els protagonistes, aquests sí, volen canviar el món anant directament al tumor per extirpar-lo, sense fugir-ne covardament. Com a MASH, fan servir un humor negre, estripat. L’humor que només saben utilitzar aquells que han vist amb els seus propis ulls l’horror. És l’única fugida que es permetem. L’humor com a EXIT.

Estar a l'altura

—Et puc enviar una escena eròtica perquè me la critiquis?

Aquest whatsapp m’entra a mitja tarda, sense demanar permís, ni un “hola, Rosa”. Està escrivint la seua següent novel·la i de tant en tant em demana l’opinió. —Va, vull sexe, li contesto. —(per mail).

És un tòrrid coit entre un home i una dona descrit amb prosa impecable, on no hi sobra ni hi falta res. El focus d’atenció és l’actitud desacomplexada i activa d’ella que aconsegueix, amb una barreja exacta d’egoisme i generositat que tots dos gaudeixin d’un plaer inusual.

—Rodó, li escric. No toquis res.

—Ja, però vull saber si ella enamora. Els tios es fotran calents, no necessiten gran cosa més, per això t’ho pregunto a tu. Ella ENAMORA?

Em quedo amb el mòbil pensant, una estona. Finalment, teclejo:

—Sí. Te n’has d’enamorar per força. Qualsevol dona intel·ligent voldria ser ella. Qualsevol home voldria estar allí, amb ella.

—Això espero –i aquí em col·loca una emoticona picant l’ullet- perquè a la resta del llibre tothom se n’enamorarà. Gràcies, bonica.

Torno a rellegir el paràgraf. La dona. Només surt el seu nom, un cop. Però el lector res més en sap: ni l’edat, ni el físic, ni si és la parella habitual o és el primer cop que es troben. Què és el que la fa tan seductora? La seua actitud envers l’home, l’única cosa que reflecteix el text. Tota ella és una oferta enriallada: pren-me i gaudiràs. Ara és el moment. Potser demà no hi serem a temps.

Aquests dies llegeixo contínuament articles d’opinió, sondejos i piulades arran l’apropament de la data del 27S –Romeva escriu que l’ANC i l’Òmnium han creat la campanya ‘27º09’2015”. On tot comença’. És el temps de les majúscules per fer Història, per l’Oportunitat, pel Carpe Diem. És l’Ara o Mai. És el Moment. Som-hi.

I no puc evitar imaginar-me al prota masculí dient-li a ella: mira, no, deixem-ho per més endavant, no estic preparat, noto una certa divisió interior que m’impedeix acceptar l’oferta.

Els lectors reprimits i envejosos se n’alegrarien, d’aquesta reacció. Per a la resta, seria incomprensible: com és capaç de refusar una oferta com aquesta? Quin tipus de desequilibri, d’inseguretat, de complex absurd el fa tirar enrere?

No hi haurà excuses si no estem a l’altura amb l’actitud, de la data, per molta demagògia que ens vulguin vendre. Tal com escriu David Marín en un dels seus magnífics articles: “el que sedueix en política és l’alegria i el somriure lluminós i combatiu. Els millors amants saben que cada petó és un regal”.

Podrem aviat gaudir del Regal (així, en majúscules). Si no l’aprofitem, agraïts i conscients de ser privilegiats, com ho són els enamorats, haurem perdut el tren de la història llargament reivindicat.

A no ser que tinguem la certesa interior –i no ho vulguem confessar- que serem incapaços de mantenir la trempera fins al final. Uns pobres impotents (així, en minúscules).

Un altre pal-índrom

El veritable motor de l’economia, o el pària de la piràmide laboral, segons qui el defineixi. Un autònom. Servidora de vostès. Treballo –amb un parell d’ovaris- en tres llocs alhora. Amb el cotxe al cul, perquè no hi ha transport públic que aguanti la meua trajectòria ni els meus horaris, no sóc un producte ecosostenible. Amb el rellotge incrustat al cervell reptilià, cada dia és una marató per arribar a l’hora a tot arreu. El meu particular cant de sirenes? Una impressora sense tòner, un embús circulatori, una màquina de parquímetre espatllada, un semàfor en àmbar.

A la bústia m’arriba un certificat de l’ajuntament de Lleida informant-me d’una sanció de 200 euros i una pèrdua de quatre punts. Fet denunciat: no respectar el llum vermell d’un semàfor. Se m’encenen tots els llums vermells. La darrera vegada que me’n vaig saltar un va ser el primer cop que m’examinava pel carnet de conduir, al paleolític. Però, ai! no recordava que la Paeria disposa de radars per tota la city, també de control semafòric.

Truco al telèfon de consultes i un senyor molt amable –amb l’amabilitat que dóna el saber que tens la batalla guanyada- m’informa que jo el devia veure en àmbar però en el moment de la foto-finish ja era roig. M’indica com he de pagar per acollir-me a la bonificació (gràcies, paer!) i m’explica què he de fer per recuperar els punts perduts: res. Portar-me bé i no ser sancionada neveratlife.

Liquido l’import de la multa des d’un caixer automàtic amb el cotxe en doble fila, perquè a la zona blava no he trobat cap lloc i no disposo de més minuts per perdre si no vull arribar tard. Pujo, apago els warning i mentre vaig a la segona feina connecto l’altaveu del mòbil i a crits li dic al meu fill que es compri un kebab, perquè no he pogut, amb tot l’affaire infracció, comprar-li dinar.

Ja per la nit, em miro de nou la multa liquidada. Em diu dia, hora i lloc exacte del meu delicte. Anterior a les municipals, la rebo després. Visualitzo els mapes que circulen per les xarxes socials dels radars instal·lats per tot el casc urbà i calculo les vegades que hi passo pel davant, cada setmana. Em veig parlant per l’altaveu del mòbil i em sento vulnerable davant de la possibilitat que un altre radar-Gran Germà m’hagi pillat.

Per cert, ‘radar’ és un palíndrom: sona i vol dir el mateix tant si és llegida, la paraula,  en una direcció com en una altra. Com el món de l’ós polar del zoo de Barcelona que dóna tombs al seu espai diminut, cap a una o altra direcció,  mentre és observat des de dalt pels visitants. O com el món que ens toca viure a alguns, vigilats per radars, rellotges i infraccions que, damunt, no desgraven IVA. Sort que ara ens convertirem, els lleidatans, en portaveus de la candidatura del Jocs d’Hivern 2026, amb permís de l’Ada (segon palíndrom) i oblidarem la debacle de les municipals, oi, paer? Tot plegat, ben cínic (tercer palíndrom).

Quan et trenquen el setrill

Divendres passat, algú que va entrar impunement a la cuina de casa meua em va trencar el setrill de l’oli. Em refereixo a aquell setrill tan nostrat antigoteig, que porta un tap en forma de boc de porró i que impedeix que en cada moment d’abocar no es perdi ni una sola gota del valuós i magnífic líquid d’oliva daurat que tenim a casa nostra. Me’l va trencar em mil bocins. Qui diu el setrill, diu el cor.

La trencadissa va ser tan grossa que el divendres vaig utilitzar tot el temps que em quedava lliure després de treballar fins les tantes per netejar l’escampall tan bé com fos possible. Quan et trenquen el setrill -qui diu setrill diu el cor- no n’hi ha prou amb recollir els bocins. Has de netejar allò que s’ha vessat, el líquid, la víscera, sabent que sempre és, per definició, irrecuperable. Ja l’has perdut. L’hauràs de generar de nou, de primera premsada, i confiar en què no te’l tornin a trencar més.

Ahir diumenge, al col·legi electoral, vaig anar de mesa en mesa amb el carnet d’identitat a la boca i el sobre amb la papereta. Un ‘apoderat’ molt amable, segons li penjava d’una acreditació al coll, em va comunicar, empeltat com devia estar del seu càrrec tauròmac, que si no havia rebut targeta censal, el meu destí estava escrit com el del pobre toro de lídia. Que no votava. Vaig confessar-li que, efectivament, a la meua bústia no havia rebut la targeta i que el divendres, darrer dia per reclamar-la, vaig estar molt enfeinada recollint els trossos de setrill –qui diu setrill, diu cor- i no la vaig reclamar. Vaig sortir del col·legi amb la papereta a la bossa, òrfena d’urna, el sistema de degoteig esbocinat –qui diu del setrill, diu del cor- i el tauròmac sistema democràtic amb les meues dues orelles.

Em miro la papereta tirada damunt la taula del menjador. Sé que en municipis petits, per la llei d’Hondt, un vot pot significar un regidor més o menys. La gota que fa vessar el got. Allò que decanta. Sóc a l’emissora de ràdio i vaig calculant en funció del número de vots que arriben recomptats.

No sé si vull que el meu no-vot hagi decidit res. Espero que no. Però... a qui no li agrada pensar que la seua contribució és o hagués estat imprescindible? Que la seua papereta dins una urna hagués donat o tret un càrrec a algú? Ves que en aquest anhel de protagonisme no es basi el sistema democràtic, exercit, avui en dia, de manera decimonònica. Si l’hagués pogut consultar per internet, l’errada hauria estat esmenada a temps, us ho ben asseguro. Llàstima que no fabriquin setrills 2.0. I qui diu setrills, diu cors. Com al meu, que li ha donat un vot (amb ve baixa).

Allò bo no es fa esperar

Confesso que miro poc la televisió. Segurament per falta d’interès, o de temps, o d’ambdós factors. Per això m’ha sorprès un article en premsa on s’explica que més del 60% dels programes emesos comencen  més tard de l’horari programat –TV3 també està inclosa, per la banda de la cua en el rànquing, però- i, paradoxalment (sic), els programes ‘de prime time’, com el Gran Hermano VIP, són els que s’inicien amb més retard. A vegades triguen vint minuts sobre l’hora prevista, fent bona la dita que ‘tot allò bo es fa esperar’.

Suposo, també des de la meua inòpia, que els espectadors habituals d’aquestes cadenes ja saben com va això, i durant aquells minuts de retard, tot esperant, aprofiten per parar taula, pintar-se les ungles, estendre una bugada, fer ús del matrimoni –que, guardeu-me de mentir, sovint sol ser un ús curt- o posar a dormir el nen. I així els usos dels fusos horaris adquireixen un matís líquid, davant la dictadura del rellotge en els informatius o en la ràdio.

Dec tenir una visió molt rígida d’aquest assumpte, però em molesta la poca puntualitat, en qualsevol àmbit. Sento una lleugeresa interior si el tren arrenca de l’estació quan toca, si l’avió aterra a l’hora prevista, si el dentista em fa esperar només deu minuts, si el meu fill gran torna ‘de marxa’ a l’hora convinguda. Aleshores, el gran desordre del món es fa de més bon portar, dins d’un caos menys caòtic. Sortosament, acudeixo a molt pocs casaments i encara menys d’eclesiàstics, però em treu de polleguera quan la núvia apareix mitja hora després d’haver tingut el nuvi amb cara de babau esperant a l’altar. Que jo no sé com el pobre noi no s’ho pren com un spòiler del que serà la seua vida futura. Però això és una altra història.

Perquè em molesta que em facin esperar, tendeixo a ser puntual a les cites, si no és per una causa major. Segurament no faig bé, i qualsevol coaching m’aconsellaria un lleuger retard, per crear una certa tensió que afavoriria la meva entrada triomfal. Si quedem a les nou, a les nou. Però tot sovint arribo la primera i em dóna temps a llegir al diari notícies freaks com aquesta que us explico, o com una altra, a la secció de política, que diu que les esquerres a Lleida no es presentaran a les eleccions municipals, amb data fixada cada quatre anys, sota cap marca blanca, no perquè no vulguin, sinó per falta de temps. Tan indiscutible és la puntualitat de la data de les municipals, com la que demostren els egos dels nostres polítics, que els impedeix, una vegada més, arribar com cal a la cita. A l’hora. Alhora.

Per això, la darrera vegada que vaig quedar amb algú, per evitar malentesos, per whatsapp, li vaig deixar molt clar: SÓC FASTIGOSAMENT PUNTUAL. Qui va rebre les feridores majúscules es va limitar a arribar mitja hora abans que jo, salvant-me de llegir absurdes excuses de mala praxis política que no convencen ningú. I des d’aquell vespre que no toco ni quarts ni hores.

Margarit sempre m’obliga a aturar-me

Si vull trobar què sóc no puc buscar

més que en dos llocs: la infància i ara que sóc vell.

És on la meva nit és neta i freda

com els principis lògics. La resta de la vida

és la confusió de tot el que no he entès,

els tediosos dubtes sexuals,

els inútils llampecs d’intel·ligència.

Aquest és un fragment del poema Identitat, inclòs en el nou poemari de Joan Margarit Des d’on tornar a estimar.

Margarit sempre m’obliga a aturar-me. A cada llibre, rebla una mica més el clau fins a tocar allò essencial que tots compartim, malgrat ens consti veure-ho. Després de No era lluny i difícil i Es perd el senyal, el poeta torna a posar música al pas dels anys, a les fractures de la vida, al fer-se vell amb dignitat i sense pressa. No és resignació, és acceptació tranquil·la, més palesa a cada llibre, a cada vers depurat i senzill. Es confessa hereu directe de Vinyoli –que va saber des d’on tornar a estimar, malgrat hagués de jugar tan males cartes- i ens diu que no hi ha un bon poema si no té el sentit comú que el sustenti. Margarit ens parla de la música, dels amics que se li moren, de les filles que se li han mort, de l’amor de la maduresa, de la Barcelona actual “maquillada com una mare morta”, i li surt l’arquitecte quan “somiava que havia de fer el càlcul/d’un edifici d’un miler de pisos”.

Records fugaços que retornen sempre passats pel tamís de la intel·ligència, la vida perd la linealitat acostumada per tornar-se un tot rodó, que Margarit veu amb ulls de voltor. La senectut culta malgrat “hi ha pocs llibres que encara m’enlluernin”, entenent la cultura com a eina de supervivència i la poesia com a eina per no deixar mai d’estimar.

Margarit sempre m’obliga a aturar-me. Apago el mòbil, oblido el temps i deixo la confusió de tot el que no entenc, dels tediosos dubtes i els inútils llampecs d’intel·ligència. Com en el poema Mare i fill, en què un nen camina unes passes darrera la mare i “ella no el veu. Com pot saber que hi és? Que el nen no és lluny? Tant, que no tornarà”. Em paro en sec perquè la part d’infantesa que penja encara de mi guanyi la distància perduda i s’aturi en sec, per abraçar-la. Margarit sempre m’obliga a aturar-me.

La neu al casc

Obro la finestra de l’habitació de bat a bat. Efectivament, l’espectacle és de postal. Encara falta estona per la matinada i la llum groga dels fanals li dóna al carrer emblanquinat un aire melancòlic que capturo amb la càmera del mòbil. Com a bona malalta de les xarxes socials, la penjo a twitter i a facebook i em poso els auriculars de la ràdio.

El petit es desperta, descalç i despentinat i mira pel finestral. —Neva, mare, constata desapassionadament. A cops me l’imagino com els nens de les pel·lis americanes, que frisen per sortir al carrer i baixar amb el trineu. Però aquest catalanet de vuit anys es beu el suc de taronja mentre mira la tele. Què hi farem.

Per la ràdio avisen que si s’ha de sortir es faci amb precaució més aviat del normal, perquè es preveuen retencions i carreteres tallades. La nevada s’allargarà tot el matí. M’arriba un correu electrònic de l’escola avisant que s’han suspès les classes. Es queden a casa. Sortiré sola. Millor.

Avaluo les meues possibilitats traient el cap per la finestra. Els cotxes llisquen per les rampes amunt, amb dificultat, quan surten del garatge. El meu és a peu pla. Molt serà que no pugui. Amb anorac, guants i gorra petonejo els plançons –el gran torna a ser viu, també- i els dic que facin bondat. Obro la porta del garatge. El meu petit cotxe groc em té por. Els fars em mirem suplicant-me que no li faci fer, que relliscarà allà fora. Jo faig com si fos només un cotxe i l’engego. Obedient, em treu del garatge, i enfilem, un quart d’hora abans de l’habitual, el camí cap a la feina. A la carretera secundària i solitària que m’hi du ha començat a agafar la neu. Circulo amb els fars, a trenta per hora, amb les volves de neu que cauen silenciosament damunt del capó. El termòmetre exterior del cotxe marca un -3º vermell i intermitent.

Just me’l trobo al mateix revolt de sempre. Un operari que controla el trànsit escàs del camí, perquè s’està construint un pont i, de tant en tant, dóna pas alternatiu amb un senyal d’stop o circuli. Sempre és el mateix. Porta guants i passamuntanyes i, a base de dies, ja ens saludem amigablement. Avui, em fa senyal que m’aturi amb la mà i s’apropa. Porta el casc ple de neu. Baixo la finestra del cotxe.

S’abaixa el passamuntanyes i amb un castellà tancat i somriure tímid em diu que després del revolt vigili, que a causa de les obres s’ha fet un clot que s’ha emplenat de neu i que ell m’indicarà què he de fer per no passar-hi. Li dono les gràcies amb incredulitat. Pujo la finestreta del cotxe l’interior del qual s’ha gelat durant la conversa. L’home em guia amb solvència i, un cop passat el solc perillós, s’acomiada amb la mà. Pel retrovisor, mentre m’allunyo lentament, veig que ha aturat una furgoneta per indicar-li, suposo, el mateix que a mi. Encara no ha sortit el sol, però clareja entre la neu.

Quan al migdia torno de camí a casa, el sol llueix, el vent bufa i la neu ha quedat amuntegada a les voreres del camí, adquirint tonalitats marronoses. L’home segueix allí, em veu i em saluda. El forat ha estat senyalitzat convenientment. Em dóna pas. Ignoro si saluda tothom, però sense passamuntanyes, a mi em regala una rialla ampla. Calculo les hores que fa que hi és. Avui nevava i ara fa vent. A vegades plou, i hem estat quinze dies amb boira espessa. L’hivern a la plana es cru. Sempre el veig allà plantat, amb el casc i els senyals, l’armilla reflectant i les botes.

Quan arribo a casa, miro els diaris digitals, que ens ofereixen centenars d’imatges de la neu, des de les bucòliques fins les còmiques, com la d’un conductor intentant posar les cadenes a les rodes del seu cotxe mirant un tutorial al youtube del seu mòbil. Però, com ja suposareu, si em fessin triar a mi la imatge del dia seria la de l’home prim de mitjana edat amb neu al casc, que tímidament, des de la més crua de les intempèries, mirava que cap dels conductors còmodament calefaccionats prenguéssim mal. Perquè és la seva feina. I la fa amb una rialla. I mentre miro notícies, piulades i incidències, penso que no tinc dret a queixar-me ni una mica així.

Quan la teoria falla

Fa catorze anys, en una escola pública d’un municipi del Segrià. A la classe dels Dofins, de P-3, la mestra es posa al final de la classe i crida, enriallada, dos nens perquè es posin davant de tothom, palplantats d’esquena a la pissarra, un al costat de l’altre. Els dos petits, tímids i callats, obeeixen. Els altres nens i nenes els miren, asseguts en els minúsculs pupitres.

El Mamé -diminutiu de Mahadmadou- i el Carles són un al costat de l’altre, vergonyosos i somrients, en veure que la mestra els pica l’ullet. Ella pregunta a la resta dels companys:

—Quina diferència hi ha entre el Mamé i el Carles?

Es fa un silenci de deu segons. S’escapen rialletes d’incomprensió. Els petits miren alternativament els dos nens i la mestra, amb ulls de plat. Algun de més inquiet s’aixeca i els mira als dos de dalt a baix, per descobrir on es la trampa del joc. No troba res i torna a asseure’s. Els dos petits, tranquils de mena, continuen plantats, amb sengles bates de quadres verds, botonades de dalt a baix, amb el nom brodat a la part esquerra del pit. La mestra insisteix:

—No hi veieu res diferent? Res?

Els Dofins murmuren, es pregunten els uns als altres, es posen dempeus per tornar a observar els dos petits del davant, que aguanten estoicament. Després d’uns minuts eterns, la Irene aixeca la maneta per demanar paraula:

—Jo ja ho sé, senyoreta! El Carles és més alt!

Actualment, el Mamé i el Carles són dos adolescents que estudien primer de batxillerat en un institut públic, amb altres nois i noies d’orígens diversos. Se saluden amb un ‘hola, tio’, parlen un lleidatà marcat i ja no porten bata. El Carles continua sent una mica més alt que el Mamé. I el Mamé continua tenint la pell tan negra com quan feia P-3, perquè els seus pares van néixer a Gàmbia i van establir-se al poble, on han tingut quatre fills.

Els dos nois cada any veuen com, quan arriba el temps de collir la fruita, la plaça del poble es converteix en improvisat campament a l’aire lliure de joves subsaharians, no gaire més grans que ells, esperant cada matí que el pagès passi amb el cotxe i els reculli, o no, per guanyar-se el jornal al camp. Tenen la pell tan negra i les dents tan blanques com el Mamé, però estan en un lloc diametralment oposat, a l’altre costat del mirall.

Francesc Serés, en el seu llibre La pell de la frontera, ens parla directament de la sort o la dissort dels que venen a casa nostra, del Senegal, Algèria, Romania o Xina, als pobles agrícoles del Baix Segrià o de la Franja, a la recerca d’una oportunitat que no troben allà on han nascut. Amb agudesa d’antropòleg, ens interroga a nosaltres a través dels immigrants, ens col·loca un mirall al davant i ens obliga a aguantar la mirada a cada diàleg, a cada paràgraf. Quan a penes es coneixia el fenomen de la globalització, nosaltres ja hi convivíem i els nostres fills en són fruit, malgrat que, quan passem per la plaça, ens dolgui mirar directament els sacs de dormir, les mudes esteses al sol, les garrafes d’aigua al costat de la font.

‘Teoritzem i llegim els metres de prestatgeria d’antropologia postmoderna que calgui, ens empassem coll avall la societat líquida, la pluriculturalitat i tots i cadascun dels neologismes que s’encunyen, però, després, un home et dóna el passaport que porta dins dels pantalons embolicat amb una bossa de plàstic, suada, una bossa que put perquè la suor put, la roba put i els camps puden. I la teoria falla’.

La nostra mirada travessa una frontera invisible, que Serés estripa com un tel per col·locar-nos en la part incòmoda, on les diferències no són ni de color de pell ni d’alçada, sinó una simple qüestió de sort, que l’arribada de la crisi ha fet de més fàcil comprensió. Per què ells i no nosaltres.